Un altre ferotge assetjament mediàtic contra Rosell i Bartomeu per Neymar 2

El dinar de Roures, Villarejo i Terribas a Madrid coincideix amb un nou episodi judicial orquestrat des de la Fiscalia contra el criteri exprés i públic del jutge instructor José de la Mata

Aquesta vegada ha estat el diari El País, des de la redacció de Barcelona, el que ha alineat i posat en alerta la resta de la premsa catalana i espanyola sobre el judici del 17 d’octubre pròxim, la vista oral de l’anomenat segon cas Neymar, contra l’exjugador del Barça, la seva família i els dos expresidents del FC Barcelona, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, tots ells acusats formalment d’un delicte de corrupció entre particulars i estafa davant l’Audiència Provincial de Barcelona.

La vista representa el tram final d’una gran pantomima judicial, una altra més, autoritzada i patrocinada per l’Audiència Nacional en una d’aquests muntatges que acrediten el veritable poder i perversitat de les anomenades “clavegueres de l’Estat”. No és diferent del crim sense càstig de la jutgessa Carmen Lamela contra Rosell, de l’assetjament i enderrocament contra la família de Ramon Cierco o el setge mediàtic i empresarial contra la també exdirectiva Susana Monje, els tres precedits d’escenaris processals aterridors i d’una coreografia mediàtica condemnatòria que al final han resultat ser tot plegat un muntatge i el fruit de conspiracions i de maquinacions de personatges cada vegada més identificables, gràcies als àudios i revelacions de l’altre costat menys fosc de la premsa.

No és menys paorós i esborronador que el dinar de la setmana passada a Madrid en el qual, al llarg de dues hores de tranquil·la i afectuosa xarrada d’amics, van coincidir l’empresari català Jaume Roures, propietari de Mediapro i del diari Público, l’excomissari José Manuel Villarejo, la periodista catalana Mònica Terribas i l’advocat del expolicia, Antonio José García Cabrera. Pel que sembla, segons ha revelat TheObjective, per a tractar el front obert pels continguts alarmants de les reunions de Villarejo amb el periodista Antonio García Ferreras.

Per al barcelonisme, la cordialitat de la trobada, associada a altres fets i episodis ja admesos per Villarejo contra directius del Barça de l’època de Rosell suggereix claus i connexions que s’aniran revelant, coneixent i confirmant amb el pas del temps, però sobretot apunta la possible identitat dels enemics que des de l’entorn contrari a l’expresident blaugrana, des de Barcelona, han anat instigant aquesta persecució de la qual formen part no sols els judicis de Neymar amb l’excusa i l’empara de l”Operació Catalunya’. Una cacera policial i política que curiosament mai frega ni afecta els amics Roures com Joan Laporta, per moltes malifetes i malifetes cometi.

El primer cas Neymar ja va posar de manifest que, per al seu desenvolupament processal, fantasmagòric, era necessària la connivència entre el poder de les ombres del Madrid més ranci i la maquiavèl·lica participació de l’entorn de Laporta a través d’un dels seus advocats de confiança, Xavier Albert Canal. Només així, amb la imprescindible col·laboració dels tentacles de la llotja del Bernabéu, va ser com se li van obrir les portes de l’Audiència Nacional a la denúncia d’un soci del FC Barcelona, Jordi Cases, que fins i tot es va veure obligat a comprometre’s amb el sindicat Manos Limpias per a blindar una querella inicialment introduïda, amb calçador, per apropiació indeguda, falsedat documental i altres delictes mutants, fins que entre la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat no van tenir un altre remei, per insuficiència de proves i d’indicis, que sostenir-la sobre un presumpte delicte fiscal.

Que Hisenda hagués validat, certificat i aprovat en el seu moment l’operació del fitxatge de Neymar no va ser obstacle perquè, a petició de l’Advocacia de l’Estat, l’administració tributària es personés en la causa com a  perjudicada en un cas en el qual la mateixa Audiència Nacional va haver de declarar-se incompetent després de tot. Les instruccions de l’Audiència Nacional a la Provincial de Barcelona van ser clares, en el sentit de dictar un acte de judici oral que obligava el Barça a ‘congelar’ de la seva tresoreria els 90 milions reclamats per la Fiscalia en tant no es produís una sentència ferma, potser al cap de quatre o cinc anys.

