Les dinàmiques del Barça en qüestions de fitxatges són tan inescrutables com els grans misteris de la humanitat o l’origen de l’univers. La recuperació, el reciclatge o la reconciliació amb Dembélé, com es prefereixi qualificar l’estrany desenllaç del seu adeu i immediata reaparició, deixa més enigmes i preguntes que una altra cosa, sobretot si es comparen les seves noves condicions contractuals amb les de qualsevol altre futbolista del món, després que el club va anunciar la setmana passada la seva segona contractació per un període de dos anys, és a dir que vestirà de blaugrana només les temporades 2022-23 i 2023-24.
No existeix al futbol europeu ni tampoc en cap altre lloc un acord igual, tan curt, amb un futbolista de 25 anys. Ni és comparable a res ni té explicació, des del moment en què totes dues parts han manifestat un interès mutu per continuar caminant junts i se suposa, almenys per part de la junta directiva i cos tècnic del Barça, que compta amb Ousmane perquè considera les seves qualitat, talent i actitud excel·lents i amb el nivell futbolístic exigible per a jugar al Camp Nou.
En aquest sentit, la confiança pública que sempre ha exhibit Xavi Hernández en el davanter francès no deixa el marge de dubtes que sí que produeix un contracte tan curt i de condicions controvertides.
Ha de considerar-se, també, d’altra banda, que Dembélé signa aquest reenganxament amb la determinació i la il·lusió de demostrar, com a blaugrana, una evolució i progressió molt importants, il·limitades, una vegada superades les seves greus lesions musculars i havent demostrat unes qualitats excepcionalment úniques en el futbol modern. No hi ha jugadors de banda amb la velocitat, l’habilitat ni el regat de Dembélé, que va ser el millor assistent en gols la temporada anterior, pendent això sí d’afinar en la rematada final.
A la seva edat, 25 anys, amb el bagatge i l’experiència atresorats, la seva gran explosió com una de les figures més rellevants del futbol mundial hauria de ser qüestió de poc temps, perquè només al Barça pot trobar un ecosistema ofensiu en el qual un davanter pugui gaudir tant.
Per tant, sobre aquestes reflexions objectivament inapel·lables, no té cap sentit que totes dues parts acordessin comprometre’s només per dues temporades.
La de Dembélé va ser una presentació atípica i desconcertant, en la qual la premsa, governada per un sol anell, el del laportisme, va ser incapaç de preguntar per aquest contrasentit ni tampoc per la clàusula de rescissió, clau per a entendre les condicions d’un acord que no és ni molt menys el que sembla.
No va ser fins a l’endemà quan el club, que habitualment fa pública la clàusula de rescissió dels seus futbolistes, va filtrar la d’Ousmane, de 100 milions, és a dir la més baixa del vestuari amb diferència.
És una dada reveladora, perquè significa que la intenció comuna no és la de consumar un matrimoni futbolístic a favor del Museu del Barça sinó la d’estar preparats per a tramitar un traspàs tant punt arribi una oferta interessant. Aquesta clàusula de 100 milions, a més a més, és només una part de la veritat, no tota, perquè sembla que sota determinades condicions podria rebaixar-se a 50 milions al final del primer any i possibilitar d’aquesta manera una sortida còmoda per al futbolista, sense tensions afegides, sucosa per al club i més transparent per al seu agent a l’hora de fixar les comissions legals.
Ousmane s’ha convertit en carn de traspàs o pot ser que en una nova palanca susceptible de deixar beneficis en qualsevol moment perquè així ho insinua un acord atípic i tan poc estimulant per a un futbolista que pretengui assegurar-se continuïtat i estabilitat. No la tindrà, al contrari, perquè dels seus gols i joc no dependrà estrènyer aquests llaços encara pendents amb l’afició del Camp Nou, sinó que apareguin més o menys ‘núvies’ i temptacions per a anar-se’n a un altre club.
Aquests dos anys de contracte, cobrant el mateix, units a aquesta clàusula minvant expliquen l’estrany tracte aconseguit quan ja havia expirat la seva pertinença al club, un acord, pel que sembla, tancat sense prima de fitxatge a favor del seu agent, una opció ara subjecta a un traspàs pel qual sospiren totes dues parts.
També resulta insòlit que el mateix jugador hagi acceptat jugar en aquestes condicions, segurament perquè el mercat s’ha mogut menys de l’esperat i no han arribat ofertes de clubs de primer nivell que realment tinguin una vacant en la davantera per a un atacant de les seves característiques.
No tots els tècnics volen en les seves files un futbolista tan agressiu en atac, ja que Ousmane no coneix la pausa ni la calma estratègica, és un jugador elèctric i compulsiu, vertical per damunt de tot i incansable.
El seu cas, a més, contrasta quasi d’una manera demencial amb les condicions del nou davanter blaugrana, Robert Lewandowski, que aquest mes d’agost complirà 34 anys, és a dir nou més que Dembélé. El polonès, en canvi, signa per tres anys més un opcional, és a dir amb la possibilitat de continuar vestint de blaugrana amb 38 anys, mentre que el davanter francès tornarà a ser lliure amb 27 anys si no marxa abans del Camp Nou com sembla.
L’operació ha sortit a plena satisfacció de Laporta, perquè d’aquesta manera rocambolesca i delirant ha pogut forçar el fitxatge de Raphinha, un extrem exclusivament destre que ocupa una de les posicions de Dembélé, de manera que qui presumptament acabaria a la banqueta seria Ferran Torres si calgués confeccionar ara un onze sobre les expectatives periodístiques que circulen, encara que pendents que l’entrenador decideixi sobre l’estat de forma i paper de cadascun dels seus futbolistes.
Els 70 milions que costa el davanter brasiler de Jorge Mendes, tutelat per Deco, pesaran, i molt, a l’hora de confeccionar una alineació en la qual cada vegada sembla tenir menys lloc Ansu Fati i condicionada al fet que Dembélé pugui ser posat a l’aparador com una ganga a la venda.
O això, o en tot just uns mesos es podrien donar, si el davanter francès s’associa a la perfecció amb Lewandowski i tots dos formen un tàndem letal en atac, les condicions per a una ampliació de contracte amb una fitxa i variables que ara s’han volgut amagar a l’opinió pública per a donar força al relat d’un pols guanyat per Laporta sobre les exigències inacceptables de Dembélé. En aquest cas, tota aquesta renovació, inexplicable i minimalista, haurà estat una altra farsa. Una més.
