Putin confia en el general Hivern per aconseguir els seus objectius a Ucraïna

El general Hivern, o sigui el fred i la gana van ser dos elements que van desencadenar i facilitar la victòria de Rússia front la França de Napoleó el desembre de 1812, en la que els russos anomenarien la Guerra Patriòtica, que seria plasmada a la literatura a “Guerra i Pau” de Lleó Tolstoi. Les temperatures gèlides del General Hivern també van ser determinants per la victòria soviètica front Hitler, que va començar la invasió de la URSS el juny de 1941, però va topar amb Stalingrad, on les tropes alemanyes va ser derrotades el febrer de 1943, precipitant una retirada que culminaria el maig de 1945 amb l’Exèrcit Roig penjant la bandera roja a les runes del Reichstag.

I tot i que a Putin no li ha anat de moment la invasió d’Ucraïna com pensava, ja que en aquest cinc mesos ni tan sols s’ha fet amb el control de tot el Donbass, el president de Rússia confia que arribi el general hivern de desembre 2022 fins març de 2023, amb el que creu que es trencarà la unitat dins de la Unió Europea, els Estats Units i el Regne Unit. I front les dificultats per assumir el descontentament social que generaran les restriccions de gas que s’ha anuncien amb propostes com la de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen de retallar un 15% el consum, i amb un petroli pel núvols que dispararà encara més la inflació, es claudiqui i s’ha s’accepti que Rússia pugui dominar Ucraïna i bona part de l’espai post-soviètic imposant canvis de fronteres fets per la força. Claudicació que potser no es manifestarà en declaracions públiques, sinó en la fi per part d’alguns països de l’ajuda militar, sense la qual Volodomir Zelensky, el president inesperat, no hagués pogut resistir.

Vladimir Putin no va anomenar guerra l’operació militar iniciada el 24 de febrer, sinó “operació especial per desnazificar” el país veí, per entroncar-la amb la Gran Guerra Patriòtica. Una  operació especial que Putin, mal assessorat, pensava que duraria pocs dies, i posaria un govern titella a Kíiv amb el que s’aconseguirà que tant Bielorússia, la Rússia blanca, com Ucraïna, que es pot traduir en rus i altres llengües eslaves com la terra de la frontera, tornessin a la Mare Rússia i a l’antic espai soviètic. I un cop Putin controlés Ucraïna, podria arribar per terra i unir territorialment l’autoproclamada República de Transnítria, franja oriental de Moldàvia poblada majoritàriament per russos, que el 1992 un cop dissolta la URSS, després d’un breu conflicte bèl·lic amb les tropes moldaves, es va proclamar independent.

Putin creia que amb uns Estats Units debilitats i sense cap ganes d’involucrar-se en guerres alienes, després del fiasco de la retirada de Kabul, i amb una Unió Europea dividida i una forta dependència del gas rus de molts dels seus estats, sobretot d’Alemanya que estava tancant les centrals nuclears, podria per fi complir el seu destí de tornar a fer Rússia gran. Creia que podria complir la seva missió històrica, no només de reparar l’error de desembre de 1991 quan la URSS es va autodissoldre equivocadament, sinó de fer justícia als milions de russos residents des de fa dues o tres generacions a altres repúbliques que es van quedar nacionalment orfes i molts, per no esdevenir ciutadans de segona, van renunciar a la seva identitat. Dissolució de la URSS que va provocar, no només la independència d’Ucraïna i Bielorússia, sinó també conflictes armats en regions d’altres repúbliques ex soviètiques amb forta presència de ciutadans russos com la comentada Transnítria moldava, o les regions georgianes d’Ossètia del Sud i Abkhazia, declarades totes tres repúbliques independents, no reconegudes per la comunitat internacional. Mentre Transnítria, fronterera amb Ucraïna, estava aïllada de Rússia, Abkhazia i Ossètia, al nord de Geòrgia sí que eren fronteres amb Rússia que podia alimentar-les i vetllar per la seva seguretat. I una posició de força després d’una victòria rampant a Ucraïna facilitaria el reconeixement tàcit de la sobirania russa d’aquestes dues regions de Geòrgia.

