Dues lliçons andaluses

Un comercial és un hipòcrita professional que t’entabana amb la seva verborrea encisadora, mentre mira de vendre’t una enciclopèdia en trenta-sis còmodes terminis. L’emblema de tan noble ofici és, sens dubte, el somriure. Un comercial et ven un somni i, per tant, el somriure ha d’estar a l’alçada: ha de ser perenne, esplèndid, a prova de bomba. Per això el comercial no pot tenir dies dolents. Sense somriure, l’engany al que ens sotmet s’ensorra.

Aquest somriure és el de Juanma Moreno. I l’enciclopèdia que acaba de vendre als andalusos ha estat ell mateix: un home sensat i moderat, un gestor eficaç i allunyat d’extremismes ideològics. És a dir, la definició de centre polític de tota la vida. Aquella elusiva categoria metafísica (què és? on comença i on acaba? quin és el punt d’inflexió a partir del qual el centre deixa de ser-ho per convertir-se en dreta o esquerra?), sense la conquesta de la qual cap partit pot aspirar avui al poder. Les sigles del PP -d’aroma potser massa dretà- van ser convenientment silenciades perquè Moreno pogués vendre la seva imatge i en això fins i tot el va avalar un altre home sensat i moderat: Feijóo. El líder nacional no somriu i els gallecs continuen havent de marxar fora de Galícia per treballar (sovint després d’aprovar unes oposicions, principal mitjà per aconseguir una feina), però és un altre gestor eficaç. Quatre majories absolutes no poden mentir. 

I, tanmateix, ni tan sols un somriure professional com el de Juanma pot dissimular l’ullal retorçat que amaga. Ha aconseguit vendre la seva bonhomia, és cert, i amb això ocupar el centre polític (fagocitant el partit-frontissa per excel·lència, Ciudadanos, i fins i tot robant vots al PSOE). Però, en què consisteix la seva hipocresia de comercial? Doncs en què els populars han pactat amb Vox on i quan ha estat necessari. Presentar-se, no ja com a partit de centre, sinó fins i tot com a dic contra la ultradreta (usurpant aquest paper a l’esquerra) i alhora governar amb ella a pocs quilòmetres d’Andalusia, demostra que la ciutadania, o bé té una memòria líquida, o no en té en absolut, desmentint així (una vegada més) el famós mite democràtic del Populus Rex, el poble infalible i omniscient que mai s’equivoca quan vota.

Fins aquí, la primera lliçó, que té a veure amb Maquiavel: com aparentar moderació i al mateix temps governar amb un partit que divulga un cartell on una tendra velleta espanyola és comparada amb un mena vestit com un kale borroka. La segona, em temo, té a veure amb una patologia psicològica: la incapacitat mental de l’esquerra per assumir que el subjecte polític dels teus desvetllaments (la classe obrera) et dóna l’esquena de manera clamorosa. No és un fet nou: Recordem que Vox va obtenir els seus primers bons resultats precisament a les eleccions andaluses del 2018. I la reacció de Podemos va ser proclamar una patètica “alerta antifeixista”. Cap indici d’autocrítica? Cap “alguna cosa haurem fet malament perquè hagi crescut la ultradreta”? O encara més: Cap cop de timó després de l’autocrítica? Res de res. Quatre anys després, Podemos segueix sent, parafrasejant el títol d’aquella famosa pel·lícula, l’increïble partit minvant, una formació que dilata la seva eterna decadència com un xiclet, entre desafeccions i guerres intestines. I el PSOE, un boxejador noquejat, el símbol del qual és el rostre demacrat de Pedro Sánchez durant la reunió de l’Executiva posterior a les eleccions.  Un púgil atordit que amb prou feines pot balbucejar -per boca d’Adriana Lastra– paraules tan patètiques com aquella “alerta antifeixista”: “És evident que Moreno Bonilla ha arribat a les eleccions després de superar la crisi del covid amb els ingents recursos aportats pel Govern d’Espanya”.

S’entén la desafecció del votant d’esquerres. El PSOE, a Andalusia, ha estat la casta. Ha governat aquella comunitat més anys que Franco (del 1978 a gener del 2019). Ha estat clientelisme, ha estat escàndol dels EREs. Per ocupar el Poder, a més a més, ha venut la seva ànima als qui treballen molt i molt bé per a destruir la mateixa nació que dirigeix. Igual que Podemos, que amb una mà alça el puny obrer i amb l’altra subjecta la poltrona, encara que sigui a costa d’empassar-se el seu propi ideari. Entre tots dos han conformat, més que una coalició, una cabina dels germans Marx.

Es parla d’un canvi de cicle. No podria assegurar-ho. Però és clar que, amb aquestes “esquerres”, la primera catifa vermella ja l’han posat a Andalusia.

 

 

(Visited 84 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari