Ha estat un curs complicat per a la comunitat educativa. El professorat, particularment, ha patit un menyspreu tan cruel i despietat que ha provocat reaccions contradictòries. Molts pensaven que les jornades de vaga serien l’inici d’un moviment al Departament d’Educació, inclosa la dimissió d’un arrogant González Cambray que ha tingut en tot moment el suport del president de la Generalitat, Pere Aragonès. És molt probable que la majoria dels mestres no s’imaginessin que aquesta lluita seria guanyada pel conseller i que els deixaria exhausts, sense capacitat de reacció i amb una bona quantitat de diners sense cobrar.
Perquè, no ens enganyem, les vagues van que ni pintades per al departament, perquè suposen uns estalvis extres que poden fer servir sense cap mena de control. Com més professors i professores fan vaga, més es freguen les mans els capitosts del poder, ja que, ni estan obligats a revertir els diners arreplegats en els centres educatius ni a fer cap pas per tal d’arribar a algun acord.
Per aquest motiu, aquest curs passarà a la història com el de la resignació, el de les batalles perdudes, per molt que els sindicats s’entestin a convocar novament una vaga el dia de l’inici del curs al setembre, una altra decisió irresponsable que farà augmentar la frustració i el desengany en un col·lectiu ja prou maltractat. Segurament, aquest fet i la posició inamovible del conseller, la seva impertinència i manca d’empatia han provocat accions aïllades de professors i professores que (faig spoiler) han acabat malament.
Alguns centres educatius, especialment del Vallès Occidental, van decidir en assemblea no posar comentaris a les notes dels alumnes en el tercer trimestre, com a mesura de protesta pels continus menyspreus que han rebut des de fa anys. Era molt probablement la primera vegada que es prenia una decisió que podia afectar directament l’alumnat. Feia anys que es parlava de la necessitat de fer accions més contundents i que poguessin afectar d’altres sectors, com ara deixar de fer sortides i colònies, la qual cosa tocava de ple personal d’autocars, cases de colònies i altres. Mai no hi va haver consens sobre això, perquè una part important del professorat pensava que no estava bé mostrar un desacord fent mal d’una manera o una altra als alumnes, a activitats compreses en els plans anuals i que tenien uns objectius pedagògics.
El que no s’imaginaven els treballadors de l’ensenyament és que l’ombra de González-Cambray és molt i molt allargada. A Sabadell, però també a altres municipis de la comarca, persones afins, molt afins al conseller, van advertir directament el conseller d’aquesta manera de protestar, no posant comentaris als butlletins dels alumnes o posant-ne alguns de molt genèrics, tipus “molt bé” o “ok”. La informació no va passar pels Serveis Territorials al Vallès Occidental, com és el més normal en aquests casos, la qual cosa fa pensar que “informadors ben col· locats” van anar directament als Serveis Educatius Centrals, amb seu a Barcelona.
Per si això no fos prou greu, evidenciant també l’existència d’una xarxa d’espies al servei dels de dalt, els centres que es van atrevir a plantar cara al departament van rebre una carta on els amenaçaven que, si en un termini de 48 hores no corregien i reenviaven els comentaris, “respondrien personalment de les conseqüències que se’n poguessin derivar”. Una amenaça de llibre que, segons fons ben informades, podria ser una retenció del sou o fins i tot una sanció més greu per al director que no posés rectes els seus treballadors.
Com es poden imaginar, la premsa del règim no ha dit ni una sola paraula sobre el tema. Els instituts han abaixat el cap i han fet el que se’ls demanava, amb un silenci per part dels sindicats majoritaris que és l’indicador d’un gran fracàs. Malauradament, les retallades i les burles cap al professorat són cada vegada més implacables. Només un exemple que mostra la indiferència i la insensibilitat de González Cambray. Unes 800 places corresponents a personal d’atenció educativa que es van crear per tal de donar cobertura a l’emergència sanitària, desapareixeran el curs vinent. Unes figures que han estat essencials i cabdals per al desenvolupament d’infants i joves amb necessitats educatives urgents i que, en una acció més d’insensibilitat, seran suprimides. En vindran més i de més grosses.
