L’assetjament institucional, mediàtic, intern i també des de les ombres de la directiva de Joan Laporta contra Frenkie de Jong ha arribat a nivells de vergonya i comença provocar reaccions del futbol internacional en la seva defensa. Gary Neville, exinternacional del Manchester United i respectat comentarista en el futbol anglès, ha sigut dels primers a exigir un canvi d’actitud del seu propi club, el Barça, i ha demanat també al principal sindicat de jugadors (FIFPRO) que es plantegi intervenir.
“De Jong hauria de considerar emprendre accions legals contra el Barcelona i tots els jugadors haurien d’estar darrere d’ell! Un club que gasta fortunes en nous jugadors sense pagar als que tenen contracte és immoral i una infracció. @FIFPRO hauria d’actuar per a aturar aquesta situació”, ha escrit en el seu compte de twitter, segurament expressant allò que senten milers de professionals que ara com ara no s’atreveixen a alçar la veu.
Com en tots aquests casos de possible ‘assetjament psicològic’, el de Frenkie de Jong transita sobre el perillós i fi filferro de l’àmbit legal, combinat amb espentes i pressions de tota mena perquè accepti ser traspassat.
Xavi, el seu entrenador, és sobre qui recau ara la plena responsabilitat de apuntillar-lo, després que la premsa laportista hagi fet el seu treball de manera impecable i implacable al llarg dels últims mesos.
A Frenkie de Jong se li ha imputat falsament estar cobrant aquesta temporada el doble que l’anterior, com a resultat d’una filtració als mitjans des de diverses fonts del mateix club, per part de directius i executius, amb l’únic propòsit de desprestigiar-lo i fer-lo aparèixer davant l’afició blaugrana com el beneficiari d’un altre contracte infernal de Bartomeu contra els interessos del Barça.
Res de tot això és cert, perquè el futbolista holandès va ser dels primers a acceptar la rebaixa proposada pel club el 2020 -encara amb Bartomeu de president- i, posteriorment, el primer a ajornar-se el cobrament de l’import de la fitxa els dos anys següents. És per aquest motiu, com li passa a la resta dels jugadors del primer equip, que aquesta temporada se li pagaran aquests endarreriments i el càlcul de la seva nòmina s’eleva per damunt del signat en el seu moment.
L’última fletxa enverinada en contra seva, divulgada per alguns mitjans i periodistes alineats en aquest front comú en contra de De Jong, l’ha rebuda en forma d’acusació per haver-se negat a rebaixar la seva fitxa en quatre milions, que seria la condició imposada per la Laporta per a quedar-se.
El president, encara que ha autoritzat i promogut personalment aquesta campanya per raons òbvies, perquè necessita els diners frescos d’un traspàs, a més de les palanques, per a poder inscriure els nous jugadors, ha sigut el més traïdor i alhora caut en les seves declaracions. Mentre ell mateix ha encoratjat a Mateu Alemany i a Eduard Romeu a afirmar en públic que la solució a la disbauxa dels fitxatges -encarits per la connivència amb els agents que els intermedien, Pini Zahavi i Jorge Mendes- és la venda de Frenkie de Jong, el propi Laporta ha aparegut fent de ‘poli bo’, negant aquest extrem i valorant el talent futbolístic del jugador per damunt de tot, així com el seu dret legítim a complir el contracte al Camp Nou.
Tot postureig, ja que per darrere li ha donat instruccions molt precises a Xavi de que el pressioni fins al límit, doncs Laporta sap que només si l’entrenador li manifesta obertament que no jugarà un sol minut, encara que s’entesti a quedar-se, Frenkie de Jong acceptarà marxar.
Falta fer aquest gir de rosca per part de Xavi, que l’està alineant als amistosos en la posició de central, sense cap necessitat, no vagi a ser que jugant algun dia en la seva posició natural vagi a destacar, cosa que ara no convé, molt menys ara que Laporta necessita vendre’l.
Xavi ha volgut jugar totes les cartes, ha admès que té lloc a l’equip futbolísticament i al mateix temps no ha negat la seva predisposició a acceptar el seu traspàs per motius econòmics. Xavi ha filtrat al seu entorn, però no és cert, que Laporta li ha promès fitxar Bernardo Silva (City) si se n’hagués d’anar Frenkie de Jong, una operació sense sentit des del punt de vista de l’estat financer el club, que ja està desbordat i superat, abans fins i tot de la venda de De Jong. El jugador del City sortiria més car que la plusvàlua obtinguda per l’holandès.
Frenkie de Jong, per part seva, sap el final de la pel·lícula. No té una altra sortida que marxar perquè ja és inevitable que l’afició blaugrana el xiuli i li recrimini la seva actitud en el moment que torni a trepitjar el Camp Nou. La campanya mediàtica teledirigida des de la directiva ha provocat una animadversió que ara mateix sembla incurable.
Una altra cosa és que De Jong li posi fàcil a Laporta, perquè d’entrada no ha acceptat anar-se’n al club que li convé a Laporta, el Manchester United, que no està classificat per a la Champions. D’altra banda, la relació amb el Chelsea, que també el pretén, s’ha complicat, perquè es negocia a dues bandes pels traspassos inversos d’Azpilicueta i Marcos Alonso, mentre de fons tots dos clubs estan en la baralla pel defensa del Sevilla Jules Kounté. Una situació complicada de resoldre sense danys col·laterals.
El que se sap de l’entorn de l’holandès és que, ara com ara, no acceptarà anar-se’n a cap club que pagui per ell un traspàs amb un benefici superior al de l’amortització pendent del seu fitxatge pel Barça. Dit d’una altra manera, espera tancar un acord en el qual Laporta ni perdi ni guanyi diners, cosa que significa que la guerra interna per pressionar a Frenkie de Jong s’ha aguditzat, a falta de menys de tres setmanes per a l’inici de la Lliga i de poc més d’un mes per al tancament del mercat.
Hi ha operacions que a vegades es tanquen en un tres i no res i d’altres que s’enquisten. La de Frenkie de Jong va camí de ser una ‘carnisseria’.
Xavi faria bé de replantejar-se la seva estratègia, de cara sobretot a un vestuari en el qual necessita ser respectat, semblar honest i anar de cara. No és bo que els jugadors pensin o sàpiguen que qualsevol d’ells pot ser el següent sacrificat, sense que l’entrenador, al contrari, mogui un dit per defensar-lo.
