El pretès acostament de Laporta a Messi, filtrant a la premsa que Xavi l’ha demanat com a reforç per a la pròxima temporada, una informació que ja sonava a muntatge mediàtic especialitat de la casa quan, a més, el president la va complementar amb edulcorades promeses de reparar la forma i les males maneres amb què va ser acomiadat, acaba de prendre forma com la cortina de fum perfecta per a ocultar el primer aniversari de la seva absència.
A les promeses tant sensibles i emotives com fingides de Laporta per tancar aquesta etapa com cal, amb una espècie de gran homenatge i obrint-li les portes del Camp Nou perquè torni, s’ha unit l’anunci de la presentació en gran, a l’americana, de Robert Lewandowski el pròxim dia 5 agost, és a dir el mateix dia en què es complirà un any exacte de l’infaust anunci de la seva frustrada renovació.
Laporta vol evitar, costi el que costi, que la premsa pugui dedicar ni un minut a rememorar aquella tragèdia, les amargues llàgrimes de Leo acomiadant-se de sobte del club de la seva vida sense estar entenent ben bé del tot, encara en estat de xoc, què era el que estava passant. Al cap i a la fi, ell havia complert amb la seva part de no renovar amb Bartomeu, no mullar-se descaradament a favor de cap candidat, però sí dedicar una picada d’ullet tot anant a votar en la jornada electoral del 7 de març del 2021, en un gest que tothom va interpretar a favor de la seva indestructible voluntat de seguir al club i acceptant de facto la invitació i la promesa de renovar-lo públicament repetida per Joan Laporta.
Va ser així, en efecte, un senyal inequívoc de Leo a favor de Laporta i en contra dels plantejaments dels dos candidats rivals, Víctor Font i Toni Freixa, que obertament havien mostrat els seus dubtes sobre poder oferir-li un contracte en condicions a la vista de la més que precària situació econòmica i financera del club a causa de la pandèmia.
“Ho arreglem en un rostit”, va ser la fanfarrona resposta de Laporta quan es va veure en la tessitura d’explicar com anava a convèncer a Leo si no hi havia diners per a mantenir una estrella de la seva dimensió i prestigi internacional. Laporta disposava de la mateixa informació sobre l’estat de la tresoreria i les pèssimes expectatives d’ingressos amb l’estadi, el Museu i les botigues tancades un any sencer.
Però, es va fer el boig, va fugir de qualsevol realisme i sentit de la responsabilitat i després de guanyar les eleccions va convèncer Messi per a quedar-se, com sempre fa, mitjançant un engany, oferint-li un contracte de quatre anys a raó de 50 milions, encara que solament amb l’obligació de jugar dues temporades efectives. Puntada cap endavant.
A la tornada de la Copa Amèrica que Leo acaba de conquistar, eufòric i feliç davant la possibilitat de continuar vivint confortablement a la seva casa de Castelldefels i defensant la samarreta del seu club dos anys més, quan va ser convocat per a signar el contracte es va trobar de sobte que Laporta no podia fer front a la seva paraula. Una traïció històrica, un magnicidi esportiu propi de qui, com Laporta, ha convertit la seva gestió en una mentida i un nyap permanent.
Avui, encara menys que fa un any, s’entén aquella actitud pusil·lànime i covarda de Laporta, falsa, que mai va voler admetre la realitat d’una economia necessitada de contenció i de correcció de la massa salarial, un extrem que Leo estava disposat a acceptar. El president, amb massa freqüència per no dir quasi sempre equivocat, es va creure als seus experts financers, Ferran Reverter i Eduard Romeu, i també al vestuari per boca de Gerard Piqué. “President -li va dir- si marxa Messi es soluciona el problema del fair play financer”. Va optar per aquesta mesura tan prudent, complementada amb la posterior baixa de Griezmann, de desfer-se de la que semblava la càrrega més pesada de totes, el paquet de dos davanters i amb ells els seus més de 60 gols per temporada.
