Laporta ha decidit jugar-s’ho el tot pel tot i fitxar a Lewandowski, més el que faci falta, per bé que no hagi venut encara la resta dels drets de televisió, aquesta segona palanca que ha de conduir al barcelonisme a la terra promesa de l’abundància econòmica, les victòries, el joc i els títols. Una aposta de risc, absolutament suïcida en termes d’equilibri econòmic i pulmó financer, tenint en compte que avui el FC Barcelona no pot inscriure ni Sergi Roberto ni als nouvinguts amb la carta de llibertat, Kessié i Christensen, tampoc a Dembélé i molt menys als costosos Lewandowski i Raphinha adquirits per 60 i 70 milions respectivament.
La següent notícia després de l’anunci de l’acord blaugrana amb el Bayern Munic ha estat la reactivació de l’ofensiva pel defensa del Sevilla Jules Koundé, un traspàs que no baixarà tampoc dels 60 milions.
L’estratègia de Laporta enmig de la pitjor crisi i ruïna econòmica que el Barça mai hagi conegut, en més d’un 60% atribuïble a la seva pèssima i imprudent administració, és pròpia d’algú com ell, compulsiu, insegur i envoltat de mediocres als quals convenç i governa amb cops d’autoritat.
És la resposta d’un capità superb i totalitari, cridaner, a un entorn que sense plantejar-se ni molt menys un motí començava a dubtar i témer per la capacitat de recuperació d’un club amb milers de socis que també dubtaven sobre si renovar el seu abonament, amb els patrocinadors fugint del Camp Nou, un registre de pèrdues superiors als 150 milions de la temporada recentment tancada i un marge financer negatiu per a fitxar i renovar l’equip de -144 milions.
Segons fonts internes de l’àmbit econòmic, només obtenint una plusvàlua immediata per la venda de Frenkie de Jong el Barça podia inscriure als nous fitxatges amb la carta de llibertat. Com és possible, llavors, haver-se gastat, a més, 130 milions en dos futbolistes com Lewandowski i Raphinha?
La resposta forma part de la bogeria, el desconcert i l’absència de cap guió d’un president que fa un mes, encara que podia haver fitxat Haaland per una mica menys d’aquesta quantitat, s’emparava en la falta de recursos i de fons de maniobra del club que, certament, no han canviat ni millorat.
Laporta va tenir un somni eròtic evocant el cercle virtuós del seu vicepresident econòmic de fa 19 anys, Ferran Soriano, del qual va despertar agitat i entre deliris de grandesa amb la solució fermament presa de llançar la casa per la finestra per a fitxar cracks que guanyin Lliga, Copa i Champions com l’única manera de remuntar el vol i fer realitat això de tornar-ho a fer, un objectiu que per descomptat sembla més complicat sense un Messi amb 20 anys, i gratis, que aparegui del no-res.
Encara que també va prometre transparència, claredat i donar la màxima informació sobre els fitxatges i les operacions, Laporta s’ha tornat recelós, esquiu i més mentider que mai a l’hora d’explicar els compromisos irrenunciables de fitxar a Lewandowski i Raphinha, el primer com a resultat d’una promesa al seu amic i agent del jugador Pini Zahavi i el segon per la mateixa raó d’amistat, i el que sorgeixi, amb Jorge Mendes i amb Deco, l’exfutbolista que actua com a agent doble, d’una banda, com a assessor futbolístic del president i per un altre com a propietari del 20% del transfer del brasiler.
Argumentant la necessitat de rearmar l’equip de Xavi, amb el principal objectiu que mai més caigui eliminat de la Champions League en la primera fase, Laporta ha dissolt aquesta boira i allunyat les ombres amb un cop d’autoritat sobre la taula que ha causat el lògic efecte tractor, il·lusionant i motivador entre l’afició davant la imminència de veure molt aviat un Barça líder lluitant per les tres competicions.
