«Ara, la guerra és entre blancs, rossos i amb els ulls blaus»

Entrevista a Jordi Calvo

    Jordi Calvo

    Economista. Coordinador i investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Professor de relacions internacionals i conflictes armats a diverses universitats. Membre de la junta de l’International Peace Bureau. Entre les seves publicacions, Gasto militar y seguridad global (Icaria Editorial).

     

    Pensant en Golpes Bajos, Malos tiempos para la paz”, d’ara o de sempre?

    El primer que s’hauria de dir és que, des de ja fa molts anys, dècades, els instituts especialitzats a identificar cada any els conflictes armats, sempre xifren entre 35 i 50-60 els que hi ha actius cada any. És a dir, conflictes armats, guerres, n’hi ha des de sempre. Podem dir que en aquests últims anys n’hi ha hagut un nombre més elevat en molts llocs del món, sobretot en països del continent africà i a l’Orient Mitjà, com bé sabem, i en alguns altres llocs. Però ara que la guerra és a Europa o a les seves portes, i que hi estem participant d’una manera més directa o comprensible i que, sobretot, en patim les conseqüències en el dia a dia, és potser quan sentim que aquests són mals temps per a la pau. Es pot estar produint un canvi de tendència, perquè des de la guerra dels Balcans no havíem percebut que els europeus podríem veure’ns involucrats en una guerra. Semblava que el projecte europeu i, per extensió, l’occidental, era una cosa reeixida en molts aspectes i també en el d’evitar la guerra, o almenys evitar els seus efectes. Finalment, s’ha vist que aquest projecte no ha sabut evitar la guerra.

    Seguim, doncs, presoners del nostre etnocentrisme? En la mesura en què les coses passen més lluny de nosaltres més properes estan de l’infern?

    Això s’estudia en els conflictes. Des de sempre, d’una manera o d’una altra, i potser des d’una visió neocolonial, hem pensat que la guerra és una qüestió d’altres, de bàrbars que no saben evitar-la, que no tenen remei… Amb un complex de seguretat, percebem que hi ha guerres en altres llocs, perquè és el que hi ha hagut sempre i el que hi ha, i ho acceptem o tolerem. Per aquesta sensació de llunyania, per falta d’empatia, de compartir menys aspectes identitaris i de supremacisme, associem la guerra als “bàrbars”. Però ara que la guerra és entre blancs, rossos i amb els ulls blaus, la cosa canvia. Això ha passat sempre i pot ser una explicació del perquè en aquesta guerra s’han pogut prendre unes decisions i no unes altres. Però l’explicació és més complexa. Aquesta és una part més de percepció cultural, però una guerra com la d’Ucraïna no és casual, no ha vingut perquè sí, ni per sorpresa. No és només qüestió d’una part, el Govern rus, que ha decidit fer una cosa, totalment rebutjable òbviament, contra la qual estem reaccionant, sinó que hem de ser conscients que el que ha passat ara és una cosa que no s’havia d’haver deixat que passés.

    Aquesta guerra forma part, com gairebé totes les guerres contemporànies, del que es denominen “fases bèl·liques del capitalisme”; és a dir, enfrontaments armats entre interessos en conflicte?

    En una classe, parlàvem fa poc de la guerra a Ucraïna i de com s’havia construït tot un relat ràpidament, cosa que feia sospitar que hi havia qui des del principi sabia que anava per llarg. Es va començar utilitzant tot allò necessari per explicar “la guerra justa”. Cosa que implica que es lluita per una cosa que val la pena, que cal lluitar per aconseguir alguna cosa bona, que es tracta del ben contra el mal… També aquí, a Espanya, en boca de dirigents polítics, hem pogut sentir que es tractava d’una lluita per la llibertat, per la democràcia, per la defensa dels nostres valors, etc., etc. És a dir, se li va intentar donar un component necessari, per justificar després el que passaria. La guerra, que ningú vol, entre persones normals i corrents, necessita una gran preparació perquè s’assumeixi com a necessària.

