El laurisme, la fase terminal del pujolisme

Karl Marx tenia raó quan, en “El 18 Brumari de Lluís Bonaparte”, sentencia: “La història passa dues vegades, la primera com a tragèdia i la segona com a farsa”. N’hem tingut, un cop més, la prova en els fets que han envoltat aquesta setmana passada la destitució de Laura Borràs, presidenta de JxCat, del seu càrrec de presidenta del Parlament de Catalunya.

Hi ha un paral·lelisme evident entre la imputació de Laura Borràs per un cas de presumpta corrupció amb diners públics quan era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i la de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, per la seva responsabilitat en la fallida del grup Banca Catalana (1984). En ambdós casos, aquests polítics es van embolcallar en la senyera per intentar convertir l’acció judicial contra seva en un “atac contra Catalunya” i, d’aquesta manera, intentar escapolir-se de les seves responsabilitats penals.

També en ambdós casos es van organitzar manifestacions d’adhesió davant el Parlament de Catalunya i es va intentar que els mitjans de comunicació es convertissin en altaveus de la “indignació popular” contra l’actuació de la justícia espanyola. Però les diferències entre una situació i l’altra són abismals.

L’any 1984, milers de seguidors de Jordi Pujol es van concentrar a les portes del Parlament i van insultar i van intentar agredir Raimon Obiols i altres diputats socialistes. Dijous passat, només 300 “hiperventilats” van acostar-se fins al cordó de seguretat del Parlament. En aquest cas, van ser la diputada d’ERC Najat Driouech i un fotògraf de premsa els qui van rebre els insults de la concurrència.

Des que va arribar a la presidència de la Generalitat, l’any 1980, una de les obsessions de Jordi Pujol va ser el control dels mitjans de comunicació privats –amb subvencions, publicitat, concessions i préstecs- i la creació d’un potent aparell de mitjans públics al seu servei (TV3 i Catalunya Ràdio). Els dos principals editors d’aquella època, Javier de Godó i Antonio Asensio, estaven directament comprats.

Per això, la reacció de la premsa catalana davant l’escàndol de la fallida de Banca Catalana i la subsegüent querella de la Fiscalia contra els seus responsables, amb Jordi Pujol al capdavant, va ser d’absoluta submissió als dictats que emanaven del Palau de la plaça de Sant Jaume. El periodista que, de manera més incisiva, va denunciar les irregularitats de Banca Catalana, Alfons Quintà, aleshores corresponsal d’El País, va ser subornat nomenant-lo director de TV3.

Els tripijocs de Laura Borràs per afavorir el seu amic Isaías Herrero, condemnat posteriorment per tràfic d’estupefaents i de moneda falsa, han estat àmpliament recollits i explicats pels mitjans de comunicació catalans, sense censures ni pressions. L’única pressió de la qual n’ha quedat constància és la que, de manera barroera, va exercir el diputat Francesc de Dalmases –un dels “lauristes” més abrandats- contra la periodista del programa FAQS de TV3 que va gestionar l’entrevista que se li va fer a l’expresidenta del Parlament el 9 de juliol passat.

Parlo per experiència pròpia: els pocs periodistes que vam gosar posar el nas en les clavegueres de Banca Catalana i que vam intentar explicar aquesta ensulsiada financera, que va provocar grans pèrdues econòmiques a milers de petits accionistes, vam ser condemnats a l’ostracisme més absolut. Això, sens dubte, ha marcat les nostres vides professionals.

Afortunadament, ara hem aconseguit donar la volta a la truita. L’actitud impròpia de Francesc de Dalmases contra la periodista Mònica Hernández ha merescut la repulsa més absoluta de la professió periodística catalana i de la pràctica totalitat dels diputats del Parlament. Fins i tot el Grup Ramon Barnils, format per periodistes independentistes, l’ha expulsat de les seves files.

Hi ha un fil conductor evident que connecta Jordi Pujol amb Laura Borràs. Es tracta de dues persones amb voluntat de lideratge, hipernacionalistes i que han creat al seu entorn un moviment populista fanatitzat. És més: com a presidenta de JxCat, Laura Borràs és l’hereva política de l’extinta CDC, el partit fundat per Jordi Pujol l’any 1974 i que va ser liquidat pels nombrosos escàndols de corrupció que van corcar-lo i destruir-lo.

Jordi Pujol va saber guanyar –gràcies als grans recursos econòmics que gestionava com a president de la Generalitat i a la sòlida aliança que mantenia amb el rei Juan Carlos I- la “guerra” política, mediàtica i judicial que es va desfermar arran de la seva imputació per la desfeta de Banca Catalana. Laura Borràs, en espera de la sentència que acabi dictant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) pel seu cas de corrupció a la ILC, ja ha perdut les batalles política i mediàtica.

Jordi Pujol va aprofitar el seu “martirologi” per l’“affaire” de Banca Catalana per cohesionar i enfortir la seva autoritat. En canvi, la imputació de Laura Borràs i la imminent celebració del judici oral, han afeblit el seu lideratge a JxCat, on ha quedat en franca minoria. Més enllà de la solidaritat formal que rep dels dirigents de la formació que presideix, ja ha quedat clar que JxCat no trencarà el govern amb ERC i que la seva sobreactuació impostada no mereix cap mena de credibilitat.

No és el mateix el discurs que va pronunciar Jordi Pujol el 30 de maig del 1984 des del balcó del Palau de la Generalitat davant dels seus enfervoritzats seguidors (“El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan algú parli d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres, no ells”) que el que va fer dijous passat Laura Borràs davant els periodistes en el seu comiat del Parlament, quan va acusar els membres de la Mesa del PSC, ERC i CUP d’haver “vingut vestits de jutges hipòcrites”.

Laura Borràs, la més independentista dels independentistes, ha fet un mal irreparable a l’independentisme. La corrupció, sempre la corrupció. Aquest és l’estigma que determina i embruta el moviment que, des del 1980 i fins als nostres dies, entronca el pujolisme amb el laurisme, ara definitivament residual.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “El laurisme, la fase terminal del pujolisme”

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.