Directora de Polítiques de Migració i Mobilitat d’Instrategies (Think&do) i investigadora associada de GRITIM-Universitat Pompeu Fabra. A més, és coordinadora de la xarxa Ciutats Interculturals-Consell d’Europa. Entre altres llibres, ha publicat Tràfic de persones: esclaus al segle XXI: el retorn dels negrers i els traficants de blanques i El proceso de naturalización por residencia en España: ¿diferencias que discriminan?
L’ONU acaba d’anunciar que el nombre de desplaçats al món supera els 100 milions de persones. Una xifra per parar-se a pensar molt seriosament?
El primer que hem d’entendre és que la mobilitat de les persones, els moviments migratoris, són constants en la història de la humanitat. S’han de mirar com una realitat permanent en la societat. Formen part del nostre ADN. Les migracions que anomenem econòmiques (que inclouen moltes més coses) es produeixen perquè hi ha gent que surt dels seus països perquè vol tenir una experiència vital diferent. Perquè li agradaria canviar les seves expectatives laborals, perquè s’ha enamorat… Aquestes migracions cal mirar-les des del respecte. Les persones es mouen i han de fer-ho amb drets. A les societats democràtiques els correspon articular polítiques públiques que garanteixin aquesta mobilitat. Hi ha una tendència a veure aquestes migracions des d’una mirada paternalista i una mica compassiva. Hi ha també moviments forçats, de gent que s’ha vist obligada a emigrar per les circumstàncies.
El món no es pacifica, sinó tot el contrari?
En un món de la Segona Guerra Mundial. Un procés, crèiem, que s’aniria acabant a mesura que el món es pacifiqués. Això no ha passat, i el que ens trobem avui dia és que les migracions forçades per raons diverses (en les quals també s’inscriu la degradació del medi ambient, situacions de pobresa extrema, violència sistèmica, violacions constants dels drets humans…) han anat creixent. Ens trobem amb un món més desagradable, que ha construït, a més, un imaginari en el qual tota la mobilitat humana es veu des del prisma de l’humanitarisme compassiu, o de l’amenaça a la seguretat. Això fa que no hi hagi debat de com gestionar-ho.
Gestió, més enllà de les emocions, les derives ideològiques, la instrumentalització dels problemes…?
Al nostre país, i altres de la UE, tenim una discussió molt epidèrmica sobre la immigració: m’agrada o no m’agrada. Això sembla bé entre amics, però en termes de polítiques públiques no té sentit. Cal partir de fets com, per exemple, que un país que té emigració és perquè resulta atractiu. Element positiu que cal saber gestionar perquè la gent s’incorpori a les societats d’arribada de la millor manera possible, sense vulnerar els drets de ningú, tant dels que ja hi són com dels que arriben. Aquest és el debat que no tenim.
Una cosa que, com reclames, només es pot fer des de les polítiques públiques?
Tenim una mirada de les polítiques públiques molt relacionada amb un món que ja no existeix. De quan la gent anava a un lloc, treballava i tornava a casa seva, o es quedava allà permanentment. Avui dia és tot molt més complex i no tenim instruments suficients per garantir la mobilitat. El que s’ha vist que funciona és enviar el missatge que l’emigració és una amenaça. Això és el que, en el marc de la UE (també als EUA, el Canadà, Austràlia…) estem construint clarament. Això comporta posar els instruments allà on sabem que podem fer alguna cosa. I que la gent ho vegi. O sigui, a la frontera. Així, la política migratòria es converteix en una política de control. Envies el missatge que el que estàs fent és protegir el territori, incloent-hi els acords amb els països veïns, perquè siguin ells els que s’encarreguin d’impedir les arribades.
Reduccionisme que impedeix abordar la qüestió de manera transversal, des de diferents àmbits, com la complexitat de les coses reclama?
