“La grandesa del Barça és un imant que fa que els jugadors vulguin venir”, acaba d’assegurar Xavi Hernández, a qui, d’altra banda, s’està assenyalant en els mitjans del seu “lobby” de premsa com l’arma secreta de tant de fitxatge i de tant de crack que fa cua esperant a la porta del Camp Nou per a jugar en aquest Barça dels ‘galàctics’. A imatge del més pur estil Florentino Pérez, com si en el Barça ningú hagués après la lliçó, absolutament ningú, Laporta també ha volgut reflectir aquest mimetisme amb un president del Real Madrid que, quan encara no sabia ni entenia del tot com era aquest negoci del futbol, actuava a cop de talonari, fitxant les millors estrelles del mercat al preu que fos.
Així es va forjar la llegenda d’aquest Madrid dels ‘galàctics’, mentre el Barça, o millor dit el planter del Barça, continuava treballant en silenci per a acabar no sols amb el cercle virtuós de Laporta i de Soriano, sinó també amb el Madrid del talonari. Aquest cercle virtuós blaugrana, secundat pels tecnòcrates de la primera directiva de Laporta, sostenia que realitzant grans inversions en estrelles del futbol, els èxits i títols conquerits generarien recursos per a continuar fitxant els millors futbolistes del món.
Aquest va ser el fals argument triomfal i les medalles que alguns es van posar abans de temps quan van arribar els escassos èxits del Barça de Ronaldinho, Deco i Eto’o, abans de caure en l’autocomplaença, els excessos de tota mena, compartits per directiva i vestuari, i la necessitat d’una neteja urgent dos anys després.
Llavors, el va succeir el millor d’equip de la història del futbol, modelat i protagonitzat per la generació d’or de la Masia, de tal nivell mundial que, per primera vegada i de forma segurament irrepetible, fins a tres dels seus representants, Messi, Xavi i Iniesta, van ser designats finalistes i aspirants a la Pilota d’Or de l’any 2011.
Catorze anys després del seu ‘exploit’ la temporada 2008-09, la del Sextet, la base d’aquest equip ha continuat en la primera línia, arribant més lluny i més enllà de qualsevol límit que qualsevol altre equip en la història. No fa ni un any que el futur del primer equip continuava pivotant en una columna vertebral integrada per Piqué, Alba, Busquets i Messi, els últims representants d’aquell llegendari equip, amb una vida útil prolongada tan artificialment que per força havia de sofrir un final traumàtic, especialment a les competicions més exigents com la Champions.
I així i tot, en el plantejament inicial de la temporada 2022-23 Joan Laporta i Xavi havien admès el pes específic dels capitans supervivents i atorgat la seva plena confiança als futbolistes d’aquesta nova onada de joves, liderats per Ansu Fati, Pedri, Araujo, Gavi i Nico, sens dubte cridats a escriure una altra era d’èxits sobre la mateixa base que la prodigiosa dècada de Messi, és a dir amb un futbol propi i identitari, après en la metodologia única de la Masia, tan diferent i radicalment oposat al futbol més convencional de la resta del món, físic i prioritàriament de contenció.
L’experiència ha demostrat que el futbol genuïnament blaugrana, amb aquest estil i ADN tan singulars, no resulta compatible amb la majoria del futbol europeu dominant. Fitxatges de pes com Coutinho, Arthur, Pjanic, Griezmann o Dembélé, per posar alguns exemples de cracks indiscutibles en el seus equips d’origen i reconeguts internacionalment, no s’han pogut integrar en un sistema de joc que requereix, a més de perfecció tècnica i tàctica, una mentalitat especial per al permanent joc d’atac i de posició. La inadaptació d’extraordinaris futbolistes a l’ecosistema del Camp Nou ha estat, a més d’una constant, causa de cridaners i frustrants fracassos.
Ara, en canvi, a partir de que Laporta s’ha proposat tirar la casa per la finestra, trencar el mercat i transitar imprudentment pel camí invers al que el va portar al seu moment a renunciar al fitxatge de Haaland, sorgeixen totes les preguntes i incerteses sobre quin serà el nou ADN blaugrana, la seva filosofia i mecanismes, per descomptat impossibles d’aplicar a una plantilla dominada per jugadors d’una altra cultura futbolística, tan diferent a la blaugrana.