Però l’exèrcit rus no ha pres Kíiv en cinc mesos, ni els milions d’ucraïnesos de parla russòfona han rebut les topes russes com alliberadores. I com s’ha vist ciutats on el rus és la llengua majoritària com Odessa, s’han oposat amb força l’agressió. Putin creia i creu que, malgrat els entrebancs inicials encara pot passar a la història com el tsar Pere el Gran que modernitzà l’Imperi i es va annexionar territoris de Suècia i Polònia, en honor de qui te el nom la segona ciutat de Rússia, Sant Petersburg. Creu que passat l’estiu, el General Hivern aconseguirà capgirar la situació com ho va fer a Stalingrad després d’un any que semblava que per Rússia i la URSS tot ja estava perdut. L’acceptació de bona part de la població russa a la guerra iniciada per Putin, sigui per convicció, ignorància o indiferència, l’ajuda a persistir.

Certament si Zelensky i l’exèrcit ucraïnès no hagués resistit les primeres setmanes, el suport de la comunitat internacional ajudant econòmica i militarment a Kíiv no hagués estat tant intens i probablement s’hagués deixat caure el govern ucraïnès o s’hagués donat suport a un acord que impliqués l’annexió total a Rússia de les ara autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, tot i que era evident que amb això no Putin no en tindria prou. Però afortunadament, més enllà de l’ambigüitat de l’Hongria d’Orban, s’ha negat a reconèixer la sobirania russa de Crimea i d’aquestes dues autoproclamades repúbliques, argumentant que Europa no por repetir el que va fer França i Anglaterra el 1938 amb els Acords de Munich, signats amb Hitler pels primers ministres de França i el Regne Unit,  Édouard Daladier i Arthur Neville Chamberlain que creien que acceptant la annexió alemanya del sudets txecs, apaivagarien les ànsies expansionistes de Hitler.

Europa i els Estats Units van de moment a la una, si bé tothom sap que més enllà del que passi aquest hivern, els països occidentals no es poden permetre allargar indefinidament aquesta situació. I la por a una escalada militar directa, més ara que Suècia i Finlàndia han abandonat el seu pacifisme entrant a l’OTAN, el perill d’un confrontació encara que comenci de manera  accidental és una realitat. La negativa dels Estats Units a donar míssils Patriot a Ucraïna, que sí ha instal·lat ara a Polònia o Eslovàquia va en aquest sentit. Són míssils que han de ser dirigits per militars nord-americans, cosa que implicaria si se’n despleguessin a Ucraïna caldria enviar-hi de manera permanent soldats nord-americans, amb el que s’arribaria a un escenari que en el fons desitja Putin, i donaria peu a un enfrontament militar directe entre les dues potències.

A mig termini no sembla que hi hagi cap escenari que pugui portar a Ucraïna a la pau, però tampoc a Putin a la victòria. El General Hivern farà mal a Europa, però potser a qui més en farà serà als països de l’Àfrica que no es podran permetre l’increment dels preus dels cereals i altres productes, cosa que generarà en l’actual context de sequera encara més migració cap Europa a la que cap tanca a Melilla ni acords amb l’estat fallit de Líbia podrà aturar. I encara que alguns estats de la Unió Europea volguessin perdonar a Putin per recuperar el subministrament de gas, tampoc ho podrien aconseguir amb l’actual xarxa de gasoductes que passa per altres estats, ni podrien aconseguir petroli als preus d’abans.

Hi ha també un canvi legal que fa que el món actual sigui molt diferent als de 1991 que voldria tornar Putin, que no permetrà que el líder rus pugui ser perdonat pels seus actes després d’un hipotètic acord de pau amb algunes concessions. Em refereixo al desenvolupament de la legislació internacional sobre crims de guerra que farà que Putin, els seus ministre i els seus generals siguin considerats sempre a mig món criminals de guerra. Certament Putin bombardejant ciutats amb la població civil com objectiu o amb el seu exèrcit fent matances com les que van tenir lloc a Butxa a les afores de Kíiv, no va fer res que no hagués fet l’exèrcit rus de la mà de les tropes de Baixar Al Assad amb el silenci de la comunitat internacional a Síria per derrotar a l’Estat Islàmic i a les filials d’Al Qaida. Però mentre el món es pot permetre tenir un president de Síria acusat de crims, que ell negarà o dirà que va ser lamentables danys colaterals per derrotar l’Estat Islàmic que sembrava la mort de Damasc a Berlín, la diplomàcia i les relacions internacionals seran difícils de gestionar amb un president de la segona potència mundial reclamat o investigat per crims de guerra a mig món. Perquè encara que Rússia no hagi signat el tractat de la Cort Penal Internacional, aquest tipus de crims no prescriuen, i també s’han inclòs en els codis penals de la majoria d’estats. I les relacions internacionals i diplomàtiques seran difícils de gestionar, si Putin i altres líders russos corren perill de ser detinguts quan surtin del seu país.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.