A hores d’ara, quan no ha passat ni un mes de la seva incorporació al FC Barcelona com a assessor extern en matèria de televisió, Toni Cruz (foto), l’exmembre de La Trinca fitxat per Laporta per a ressuscitar Barça TV, no ha d’estar massa satisfet amb el que s’ha trobat i, menys encara, inesperadament, amb l’exigència i les presses per vendre Barça Studios, inclòs el canal blaugrana, juntament amb d’altres actius digitals per 200 milions.
Probablement, no obstant això, abans cauran BLM, la “joia de la corona”, i el Museu, que ja s’ha convertit en un objecte de desig per a Mediapro, que aquest aglomerat de visionaris i de venedors de fum en què s’ha convertit un invent tan pretensiós i inútil com és Barça Studios.
D’entrada, el plantejament sona esbojarrat, perquè el mateix club admet que aquesta és una via de negoci deficitària, com ho ha sigut sempre, excepte en dos períodes molt concrets de la seva existència des que el FC Barcelona va subscriure en el seu moment la creació d’un canal propi de televisió.
Va néixer com a resultat de la venda dels drets de televisió a Telefónica Media, per primera vegada en la història del club cedits a un operador diferent de TV3, enmig de la primera batalla digital oberta entre el grup Prisa, que ja havia endegat i posat en marxa la primera televisió de pagament, Canal Satélite, i Telefónica, promotora de la plataforma Via Digital, cadascun operant a través d’un satèl·lit comercial diferent i tots dos poblant les teulades i parets de mig país d’antenes parabòliques.
Quan al president de llavors, Josep Lluís Núñez, li van proposar promoure Canal Barça i va analitzar els costos, la resposta va ser rotunda en el sentit negatiu, tret que la infraestructura i les despeses correguessin de part de l’operador. Núñez només va acceptar crear Canal Barça si, a més de no suposar una despesa, el Barça rebia una compensació afegida de 500 milions de pessetes.
Així va ser com, al llarg dels anys, el club va rendibilitzar aquesta possibilitat fins que els primers ‘caçafantasmes’, herois del power point i consultors de la indústria del futbol, Ferran Soriano i Marc Ingla, van convèncer Joan Laporta després de la seva victòria electoral en 2003 que l’externalització televisiva era un senyal inequívoc de retard, una mostra d’estratègies juràssiques arrossegades de l’època nuñista. Van concloure tots aquests savis nouvinguts en què era imperdonable permetre que un operador aliè al club controlés i s’aprofités d’aquest gran negoci.
Els tres no van dubtar a arrabassar-li a Telefónica la propietat de Canal Barça a canvi d’una compensació econòmica i felicitar-se per l’aprovació d’un pla de modernització que hauria de ser el negoci del segle mitjançant l’explotació autònoma i comercial del canal.
La història va deixar, després d’aquesta decisió, un decebedor balanç de pèrdues continuades i creixents, insuperables, a partir que, a més, Joan Laporta li regalés a Mediapro (Jaume Roures) el que ja era Barça TV, signant-li un contracte endimoniat i pervers, segons el qual Mediapro era l’únic proveïdor tècnic del canal, consolidant aquesta fuita financera que al club li costava quasi el mateix que la Masia.
Va ser Sandro Rosell qui, a la vista d’aquell escàndol i dispendi, va decidir el tancament, evitat “in extremis” per Mediapro, que va oferir-se per assumir la totalitat dels costos i el dèficit estructural del canal a canvi del seu control, ja que l’operador de Roures, que comercialitzava la Lliga a més de 130 països del món, necessitava continguts exclusius per a la seva promoció. Només llavors, fins a l’extinció del contracte signat per Laporta amb Roures, el Barça no va tornar a continuar perdent diners amb la seva televisió.
Després, tornada a la ‘normalitat’, ja amb Bartomeu com a president, al qual successius experts i consultors i presumptes professionals de l’ofici van convèncer de realitzar grans inversions, a futur, en l’invent anomenat Barça Studios. El seu llançament, prometent continguts “premium” i una àmplia gamma de productes exclusius a canvi de subscripcions de pagament, va resultar un dels majors fracassos de la història del club, no només per la baixíssima resposta dels aficionats, sinó també per les innombrables insuficiències tecnològiques de la primera OTT blaugrana.
Els suposats experts encara avui continuen explicant, com un conte de fades, que el FC Barcelona compta amb el potencial de 300 milions de fans pel món, disposats a consumir documentals, sèries, pel·lícules, reportatges i tota mena de continguts si la producció es torna prou ambiciosa per a competir en el mercat amb les plataformes de primer nivell tipus Netflix, Disney, HBO o Amazon Prime.
Fins i tot realitzen càlculs que apunten a un futur en el qual Barça Studios pot arribar a facturar més de 500 milions. Una il·lusió basada en el teòric èxit de “Matchday”, un documental sobre el dia a dia del primer equip que, segons els comptes propis, va deixar un benefici d’1,9 milions.
Si s’analitza millor i a fons, el fet que Rakuten, un dels productors, hagués compromès un pagament superior a 7 milions per la compra i distribució exclusiva a Barça Studios va venir a compensar extraordinàriament els costos i assegurar un marge que, no obstant això, no es correspon amb la realitat.
Si va poder fer-se “Matchday” va ser perquè els jugadors del primer equip van accedir a participar, a canvi de més de dos milions i, així i tot, es van negar a assistir a l’estrena i presentació del documental al Liceu, iniciativa de Rakuten, perquè no cobraven.
La lliçó pràctica va ensenyar que no es pot comptar amb els jugadors del primer equip per a aquestes produccions, perquè cal ‘contractar-los’ a part, com si fossin estrelles de cinema, i que Barça TV, sense drets propis sobre les competicions oficials, no arribarà a ser mai prou atractiva per a generar abonats disposats a pagar per aquesta oferta en streaming. Agrada, i molt, sempre que sigui gratis.
A Laporta, com van fer abans amb Bartomeu, li han venut que aquest és un negoci amb grans expectatives i resultats, encara que no garantits i vinculats a encertar amb el resultat d’una gran inversió. L’entrada d’un partner ajudaria evidentment a optimitzar les despeses de producció i a disposar d’una orientació professional en el sector. Igualment, no s’eliminarien els riscos, cap, i es mantindria l’obligació d’anticipar grans costos de producció.
Seria una sorpresa francament agradable i una injecció financera tan necessària com sorprenent que Laporta trobés un soci interessat en el 49% de Barça Studios per 200 milions, com està suggerint la premsa, a la qual s’està filtrant la informació després de no haver pogut trobar ningú disposat a entrar en aquest negoci per 50 milions al llarg de l’últim any.
Més aviat sembla una altra campanya mediàtica a la caça d’alguna productora despistada i incauta o simplement per a la generació d’un escenari en el qual acabi sent el més assenyat la venda del 49% de BLM, cosa que, d’altra banda, tampoc és tan senzill si abans no es solucionen els greus conflictes sorgits amb Nike. Però, aquesta és una altra pel·lícula, també de terror, per a la dinàmica de l’empobriment a la qual Laporta està portant al club sota l’aparença d’estar conquerint el món. És tot el contrari.
