Actualment, emetem, rebem, llegim o visionem més trucades, missatges i filmacions que mai a la Història de l’humà. També hi ha avui més que mai persones que des de plataformes individuals o col·lectives expressen amb tota llibertat (i també impunitat) les seves opinions, posicions socials i qualificacions tant de persones com d’entitats públiques o privades. Aparentment no hi ha cap dubte en expressar o mostrar al món de la web els cossos, desitjos, pors, actituds i decisions de consum. Tot i això, som molts als quals el nostre sentit comú ens alerta que coses que abans es deien ja no es poden dir o que no es poden dir com abans es deien a causa de la cotilla anomenada “allò políticament correcte”. Avui, hi ha coses que cal callar o si les dius, t’has de disculpar immediatament i no precisament per haver mentit, calumniat o utilitzat un llenguatge groller, sinó simplement pel fet que un cert grup social “se sent” ofès. És a dir, estem vivint un fet inusual fa unes dècades: cada vegada hi ha més gent que s’ofèn amb més facilitat i cada vegada hi ha més comentaris considerats feridors, irrespectuosos o que atempten els drets íntims de les persones.
Sobre allò políticament correcte cal dir, en primer lloc, que no és absolutament absolut, ni tampoc un compendi de normes morals emanades d’una ètica filosòfica ni de categories axiològiques. El que es pot considerar políticament correcte es configura a partir d’unes situacions socials i polítiques canviants en el temps i en l’espai de les cultures i els territoris i, per tant, en transformació permanent. El que és políticament correcte és, en el millor dels casos, un consens sobre què és acceptable en societat i què no ho és.
Per tant, més que a una lluita entre una cotilla (el que és políticament correcte) i una ment que tracta d’expressar el que pensa, al que assistim és a una ampliació de l’esfera pública i a una tensió democràtica. Ens trobem davant d’un procés d’obertura, de deliberació i, per tant, de conflicte i estranyesa. Dir-li a una normalitat prèvia que ara no és normal, ni neutral ni innòcua no em sembla intel·ligent ni civilitzat, és simplement conflictiu, incòmode o fins i tot violent i pot donar lloc a malentesos. Cal tenir la valentia i la capacitat intel·lectual per assumir les conseqüències de tenir paraula i prendre la paraula més enllà de la seva correcció política.
A Catalunya s’ha titllat recentment rectors d’universitat de «feixistes» per fomentar la lliure confrontació d’idees, un intercanvi intel·lectual que irrita els “delicats” joves independentistes. Si la correcció política impedeix el discurs lliure, aleshores ja no hi ha veritable pensament ni debat fructífer. És a dir, si avui permetem que s’imposin en els campus els estudiants que no volen confrontar idees contràries a les seves (i el mateix és extensiu a les xarxes socials), el que estem impedint és que es cultivi el veritable pensament i la veritable reflexió.
Voldria dir amb tota claredat que estic en contra de la “correcció política” en la mida que s’erigeix en enemiga de la llibertat. No hem de permetre que la gent comenci a reprimir-se per por de la correcció política i que tothom se li tiri a sobre per tenir un pensament heterodox. O potser volem una societat que prohibeixi tota dissidència en nom d’un confort més gran de les minories? Pot avançar el pensament, i per tant la humanitat, si s’extirpa la confrontació d’idees? La correcció política podria haver estat un projecte amable en el seu origen, però cada cop som més els que pensem que actualment està limitant el discurs lliure, el debat obert i l’intercanvi d’idees. El que és políticament correcte s’oposa a la llibertat d’expressió o moltes vegades és una simple “excusa per censurar”.