Hem apartat altres temes del focus, i amb això només parlem d’un, que no resol res. En aquests moments, la meva preo ideal, pensàvem que això s’aniria reduint. Vam construir tot el marc institucional de protecció del dret internacional a les persones refugiades, després cupació és precisament posar sobre la taula, per exemple, que hi hagi gent que viu entre nosaltres, pagui impostos, treballi i no voti. Suposa un dèficit democràtic important, però no és un debat que estigui en els mitjans, ni gairebé a les entitats socials que treballen amb la immigració. Aquestes s’han preocupat i han treballat molt bé amb les persones que estan en situació d’irregularitat, els sensepapers. Ho han fet tan bé, que han contribuït que el debat giri entorn d’aquest tema, i que l’emigració acabi associant-se a irregular. Cosa que no és veritat, i que li va molt bé a l’extrema dreta per inflar la qüestió.
No sona a cinisme, o sembla molt contradictori, que a certs empresaris els resulti altament rendible disposar de mà d’obra desregulada, sense drets, semiesclava, i, d’altra banda, a través d’alguns dels seus portaveus, com Vox, intentin impedir la immigració?
Això és bastant típic. En realitat, no tenen res contra la immigració. El que no volen és que vingui amb drets, perquè així ja els va bé. Això és una cosa que es corregeix no només amb polítiques migratòries, sinó també d’inspecció laboral, etc. Per això, preferim no parlar d’aquests temes. Perquè això ja no és parlar d’immigració, sinó de model de país. Parlem de fronteres, perquè no volem fer-ho d’altres coses. Denunciem, per exemple, les condicions de treball en certs àmbits de l’agricultura, però no fem gairebé res per millorar-les.
De qui depenen a la UE les polítiques d’emigració?
Des del 1999, estem intentant construir una política europea d’emigració i asil. Fins ara, el que s’ha fet és establir algunes normes com, per exemple, el sistema de visats. També el procediment per concedir asil polític. Però l’última paraula de qui entra al seu territori, la té l’Estat. Amb els refugiats de la guerra de Síria, tothom criticava la UE, oblidant-se dels estats. Aquests el que intenten fer veure és que la UE els obliga a fer coses… Un exemple clar d’això és el Brexit. La seva campanya es va basar en dir “Volem el control de les nostres fronteres”, quan el Regne Unit estava fora de Schengen. Va vendre la moto que la UE l’obligava, i la gent s’ho va creure.
Parlant del Brexit, què se’n pot dir de la decisió de deportar gent a Ruanda?
Això vulnera tot el sistema de protecció internacional. Per això, el Tribunal Europeu de Drets Humans va enviar la nota dient que no es podia fer. Acceptar la sol·licitud d’asil és l’única norma internacional que obliga un Estat, que té les competències per decidir si la concedeix o no. Tinc la sensació que hi ha estats, i no solament el Regne Unit, que estan intentant estirar la corda per veure fins on poden arribar. El que el Govern britànic ha fet és intentar convertir Ruanda en una espècie d’oficina de sol·licitants. Per demanar asil, cal ferho des de cada territori. No es pot fer a les legacions diplomàtiques. Això de Ruanda és externalitzar la qüestió. Enviar la gent a fora directament. Penso que, si avui calgués votar la convenció de Ginebra, no s’aprovaria.
Funciona també a Espanya, a nivell intern, una espècie de redistribució dels migrants al territori, amb criteris bastant aleatoris?
El sistema d’asil sempre és estatal, però es fa de manera diferent. A Espanya funciona a través de les entitats socials, que s’encarreguen de gestionar aquestes persones. Van on hi ha places i, malgrat que entren a formar part dels serveis públics de la comunitat autònoma i de l’ajuntament, aquests no tenen per què saber que aquestes persones són allà. Un desastre. Caldria repensar el sistema de tal manera que hi participessin les autonomies i els municipis. Així, les persones estarien al més aviat possible en el sistema normalitzat, perquè, com més depenen de sistemes paral·lels, més risc hi ha que falli la integració, que comença en el moment zero.
Estan rebent els refugiats ucraïnesos un tracte privilegiat a Europa?
És evident que hi ha un tracte diferencial, però també pot contribuir a un canvi de percepció de l’exili. Crec que la Unió Europea ha fet el que podia i havia de fer. Cal tenir en compte que accedeixen directament a territoris de la Unió i no a través de tercers, com Síria amb Turquia. A més, Ucraïna forma part de Schengen, amb la qual cosa els ucraïnesos poden moure’s lliurement per la UE.
