Fundador de Comissions Obreres (CCOO). Setenta anys de vida sindical, rècord a Espanya d’un sindicalista “gairebé encara en actiu”, segons les seves paraules. Autor de més de mig miler d’articles a El País, Cinco días, Ahora i altres mitjans. A l’inici de la transició, va publicar dos llibres, molt venuts, sobre CCOO. Ha estat condecorat amb la Legió d’Honor francesa. Ara apareix a les llibreries El precio de la libertad (Los Libros de la Catarata).
Quin és el preu de la llibertat? Es pot mesurar, en diners, com qualsevol mercaderia?
Jo vaig intentar mesurar-lo subratllant els aspectes negatius per a la meva persona, durant tot el període de la Dictadura. Em refereixo als processos, els acomiadaments, la persecució de la policia, els anys de presó… Al mateix temps, també per reivindicar una sèrie de fets d’aquell període, alguns en clau interna. Per exemple, l’origen de CCOO, que jo situo a principis dels anys 60, no amb les vagues espontànies dels 50, en les quals també vaig participar. En definitiva, el preu de la llibertat s’avalua en l’itinerari de les Comissions Obreres des del seu origen. Els camins tortuosos que va ser necessari recórrer perquè aquell petit moviment inicial arribés a transformar-se en el principal opositor al règim i, en democràcia, en el primer sindicat del país.
Ara, des de l’esquerra s’ha qüestionat la llibertat, i el que es va haver de pagar per obtenir-la. Per què? Per postureig, per desconeixement, per interès…?
És una barreja. No crec que sigui ignorància de determinades persones. Té a veure amb una cosa prou coneguda, que es diu adanisme, que en aquest cas significa creure que l’esquerra comença quan un neix i es fa. Tot el que és anterior, serien, diguem-ne, derivacions, petites coses… Ho atribueixo, primer, a l’estupidesa, perquè es poden posar moltes coses en qüestió, però dir com es va dir en el seu moment (tot i que cal dir que s’ha rectificat) que la Constitució és un cadenat que cal trencar, mare meva! Quina frase! Jo em vaig indignar i vaig haver de publicar alguna cosa sobre aquest tema. Als que quan érem nens ens feien cantar el Cara al sol; d’adolescents, quan vam començar a treballar amb 14 anys ens van enquadrar al Sindicat Vertical…; més tard, quan protestes, et fiquen a la presó, t’acomiaden o et sancionen… Justament, la Constitució del 78 el que fa és trencar el cadenat del franquisme, no a l’inrevés.
CCOO es va autodenominar moviment sociopolític. Aquest gen continua d’alguna manera actiu en el seu ADN?
Al principi, del que en dèiem sociopolític no era ni tan sols això. Es tractava, simplement, d’un moviment de reivindicació quotidiana de les condicions de vida i laborals dels treballadors, en contra dels Sindicats Verticals. Era un moviment de naturalesa sindical, però que anava més enllà d’aquesta naturalesa. Tenia un rerefons evidentment polític, que era acabar amb la dictadura. Això era una mica el magma d’aquelles Comissions Obreres, que sobretot es desenvolupen a partir dels 60. No preteníem ser un sindicat, sinó anar a un congrés constituent en el qual els treballadors, en llibertat, decidissin què era el que volien. Al final, en la transició vam decidir transformar-nos en sindicat, i avui som un sindicat, amb un fort sentit de classe i una certa vocació transformadora, encara. Més enllà de l’estrictament laboral i immediat d’allò que representa l’empresa, es preocupa d’altres qüestions del treballador, com a ciutadà: sanitat, fiscalitat, educació… Sense ocupar espais que no ens corresponen.
El proletariat, homogeni, tan propi de la cultura industrial, està sent, en alguna mesura, substituït per, diguem-ne, treballadors i col·lectius cada vegada més dispersos, atomitzats. De quina manera el sindicalisme pot obrir-se pas en un context tan aparentment advers a l’organització i a la representació?