Que tots ells sentin admiració pel Barça i també l’indomable impuls de jugar al Camp Nou no vol dir que sàpiguen i puguin aprendre en dos dies el que Xavi tracti d’inculcar-los. Quan l’entrenador insisteix en el seu missatge de fidelitat a l’estil i l’ADN del Barça en el qual ha crescut i ho ha guanyat tot costa d’imaginar que el model galàctic funcionarà amb la mateixa eficiència.
El mateix Xavi i l’afició blaugrana han conegut i experimentat les dues cares d’aquesta realitat, ja que després de la seva arribada i la dels fitxatges d’Adama, Aubameyang i Ferran Torres l’equip va semblar agafar volada. De fet, els trobadors del laportisme i sobretot els enemics periodístics de Koeman van aprofitar aquest moment escumós per a engrandir i mitificar la miraculosa recuperació del joc i dels resultats, gràcies exclusivament al treball d’enginyeria estratègica, motivació i talent del nou entrenador.
Una reacció que va començar coincidint amb la recuperació de Pedri i es va apagar de manera fulminant després de la seva recaiguda, donant peu a un final de temporada decebedor i tort i provocant que el discurs de la premsa i el missatge institucional tornessin als orígens i donessin per bona la tesi de Koeman sobre la falta de competitivitat i de nivell d’una plantilla que, en el seu cas, va haver de sobreposar-se al xoc de veure’s, de sobte, sense Messi ni Griezmann i amb Pedri, Ansu Fati i Dembélé fora de l’equip per lesions de molt llarga durada.
Les vacil·lacions sobre la veritable paternitat d’aquest tobogan van desembocar en un període, un altre més, d’actuacions erràtiques i contradictòries, sobretot després que Haaland li donés carabasses a Xavi i Laporta i el City financés part del seu fitxatge amb els més de 60 milions pagats per la venda de Ferran Torres. Laporta es va escudar llavors en què l’economia del Barça no estava per a aquesta mena de bogeries.
Després, va fer el de sempre, amagar-se i témer el pitjor quan el Real Madrid va estar a punt de lligar Mbappé, fins que els seus millors amics i agents, Pini Zahavi i Jorge Mendes, li van oferir fitxar tres cracks com Lewandowski, Raphinha i Koundé, finalment adquirits no sense polvoritzar els rècords de venda per un jugador en la història dels traspassos del Bayern, Leeds i Sevilla.
Laporta, que també ha portat a dos futbolistes més com Christensen y Kessié amb la carta de llibertat, espera pagar menys per Marcos Alonso i Azpilicueta i es fa el milionari insinuant que no descarta batre també el rècord del City amb la compra de Bernardo Silva. Somia amb sublimar d’aquesta manera una bogeria que fa mes i mig -igual que ara- li estava completament impedida per motius del seu marge salarial negatiu.
Una situació no resolta, tret que continuï empobrint al club i, en la pràctica, condemnant-lo a ser molt aviat una SA, a força de vendre més actius i de la necessitat de traspassar a Frenkie de Jong i un parell més de jugadors.
Laporta, a més d’aquesta submissió exhibida respecte de Florentino Pérez en les polítiques i estratègies contra la UEFA i contra LaLiga i a favor de la Supercopa, tendeix a imitar-lo perillosament en la seva pitjor versió, la d’aquell Florentino que es vantava de no tenir adversari en el mercat i de comprar tot allò del que s’encapritxava.
Ningú millor que el president del Real Madrid sap que això no funciona ni a la curta ni a la llarga, molt menys quan a més aquesta estratègia aboca a un club com el Barça a un inevitable col·lapse econòmic i financer, ja irremeiable, a partir de l’exercici 2023-24 i durant els següents 24 anys.
Al Bernabéu, Florentino gaudeix amb el banquet que pretén donar-se en el futur, perquè ell mateix ha convençut a Laporta de vendre-li els drets de TV a un inversor de la seva confiança com és Sixth Street, de manera que, si més no, ell sí que coneix tots els detalls de la segona palanca, a diferència dels socis del Barça.
Enfront de tanta parafernàlia i afalac injustificat sobre el poder de seducció de Xavi i de Laporta, qui ha vingut a deixar les coses més clares sobre aquesta presumpta màgia, la que no va tenir cap efecte en Haaland, ha estat el secretari tècnic del Sevilla, Monchi, després del tancament de l’operació de Koundé. “Hem venut el jugador al Barça perquè era el que pagava més”, ha dit.
Si pogués i també volgués parlar el seu agent, Jorge Mendes, aquest diria el mateix de les comissions, perquè també són les més altes.