La situació comptable d’aquell moment, amb tot, era molt millor que l’actual. Laporta en tenia prou amb acceptar el fons de CVC, o similar tipus Sixth Street d’ara, només a canvi del 10% dels drets de televisió, per a prolongar el contracte de Leo abans del 30 de juny del 2021, la qual cosa hauria tingut molta menys incidència en el marge salarial, que ara és de -144 milions.
El pitjor d’aquesta funesta decisió van ser les conseqüències, ja que l’equip es va trencar per tots cantons, la solució va ser portar Luuk de Jong cedit i després fer fora Koeman, fitxar una davantera nova al gener i acabar la temporada en blanc, mentre que el Real Madrid, malgrat les ganes de Laporta de “tornar a veure-us”, es coronava com a campió de Lliga i de Champions.
Va haver-hi molts més danys col·laterals, com la pèrdua de patrocinadors, la no renovació de 25.000 abonaments, un descens de l’assistència al Camp Nou i un dèficit de 150 milions la temporada 2021-22 que ha calgut compensar bàsicament amb el benefici de la primera palanca, un pegat com ho és la segona, de la qual el club no ha ofert als seus socis cap xifra concreta, igualment insuficient per a aconseguir un marge salarial suficient per a inscriure els fitxatges de Laporta, operacions totalment fora de les possibilitats actuals del Barça.
No ha d’oblidar-se que, precisament, per a distreure al personal i dissipar qualsevol sospita o rebuig a l’expulsió de Messi, el que va fer Laporta va ser justificar la decisió a força de carregar més pèrdues de les reals a l’exercici 2020-21, quasi 300 milions sense sentit ni explicació, encara que de conseqüències catastròfiques. La producció voluntària de 451 milions de patrimoni net negatiu d’una forma tan absurda i gratuïta és avui la causa de la necessitat de vendre patrimoni i actius com sigui, a corre-cuita i sota la pressió de no poder inscriure els nous fitxatges.
Per a compensar aquest evident error, o la pèssima solució del problema al qual havia d’enfrontar-se fa un any, quan la renovació de Messi requeria ofici, experiència i habilitat en la gestió, Laporta ha decidit emprendre el camí invers de fitxar els futbolistes més cars del mercat sense disposar dels recursos necessaris i a força d’empobrir el club de forma pràcticament irreversible.
Per a evitar fer balanç d’un any sense Messi, la jugada mediàtica és organitzar una presentació de circ de Lewandowski que, a més, serà passejat pels mitjans en el marc d’una estratègia de comunicació perfectament calculada i amb la intenció afegida d’estimular la venda d’entrades per al Gamper, que es disputarà dos dies desprès, el 7 d’agost, enfront del Pumas de Mèxic, que no seria el rival més atractiu per a l’ocasió.
Si pot, Laporta fins i tot intentarà que cap mitjà aconsegueixi una entrevista amb Messi, coincidint amb aquest aniversari, no sigui que expliqui el que de veritat sent i pensa respecte del president.
Laporta té complicat que el barcelonisme oblidi a Messi, molt menys després del calvari viscut després d’haver-lo fet fora, però sí que s’assegura que, amb l’esquer del davanter polonès, la premsa al seu servei li dediqui quasi el 100% dels seus continguts.
El que faci Messi continuarà sent, com sempre, el millor per al Barça, perquè podent ser més que crític i punyent amb Laporta, que a més va pretendre acusar-lo d’estar negociant amb una oferta del PSG, el davanter argentí ha preferit seguir el seu camí, conscient que aquest tipus de batalles només perjudiquen el club i als seus aficionats.
La pregunta, un any després, continua sent perquè Laporta no va renovar a Messi quan era més barat que fitxar a Lewandowski, un davanter al qual Leo supera àmpliament en gols i palmaresos i és només un any més jove. La resposta pot ser tan simple com que Laporta continua sent més amic de Pini Zahavi, l’agent de Lewandowski, que de Jorge Messi, el pare i representant de Leo.