La directiva, encara que convençuda de la innocència del club en l’operació, perquè en cap moment es va imputar ni a Sandro Rosell ni a Josep Maria Bartomeu per més que la premsa repeteixi aquesta mentida tendenciosa, va decidir acceptar un tracte, pagant poc més de 3 milions a Hisenda, considerant que els 40 milions pagats en el seu moment al representant del jugador per anticipar la venda dels seus drets federatius havien de tributar com a salari. Una barbàrie judicial, ja que quan es van abonar aquests diners Neymar encara va jugar dues temporades més al Santos del Brasil, però que va posar fi amb el menor mal col·lateral possible per al Barça a aquest parany jurídic tramat des de l’entorn de Laporta en contra de la gestió de Rosell i de Bartomeu.

Per entendre aquest segon judici, que també ve promogut des de la mateixa conjunció de forces tel·lúriques de l’entorn blaugrana opositor a Rosell i Bartomeu i dels poders filo-madridistes capaços de moure’s en la rebotiga de l’Audiència Nacional, ha de considerar-se que la querella es va obrir pas de la mateixa forma, quan va haver-hi la certesa processal que ni Rosell ni Bartomeu podien ser condemnats pel primer judici.

La perversa, sectària i manipulada informació d’El País, configurant un panorama judicial que deixa entreveure l’existència d’una sospitosa i fosca trama ordida per Rosell i Bartomeu per a enganyar a DIS, propietària en el seu moment del 40% del ‘transfer’ de Neymar (l’altre 60% pertanyia al Santos i com a soci majoritari podia decidir el futur del jugador), al Santos, a Neymar i tota la seva família, inclosa la mare del davanter, no té un altre propòsit que el de tornar a embrutar les figures públiques de tots dos expresidents amb el mateix soroll mediàtic del primer judici.

L’omissió de les successives incidències judicials i d’un enfocament objectiu d’El País són la raó que la resta de la premsa s’hagi abonat a aquesta mateixa presentació d’uns fets susceptibles d’interpretar-se objectivament d’una manera bastant diferent, doncs per a començar el jutge José de la Mata, del jutjat núm. 5 de l’Audiència, va resoldre per dues vegades el seu arxiu per falta d’indicis delictius. Va ser la Fiscalia qui va decidir que De la Mata dictés auto de judici de forma tan autoritària que el propi jutge instructor, a més d’obeir com és la seva obligació, va deixar escrit a l’auto que es tramitava per imposició del fiscal i en desacord amb el seu criteri com a responsable instructor.

El que reclama DIS és la seva part, el 40%, d’aquest pagament de 40 milions declarat i tributat com a salari per la sentència ferma de l’Audiència Provincial del primer judici. Sens dubte, una reclamació esperpèntica si més no. DIS entén que va ser víctima d’una estafa, perquè el Santos li va liquidar legalment la seva part pel traspàs que va pagar el Barça al Santos de 19 milions en total pels drets federatius. DIS demanda ara 150 milions i penes de presó per a tots els acusats.

 Sembla evident que el Barça només podia acordar un traspàs amb l’únic posseïdor legal dels drets federatius de Neymar en aquell moment, el club Santos, amb independència de si el 40% d’aquest “transfer”, per un contracte intern amb DIS, pertanyia a un tercer, extrem que DIS mai ha discutit.

D’altra banda, sobre el pagament ja sentenciat com a salari de 40 milions, cobrat pel pare de Neymar, sembla evident també que no van anar a parar al Santos i que, per tant, van quedar fora del negoci del traspàs federatiu a favor del club brasiler. I fins i tot molt més clar sembla que el Barça hagués de negociar res amb DIS ni que els contractes subscrits en el seu moment amb el Santos i l’entorn del jugador el comprometessin a negociar amb aquesta societat cap aspecte legal contractual.

Resulta evident, i així ho interpreten els advocats de Rosell i de Bartomeu, participants en el primer i segon judici, que DIS ha pogut obrir-se pas a través de l’Audiència Nacional, de nou declarada incompetent després d’admetre a tràmit la querella, gràcies al fet que la Fiscalia ha discrepat del jutge instructor, José de la Mata. La seva postura fent constar que se l’obliga a dictar acte de judici és també una fita inaudita en la judicatura, com ho sembla el mateix cas una vegada posat en el seu vertader context.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.