“No soc jugador. Prenc riscos calculats”, ha declarat Joan Laporta en una recent entrevista concedida a The New York Times en relació amb el cop de timó que ha donat a l’economia del club, deixant de banda les regles més elementals d’aplicació en una situació de precarietat i enviant a la institució una més que segura SA en qüestió d’un un parell d’anys.
Per això Laporta diu el que diu respecte dels perills que aguaiten el club i no a ell, un president que no avala perquè així ho va decidir Pedro Sánchez per complaure PNB i Bildu, que tampoc està sotmès a cap control estatutari perquè així ho va proposar als socis, eliminar-los absolutament tots, i l’assemblea ho va aprovar, i que vol deixar el saldo del seu mandat en positiu o si més no a zero per evitar una acció de responsabilitat com l’última vegada.
A això es refereix exactament, al fet que ha preferit desprendre’s dels valors més sòlids i més ben protegits de l’entitat fins la seva arribada, per valor de 700 milions d’euros -i pujant- davant la perspectiva que una altra vegada li agafi el toro com el 2010, quan va arruïnar el club amb 47,6 milions de pèrdues i l’assemblea va decidir que se li fossin reclamades.
No, Laporta ja no assumeix cap risc ni hi ha el menor tret de gosadia, a diferència de les passions i els encesos elogis que desperta el seu presumpte coratge i valentia entre el periodisme de cambra. Vol protegir el seu propi destí i interessos personals a costa del club.
El Laporta d’aquesta segona etapa no només en sap massa. A més d’haver perfeccionat l’art del relat, com més mentider i impossible millor, s’ha trobat amb una cort mediàtica que el segueix, protegeix i adora com si fos una secta. Mai un president ho ha tingut tan fàcil per, efectivament, jugar sobre segur.
Fins i tot els seus propis trobadors reconeixen que per l’1% de les barbaritats que Laporta està cometent haurien tancat Bartomeu a la presó ells mateixos. Laporta, en canvi, ha estat capaç d’homenatjar en assemblea el comissionista del negoci amb Spotify i a més presumeix d’haver tancat les grans operacions d’aquest estiu exclusivament amb els seus agents amics, Jorge Mendes i Pini Zahavi.
Ja és oficial, per exemple, que la prima pel traspàs de Lewandowski ha estat de 10 milions, en principi sencera pel seu ‘amiguet’ israelià i ‘compi’ en d’altres fugues il·lustres com la de Neymar al PSG, del mateix volum de benefici.
Laporta juga tan segur que acorda aquests tractes a plena llum del dia, siguin els traspassos més cars de la història de Bayern, Chelsea i Sevilla o l’incessant i irrefrenable flux de venda d’actius que haurà assecat els recursos del club exactament per quan més els necessitarà a partir de la temporada que ve.
Quan els hagi esgotat completament, sense pèrdues perquè les haurà tapat amb les últimes joies de la iaia, serà llavors quan deixi el càrrec.
Definitivament, vendre palanques és de covards.