    Soc fill de la guerra de Vietnam, que va originar un gran debat. Ara, amb la guerra d’Ucraïna, no hi ha lloc per la dissensió…

    La guerra del Vietnam va ser el conflicte amb el qual els EUA i tots els governs del món van aprendre dels errors que es van cometre, des del punt de vista de la comunicació política. La del Vietnam és l’última guerra de la qual hi ha imatges terribles, amb efectes incontestables. Veient-les, qualsevol podia demanar que parés allò. A partir de llavors, en totes les guerres en què hagin participat els EUA, Europa, l’OTAN, i fins i tot Rússia, s’ha impedit o s’ha dificultat l’accés a les imatges. En les guerres de l’Iraq, l’Afganistan… és pràcticament impossible veure imatges del sofriment humà causat per l’Exèrcit. Hem arribat a un punt de sofisticació de la comunicació, fins i tot en un conflicte armat, que resulta insuperable a nivell de manipulació, i d’aconseguir tenir només una visió de les coses. Això ha passat a Ucraïna, de manera molt ràpida i, en conseqüència resulta molt difícil situar-s’hi en contra.

    Sabíem molt poc d’Ucraïna, i a aquest pas en sabrem encara menys. No té la guerra d’Ucraïna aspectes de guerra civil, si no entre germans, almenys entre cosins o parents una mica més llunyans?

    No tenim informació i no s’explica què és el que està passant a Ucraïna, que és un conflicte molt complex. La meitat de la població d’Ucraïna o més té familiars russos. Existeixen vincles molt profunds, que podien fer pensar que el govern rus, liderat per Putin, no seria capaç d’utilitzar la violència al nivell que ho està fent, amb una ofensiva militar que no sembla precisament orientada a aconseguir el suport de la població local. En qualsevol cas, no m’atreveixo a pensar que pugui entendre’s com una guerra civil. Si s’expliqués amb la claredat necessària a què respon aquest conflicte, i no hi hagués altres interessos al darrere, com s’expliquen altres, probablement seria impossible justificar la participació d’Europa, l’OTAN o els EUA, que són els que realment hi estan implicats.

    L’OTAN, que va sobreviure al Pacte de Varsòvia, i que Trump va semblar obviar, reapareix ara amb tots els atributs dels morts vivents?

    Aquesta és una de les claus, el fet de deixar en mans d’una organització militar com l’OTAN les qüestions de seguretat. La seguretat d’Europa en mans d’una organització militar, creada i liderada, sense contestació, pels Estats Units. L’OTAN, s’ha de dir clarament, és una eina que té la funció d’ampliar el poder militar dels EUA al món. I res més. Això, amb el temps, ho hem oblidat. Fa el que sempre fa tota bona organització militar: aprofitar les debilitats de l’enemic per seguir avançant. Això és el que ha fet en tots aquests anys. Ha aprofitat els moments de debilitat russos per anar acostant-s’hi i guanyant-li terreny. L’OTAN no ha deixat de fer el que sap fer.

    Tot això a benefici del desenvolupament armamentístic?

    Hem de saber que això no ha estat mai diferent, sempre ha estat així. Ara, el que no ens expliquen és que Europa és almenys corresponsable del que està passant a Ucraïna. Era evident l’estratègia de setge a Rússia, i no oblidem que l’OTAN era una forma d’expansió dels EUA a l’Atlàntic i al Mediterrani. Una presència militar que és també enorme al Pacífic. Encara que això no justifica de cap manera la intervenció de Rússia a Ucraïna, s’ha de reconèixer que Putin ho té bastant fàcil per argumentar i fer valer que està fent front a un assetjament. Tot això, és clar, sempre apel·lant a l’ultranacionalisme. És evident que, en un context de xoc de seguretat, no té res d’estrany que s’intentin augmentar les despeses militars: ajudes a les empreses armamentístiques, programes de compres d’armes conjuntes a la Unió Europea… Tot amb la idea d’accelerar l’arribada a aquest 2% del pressupost dedicat a defensa a cada país. Missatge de màrqueting que algú es va inventar en una cimera de l’OTAN i que en realitat no respon a cap necessitat.

    Després de l’ensurt de Trump, es van dipositar en Biden esperances d’un canvi cap a millor al món. D’alguna manera s’estan complint, o tot el contrari?

    És curiós, però sembla que els Estats Units sabien el que passaria des d’abans que passés el que s’està produint ara a Ucraïna. La gent no estàvem escoltant el missatge del que venia. En definitiva, les guerres d’aquesta magnitud no són tan diferents en un moment o en un altre. Entre els economistes, quan s’analitzen les guerres passades, sempre s’acaben trobant uns motius molt clars relacionats amb la cobdícia i el poder. D’aquí a vint anys, quan vegem qui ha guanyat, qui ha millorat les seves posicions estratègiques i econòmiques, entendrem una mica més del perquè ha passat tot això.

    (Visited 301 times, 1 visits today)

    avui destaquem

    Feu un comentari