Però, ni Laporta, ni ningú, ha explicat com eixugar els 481 milions de patrimoni net negatiu que llastren fatalment les seves possibilitats d’inscriure jugadors. En lloc d’anunciar la segona palanca, que consisteix en la venda del 15% dels drets de TV autoritzada per l’assemblea, és a dir sense equilibrar primer el balanç perquè LaLiga li permeti aquest dispendi prohibit ara com ara, el president ha invertit i compromès per endavant diners que no pot ni deu gastar-se.
Els comptes segueixen sense sortir, perquè amb els 100 milions de beneficis d’enguany només es rebaixa a 351 milions el fons de patrimoni en vermell i si, com prediu, la venda de la resta dels drets produeix un benefici suficient, encara caldria comptar amb el càlcul del dèficit estructural de l’actual temporada, que podria estar en 100 milions, sense comptar que el FC Barcelona deixarà d’ingressar 41 milions en el moment de tancar l’operació.
La data del 31 de juliol, quan el Barça passarà comptes davant LaLiga per a revisar el seu marge salarial, serà clau per a conèixer quina és la solució final, la carta que es guarda en la mànega el president, a més de l’obligada venda de Frenkie de Jong, tan forçada i necessària, tan descaradament orquestrada amb una campanya mediàtica d’assetjament i bullying salvatge, que el mateix president ha hagut de fer marxa enrere.
De Jong, valent, li ha plantat cara i encara que per descomptat vol anar-se’n, després de com l’han maltractat, no triarà voluntàriament anar al Manchester United com desitja el club, sinó que proposarà un altre club que jugui Champions i que pugui rehabilitar-lo com un dels millors migcampistes del món amb efecte immediat.
El pla del futbolista és que el benefici obtingut pel Barça només compensi el que resta d’indemnització perquè ja l’han convertit, als ulls de l’afició, en un monstre que guanya més que ningú, encara que sigui una altra mentida repetida per la premsa, jugant pitjor que la resta. Ja no té res a perdre ni que guanyar, només esperar que finalment Xavi es rendeixi i li recomani fer les maletes si es veu en la tessitura de no poder-lo alinear per ordre de la superioritat.
Com que venent De Jong i algun jugador més tampoc canvia massa el panorama, la solució final de Laporta depèn d’un desafiament a LaLiga, i tractar de manipular les seves pròpies normes, com alleujar el balanç diferint les pèrdues dels anys covid en quatre exercicis per a aconseguir un marge puntual aquesta temporada. Seria com dividir el pes de les pèrdues acumulades en petites porcions cada temporada. LaLiga, no obstant això, difícilment permetrà que aquesta descàrrega es dediqui íntegrament a gastar més per a endeutar-se per damunt de les possibilitats del club.
Laporta podria intentar-ho i, de fet, ho intentarà a més de fer realitat aquesta fantasia d’anotar com a ingrés, pels drets de televisió, un 28% més de la quantitat percebuda, una plusvàlua evanescent i discutible que té tota la pinta d’acabar malament, molt malament, a mitjà i curt termini.
El que es ve sobre, suposant que LaLiga li doni llum verda als somnis de grandesa d’avui, és un panorama d’insuficiència econòmica i financera molt greu i crònica a partir de la temporada 2023-24 quan no quedi res a vendre per a quadrar els comptes i els ingressos minvin a una realitat que Laporta i la resta, els seus assessors i la premsa, es neguen a acceptar.
Això si abans LaLiga no frena aquesta disbauxa amb una interpretació de la normativa real i legal, doncs no cal aplicar una interpretació restrictiva ni maliciosa per a entendre que les promeses d’un millor balanç de la temporada 2022-23 només poden ser això, una promesa, avui dia encara amb l’exercici obert i tot per fer. Es pot armar un gran embolic si Javier Tebas, amb la llei a la mà, obliga el Barça a fitxar sota la regla d’1/3.