Jo associo treballador amb proletari, amb la noció, en definitiva, de treballador depenent, per entendre’ns. És cert que s’ha produït una evolució, en molts aspectes positiva (hi ha un nivell de vida millor), però encara existeix una cosa tan elemental com que un compra el treball d’un altre. És a dir, encara existeix la figura de l’ocupador, encara que sigui una societat anònima i ho faci a través d’un empleat d’alt nivell. Efectivament, hi ha algú que contracta i un contractat. Mentre això existeixi i siguem capaços de transmetre que en aquest marc la manera de defensar els teus interessos és millor de forma col·lectiva que individual –la relació de forces vista individualment és molt desfavorable per al treballador–, mentre tinguis clar el conflicte capital-treball i la idea que al costat dels altres et defenses millor, hi haurà sindicats. CCOO continuarà funcionant aquí, encara que d’aquí a cent anys ens diguem d’una altra manera. No soc gens pessimista de cara al futur, el que passa és que tot és molt més complicat, perquè, efectivament, l’homogeneïtat que d’alguna manera existia fa 50 o 100 anys ara no existeix. Hi ha una enorme heterogeneïtat dins de la classe treballadora.
Què es podria recomanar encaridament als sindicalistes, d’aquí i d’allà, per mobilitzar avui dia els treballadors en defensa dels seus interessos?
Caldria recomanar-los el mateix que, modestament, jo vaig intentar aplicar ja fa molts anys. Em sembla molt important que el sindicalista sigui molt proper a la realitat. Em refereixo al fet que estigui molt a prop dels treballadors, evitant entrar en una gestió burocràtica. Que no oblidi la necessitat de la trobada, de l’intercanvi… Si signes un conveni col·lectiu, prèviament cal discutir-ne el contingut; i després la difusió. Cal tenir un contacte molt estret amb el centre de treball, encara que s’hagi de tenir una estructura, i gent que es dediqui al tema sindical. S’ha de tenir com una inspiració permanent que el sindicat és, sobretot, una forma d’autoorganització dels treballadors. Perquè se sentin part d’ella cal facilitar la seva participació en aquesta organització. Si això es fa amb honestedat, dedicació i sacrifici, acabes donant prestigi a l’organització.
Un dels grans encerts estratègics de CCOO va ser la seva nova i valenta decisió d’utilitzar els sindicats franquistes per promoure un sindicalisme de classe. Existeixen avui algunes escletxes per on es podria fer alguna cosa semblant?
Ara està tot institucionalitzat. Vivim en un règim de llibertats, amb totes les seves limitacions i interessos per deformar-lo i restringir-lo. Avui la idea d’entrar en un lloc per, com vam fer amb el Vertical, minar-lo des de dins, a més de des de fora, sincerament no la veig. El que haurem de fer són molts esforços per democratitzar l’empresa, però a través de camins que ja existeixen. No hi veig l’entrisme, com se’n va dir, perquè el que vam fer va ser aprofitar-nos d’una cosa que ja existia. Es podria entrar als consells d’administració, en els quals algunes empreses, sobretot públiques, tenen representació dels treballadors. Però hi ha limitacions, com el secret empresarial, i sobretot l’enorme desproporció de la representació del treball en la seva composició.
Les grans organitzacions, com l’OIT, tenen algun paper significatiu en la defensa dels drets dels treballadors?
En tinc una bona opinió, en la mesura que resulten útils. El que passa és que el seu sistema, en el qual hi ha treballadors, empresaris i governs, i les seves actuacions, que en la majoria dels casos són recomanacions, fan que la seva eficàcia sigui molt limitada o pràcticament nul·la. Por exemple, el franquisme, sense drets sindicals, estava reconegut a l’OIT. En fi, eficàcia limitada, però necessàries, perquè, es vulgui o no, acaben transmetent principis que han de regir les relacions de treball.
Què es pot fer amb el creixent esglaó de proletaris sobreexplotats, marginats, semidelinqüencials…?
Treballem des de fa temps, per exemple, amb els emigrants que formen part d’això. Però hi ha una cosa una mica més àmplia, que és el conjunt de persones que estan gairebé fora del sistema. Lluitem per la igualtat de drets perquè aquells que es troben en zones de marginalitat tinguin algun tipus de protecció, com els salaris d’inserció; perquè, en definitiva, comptin amb alguna possibilitat d’integració. Aquesta gent no s’afilia als sindicats, i fins i tot hi estan en contra. I quan s’acaba el capitalisme? Va per llarg. Fa moltíssims anys que sento amb excessiva freqüència i bona voluntat que el capitalisme està en crisi. Una crisi que és l’hòstia quant dura! Té una capacitat d’adaptació per sobreviure extraordinària. Va variant de cara, però segueix. El que s’ha enfonsat, i ho dic amb dolor, és el que va començar amb la Revolució d’Octubre. Però cal tenir clar que el capitalisme és una xacra que pateix la humanitat, perquè és injust, discriminatori i pot arribar a ser enemic de la mateixa democràcia. Cal acabar amb el capitalisme, encara que triguem molt.
