El barcelonisme, si més no els qui han tingut responsabilitats en el govern del club i influència en un entorn que ha criminalitzat especialment la gestió de la junta de Rosell i de Bartomeu, hauria de reflexionar, amb facultats de les quals fins ara no n’han fet gala, amb perspectiva i honestedat, sobre el paper degradant i destructor de les “clavegueres de l’Estat contra aquesta directiva i l’acarnissament contra alguns dels seus membres, víctimes de greus perjudicis reputacionals, econòmics, patrimonials, familiars i també emocionals.
Els enregistraments de Villarejo estan revelant detalls de conspiracions definides i concretes, injustificades i a vessar de mentides en contra de destacats barcelonistes que, pel simple fet de formar part del govern del club en un moment determinat, es van convertir en el blanc d’aquesta “policia patriòtica” i d’un “sottogoverno” judicial i mediàtic, al marge de la llei, capaç de provocar-los vertaders horrors i arruïnar-los la vida.
Ha sigut el cas de Sandro Rosell, oberta i públicament considerat com el gran torturat per l’imperi de la corrupció i dels tripijocs d’aquesta organització de les “clavegueres”, o l’acabat de destapar cas de Susana Monje, empresària d’èxit que primer va ser tresorera amb Rosell de president i després la primera dona de la història del Barça a assumir la màxima responsabilitat en aquest àmbit tan delicat, sensible i transcendent com a vicepresidenta econòmica.
Susana Monje va ser coaccionada per la mateixa policia de l’entorn de Villarejo i comminada a declarar contra Jordi Pujol, en concret a destapar o admetre i donar credibilitat al “zulo” bancari en el qual l’expresident de la Generalitat havia ocultat 50 milions. O això, o la seva vida seria un infern, perquè si no assenyalava l’escàndol financer de la família Pujol, existís o no, en patiria les conseqüències.
“Va ser una forma de xantatge que em va produir ganes de vomitar, després de reunir-me en un hotel de Madrid amb un alt càrrec del cos policial. Em va deixar clar que tindria problemes si no col·laborava”, ha explicat per primera vegada ahir a RAC1. Susana Monje es va oposar rotundament a formar part d’una farsa d’aquest calibre, es va negar a aquella coacció i va haver de patir les conseqüències de reiterades informacions, en les quals “sempre començaven dient que la ‘directiva del FC Barcelona’ Susana Monje estava involucrada en tota una sèrie de casos d’estafa i altres delictes completament falsos i inventats”.
El resultat va ser, sobretot per l’impacte i deterioració de la seva imatge en el comerç internacional, que la seva empresa acabes presentant suspensió de pagaments. Quan va començar aquell calvari facturava 500 milions anuals amb un benefici i ebitda de 40 milions i 10.000 empleats a 18 països.
“No tinc cap dubte que res d’això no hagués passat si no hagués format part de la directiva del FC Barcelona, càrrec al qual vaig haver de renunciar per a no perjudicar l’entitat”, ha explicat, denunciant que Sandro Rosell també va acabar a la presó per culpa d’aquesta mateixa trama des de Madrid contra el presumpte niu independentista en què s’havia convertit aquella junta directiva.
“Jo mai vaig conèixer a Jordi Pujol”, ha afirmat Monje, a punt de plorar diverses vegades al llarg d’una entrevista en la qual ha admès, també, la seva impotència per a defensar-se, davant l’opinió pública i en els cercles empresarials, una vegada atrapada en una situació com aquesta. “Qui anava a creure’m si són gent que no s’identifiquen, no deixen rastre i ataquen a través dels seus mitjans i canals?”, ha dit.
Per a deixar enrere aquest malson, Susana Monje intenta recuperar els seus negocis “com puc” i familiarment “intentant viure l’única vida que tinc el més feliç possible. Però ha sigut i encara és molt dur”.
Una experiència oculta, suportada en silenci, descarnada i condemnable, com la patida per Sandro Rosell, amb danys i seqüeles humanes i materials pràcticament impossibles de reparar.
