Quan va començar la invasió russa a Ucraïna, la gran majoria dels mitjans de comunicació van centrar la seva atenció informativa en aquesta qüestió. És lògic i de sentit comú: suposava el trencament de la pau que havia imperat a Europa durant dècades, la voluntat russa de destruir un país que podria ser perfectament el nostre, la pèrdua diària de desenes de vides humanes, i enormes conseqüències econòmiques i socials per a la ciutadania del continent, però també de la resta del món.
Tot aquest reguitzell de factors va provocar que, com a membres d’un dels països de la Unió Europea, sentíssim la gravetat del que estava succeint i que, durant els primers dies de la guerra, la invasió fos un dels temes més comentats a les xarxes socials, però també a la vida real. M’atreviria a dir que la pressió mediàtica va ser un element clau a l’hora d’exigir a la classe política mesures que posessin fi a l’atrocitat que estava vivint el poble ucraïnès.
Les primeres setmanes i mesos del conflicte vam conèixer, gràcies als mitjans informatius, històries que ens van sacsejar la consciència, com ara la de supervivents de la matança de Butxa. Tanmateix, amb el pas dels mesos, i malgrat les sancions i les mesures adoptades pels diferents països europeus per combatre l’impacte econòmic de la guerra, l’atenció mediàtica de la invasió russa es va anar diluint i, en conseqüència, de forma progressiva, vam anar normalitzant que a Europa hi hagués un país que n’estava envaint un altre, i que cada dia centenars de milers de persones correguessin el risc de perdre la vida.
Un exemple que demostra aquest canvi són els editorials i els articles d’opinió dels diaris, que van passar d’estar pràcticament centrats en la invasió d’Ucraïna a tractar altres qüestions, com ara l’augment dels preus, el cas Laura Borràs, la pèrdua de la majoria absoluta d’Emmanuel Macron a l’Assemblea Nacional o la dimissió de Boris Johnson. Deia l’historiador i científic Bernard Cohen (1914-2003) que “generalment la premsa no té èxit a l’hora de dir a la gent què ha de pensar, però, en canvi, té un èxit sorprenent a l’hora de dir-li sobre què ha de pensar”. I no podria tenir més raó. Hem deixat de pensar o, més ben dit, pensem menys en els ucraïnesos i ucraïneses que estan patint la guerra, i més en altres qüestions: el risc d’incendis per les elevades temperatures, la incertesa econòmica que es preveu en els mesos vinents a conseqüència de la guerra o les nostres vacances d’estiu. Perquè, per sort o per desgràcia, la vida continua.
Tanmateix, la teoria de Cohen és perfectament invertible: hem pres consciència del que passa a Ucraïna perquè la major part de la premsa n’ha parlat molt; en canvi, com que els mitjans no aborden pràcticament els conflictes que hi ha a l’Àfrica o l’Àsia, o problemàtiques que transcorren en altres punts del planeta, no hi pensem gaire. I com que no hi pensem gaire, no generem pràcticament cap mena de debat públic.
La frase de l’historiador nord-americà també és aplicable a altres camps. Per exemple, la línia editorial dels mitjans públics de comunicació catalans ha estat determinant a l’hora de forjar les prioritats polítiques d’una part important de la població. En aquest sentit, és indubtable que el fet que tant TV3 com Catalunya Ràdio hagin dedicat tants esforços a parlar sobre el procés ha influït en l’opinió pública d’almenys la meitat de Catalunya. En altres paraules, si la televisió i la ràdio públiques catalanes haguessin situat com a elements estratègics abordar la pobresa infantil, les conseqüències de les retallades sanitàries i educatives o la corrupció de CDC, probablement ara ens trobaríem en una altra situació política. O la crisi climàtica. La premsa ha aconseguit situar-la com un gran tema de l’agenda política i ciutadana. Les mobilitzacions i les mesures adoptades pels governs, sobretot els progressistes, han estat cabdals, però sense la complicitat dels mitjans no s’hauria aconseguit aquest nivell de debat públic.
La conclusió és clara: necessitem uns mitjans de comunicació que facin d’altaveu de les injustícies socials, polítiques i econòmiques. Perquè una bona lupa informativa ajuda a construir una democràcia millor!
