Finalment la Rússia de Vladímir Putin va acabar per portar a terme allò amb què havia amenaçat durant temps, i que un cert sentit de la sensatesa i de les proporcions ens feia creure que no succeiria. Una guerra retransmesa en directe a Ucraïna que ja s’acosta als sis mesos. Tant un país com l’altre no són als marges, són Europa. Formen part de l’imaginari i d’allò que constitueix la cultura i la noció d’europeïtat. Hi haurà efectes profunds i a llarg termini en la geopolítica i la seguretat, però sobretot en l’economia i el benestar. La inflació i la falta de recursos energètics suficients en són una de les conseqüències que ens situen a tots dins el conflicte.
La guerra són cossos d’exèrcit, armament, però sobretot persones a les quals se’ls destrossa la vida, a les quals se’ls ha condemnat a fugir, a viure espantades i en l’horror. Però la guerra, encara que no en la cruesa immediata, la patim tots, i molt especialment els ciutadans europeus. També té efectes alimentaris greus a l’Àfrica. Com és possible que la decisió d’un autòcrata pugui causar tant i tant dolor en tanta gent, tanta destrucció inútil? Però, Europa ha actuat, ençà de l’ensorrament del sistema soviètic, de manera adequada en relació amb Rússia? No hauria resultat més lògic un apropament estratègic que seguir la política nord-americana d’aïllar-los? Era imprescindible que l’OTAN es desplegués en territoris tan sensibles per a l’antiga gran potència? Resulta intel·ligent abonar els somnis imperials de Putin? Té sentit desafiar i pretendre posar contra les cordes una potència nuclear?
No hi ha mai raons que justifiquin el camí de la guerra. No n’hi ha d’acreditades o bé de justes. Encara menys existeix cap dret ni raó que faci acceptable atacar els altres, no respectar la seva sobirania. El dret a defensar-se resulta inqüestionable. Ara és tard per reflexionar si es podia haver evitat arribar fins aquí.
El que sí que resulta pertinent és que cal una sortida pactada i honorable per a tots. També per a nosaltres. La solució militar no és mai una solució, representa allargar el conflicte.
Ucraïna i Rússia han tingut històricament una llarga i a vegades no prou confortable relació. No responen a perfils de comunitats homogènies ni l’una ni l’altra, ja que hi ha múltiples ètnies, religions, llengües i cultures. Tenen molt en comú, però el que ha fet Putin amb el seu atropellament i l’intent d’humiliar els ucraïnesos és crear justament separacions i odis que poden durar segles.
Hi ha coses que no s’obliden i, el que és pitjor, generen cohesions identitàries i filiacions nacionalistes que no acostumen a portar res de bo. A Ucraïna, allò rus i allò específicament ucraïnès han conviscut fins ara sense gaires problemes, precisament perquè són una mixtura, un híbrid de moltes coses. Difícilment, després d’aquesta agressió, això podrà ser mai més així. Putin ha “creat” consciència nacional ucraïnesa.
El problema principal a hores d’ara, més enllà dels inicis, de què s’havia d’haver fet i no es va fer, és evitar plantejar-ho de manera maniqueista, del bé contra el mal. Tot i la complexitat, el més difícil no és desplegar els exèrcits, sinó el seu replegament un cop han sortit dels quarters. No per qüestions tècniques, sinó per imperatius geopolítics. Putin no té marxa enrere. Ha cremat les naus i només li serveix una victòria. Acabi com acabi, aquesta invasió d’Ucraïna ens ha tornat a una nova versió de la política de blocs. Un escenari ben poc atractiu, especialment per als europeus, que ho viurem de manera molt intensa i a primera fila.
L’experiència ens indica que s’anirà cap a la construcció d’un nou equilibri militar amb Rússia. Això comporta, agradi més o menys, polítiques de defensa expansives i rearmament. Les prioritats polítiques als països de la Unió Europea ja han canviat. Restablim en termes militars allò que se’n va dir després de la Segona Guerra Mundial “l’equilibri del terror”. Ens encaminem a un molt mal escenari. No quedarà gaire espai per a la poesia. Encara que caigués Putin i Rússia es democratitzés, la fractura creada trigarà moltes dècades a poder- se suturar.
Rússia és un país molt gran, amb una vocació paneslavista massa arrelada perquè ucraïnesos, polonesos, romanesos, finlandesos…, puguin deixar de sentir el seu alè. Potser el veritable realisme no és el militar, sinó el diplomàtic. Més que aïllar-los, integrar-los.
