Sense humanitat, sense ànima, sense res

Escric aquestes línies encara sobresaltat per la visió dels cossos amuntegats, morts i oblidats davant de la tanca de Melilla. Em repeteixo a mi mateix que no miraré més aquestes imatges que em produeixen un dolor immens. Però no puc. Les observo i m’imagino tantes coses… I com una cascada de casualitats, se succeeixen fets que enllacen brutalment amb aquests cadàvers, amb aquelles persones anònimes que buscaven una vida millor. I sento Pedro Sánchez i se’m regira l’estómac; perquè aquesta banalització de l’odi a què fa referència quan parla de l’extrema dreta es fa evident no condemnant aquests assassinats, lamentant-los tímidament però rebutjant una condemna contra l’actuació de la policia marroquina.

Qui sap què han signat en secret, amb l’opacitat que els permet aquesta falsa democràcia. Mentre aquestes despulles humanes són enterrades sense identificar, sense pestanyejar, sense cap indici d’humanitat, es passa pàgina amb la connivència d’aquests mitjans de comunicació comprats per l’oligarquia, a qui interessa més que ens fixem en els fastos de Madrid, a aquesta gossada de polítics a qui els encanta ficar-nos la por al cos i fer-nos creure que el perill ve de fora i és imminent.

L’esquerra, descol·locada i còmplice d’aquest teatre, ens ven al millor postor, ens tanca en un cercle viciós d’on, afirmen, no hi ha sortida. Ens insisteixen per tots els costats sense parar, fins a aconseguir que la immensa majoria es cregui que cal invertir en més armes, a tirar més llenya al foc; en definitiva, a fer un pas més cap a una tercera guerra mundial.

I els que s’oposen a aquesta falsa OTAN de la pau, a aquesta nissaga d’aduladors de la guerra, són titllats de traïdors, d’antieuropeistes, de sàtrapes sense criteri. Els lluitadors per la concòrdia, per l’entesa, són cada cop menys, com si s’hagués inoculat a la societat el virus del desànim, de la impotència, de la resignació. I no paren d’enviar-me fotos amb els morts de Melilla juntament amb altres dels refugiats ucraïnesos. I no és difícil adonar-se que aquesta lluita que Europa ha iniciat ho és contra aquests pobres negres a qui tanquen les fronteres, mentre no hi ha problema a obrir-les per a més de sis milions de persones que fugen del mateix.

I no és la primera vegada que líders europeus no sospitosos de combregar amb les idees de l’extrema dreta, han abraçat el discurs. Josep Borrell, Ursula von der Leyen, el mateix Sánchez, ja admeten sense embuts que cal defensar “l’estil de vida europeu”. No és això el mateix que admetre les teories del reemplaçament que promulga aquesta extrema dreta més radical?

Com sempre, una imatge val més que mil paraules. L’esposa de Joe Biden visita un centre de refugiats ucraïnesos, i gira la cara als supervivents dels crims de Melilla, en un menyspreu tan absolut com cruel. És molt clar per qui és l’aposta. Ja no hi ha dubte de res. La màscara fa temps que va caure, i de quina manera. El pitjor encara ha de venir. No en tinc cap dubte.

El mar Mediterrani continua sent un cementiri per a milers de refugiats. Allà hi jeuen persones i somnis, i pretenen que ens n’oblidem. El que ha de venir ja s’ha revelat: l’OTAN també vigilarà les fronteres. I els murs es perpetuaran i seguirem veient cadàvers i més cadàvers. La nostra economia serà cada vegada més feble, però ens convencerem que ha de ser així per salvar “la nostra civilització”. I acceptarem que la inflació pugi i pugi, i que retallin els serveis públics, els salaris i fins i tot les pensions. No mourem un dit per impedir-ho. Potser perquè, en el fons, hi ha un component racista als nostres gens, cap als negres, és clar.

Tot aquest pla, meticulosament estudiat i traçat, s’aprovarà sense el consentiment dels parlaments, en una demostració més que la democràcia ha mort a Europa, i que són les elits les que ens governen. A aquesta gent li importa molt poc la població a qui diu que vol protegir. Els diners de la guerra són, lamentablement, els més productius, encara que això signifiqui empobrir els ciutadans. El pitjor de tot pregat és que, en tot aquest garbuix de vilesa i indecència, no sorgeixin veus que s’alcin contra el desastre que s’acosta. Un motiu més per ser pessimistes. Somio cada dia que algú amb humanitat planti cara a aquesta rajada d’estúpids i pugui aturar-la abans que sigui massa tard. Però els somnis poques vegades es compleixen.

Susana Alonso
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.