Un altre directiu de Rosell, Ramon Cierco, va veure com de la nit al dia el seu consolidat i prestigiós negoci familiar, la Banca Privada d’Andorra (BPA), i el seu filial Banco Madrid, s’afonava, ferit de mort, acusat formalment de blanquejar diners de narcotraficants i d’una altra sèrie de delictes que també els enregistraments de Villarejo i altres documents, que comprometen les cúpules judicials i polítiques del moment, han resultat ser inventats i manipulats.
La família Cierco va ser castigada per no avenir-se a trencar el secret bancari, com li exigia la “policia patriòtica” de l’Estat. Li van demanar compartir informació sobre presumptes comptes de personatges rellevants de l’independentisme català, inclòs Jordi Pujol, que finalment van resultar ser inexistents. Alguna agència nord-americana, com en el cas de Rosell, va participar també en la difusió d’informes sense fonament sobre pràctiques financeres irregulars de la BPA.
L’any 2015, Josep Maria Bartomeu ja va denunciar en una entrevista a l’espai “8 al dia”, dirigit llavors per Josep Cuní, que algunes accions de la junta del Barça podrien tenir conseqüències, com “cedir el Camp Nou per al Concert de la Llibertat, jugar l’Onze de Setembre amb una samarreta amb la Senyera o que la Via Catalana passés pel Camp Nou; això segur que no li ha agradat a determinada gent. Tampoc que, a títol personal, hi hagi directius i jugadors que han anat a manifestacions. Tot això se’ns ha girat en contra i, com a conseqüència, veig que ens passa una factura esportiva i una factura política. Estic convençut que hi ha poders de l’Estat als quals no els agrada aquest protagonisme i identitat catalana i catalanista del Barça. Tampoc els va agradar que fitxéssim Neymar i em consta que directius i jugadors d’altres clubs no estan patint, com nosaltres, un règim tan fort d’inspeccions fiscals. Un d’ells és molt evident, és el cas de Messi. El de Neymar també l’han convertit en un cas judicial que tots coneixem”.
El laportisme en general, la junta directiva i premsa còmplice, continuen reaccionant amb un silenci tan encobridor com vergonyós, com si fos normal aquest atac sense precedents i directament vinculat a la condició de directius del Barça, una repressió política admesa i reconeguda en els enregistraments i en les actuacions d’aquest aparell de l’Estat que ha pogut actuar amb una impunitat selectiva i discriminada contra una sèrie de barcelonistes.
La raó, abominable i repulsiva, radica en el fet que Laporta i el seu entorn s’han aprofitat d’aquesta maquinació des dels baixos fons de la política de Madrid per a amplificar la sensació mediàtica de que Rosell, Monje o Cierco no sols havien delinquit en els seus negocis propis, sinó que aquestes acusacions, encara que eren muntatges policials sense empara jurídica ni fonament, confirmaven els arguments de la premsa laportista i el seu poderós aparell de les xarxes socials, en el sentit que també es dedicaven, o si més no eren sospitosos, d’aplicar les mateixes males arts en l’administració blaugrana.
Joan Laporta, Elena Fort, Mike Camps i qualsevol membre de la junta actual no han demostrat ser millors que Villarejo i els seus companys de malifetes, perquè no sols no s’han posicionat en defensa dels barcelonistes massacrats per la policia reaccionària i il·legal de les masmorres de l’Estat, sinó que han beneficiat, tolerat i utilitzat la xarxa homònima dels soterranis del Govern de la Generalitat per a atacar també als seus enemics en la lluita pel poder de la llotja del Camp Nou.
Encara que algunes veus internes, molt poques i encara desafectes al tarannà cada vegada més feixistoide de l’estil de la directiva actual, han plantejat reaccionar, denunciar aquests fets i rehabilitar davant el barcelonisme la imatge pública dels afectats, Laporta només està per homenatjar els comissionistes del seu entorn, Darren Dein (Spotify), Pini Zahavi (Lewandowski) i Jorge Mendes (Trincao, Ansu Fati, etc.)
