Sovint posem la mà o les mans al foc amb lleugeresa, sense adonar-nos que ens podem cremar. L’expressió agafa els seus orígens a l’edat mitjana, quan se celebraven les ordalies o judicis de Déu, en què s’inferien les innocències o culpabilitats amb proves de foc. Davant el tribunal, l’acusat havia de subjectar ferros candents o introduir les mans a una foguera. Si la persona sortia de la prova indemne o amb poques cremades significava que Déu la considerava innocent i, per tant, no havia de rebre cap càstig.
Sense posar la mà al foc, acceptem per un instant la darrera prèdica de Jordi Pujol, la que va soltar en el comiat radiofònic de Josep Cuní a la Ser -com canta Miguel Ríos, Los viejos rockeros nunca mueren…-: admetem així, i és molt admetre, que ell no va cobrar “ni una pesseta” i que, com l’expresident afirma, no és corrupte -lamenta: “Esclar que em dol que em diguin corrupte”. Cuní, que manté intactes els reflexos, repregunta: “I la seva família?”. “No ho sé”… balbuceja d’inici el president català més longeu de la història de la Generalitat restaurada, i de seguit afegeix: “Posaria la mà al foc per la gran majoria (dels familiars)”. Així, quan diu “la gran majoria” admet, si més no, que si la posa en defensa de la totalitat familiar es podria cremar; de fet, en algun cas ja ha quedat prou demostrat el socarrim.
M’hi he referit en anteriors ocasions, però sembla oportú insistir en la cita; escrivia fa molt temps premonitòriament el periodista i escriptor Gregorio Morán, defensant la presumpta no corruptela de Pujol: “Senzillament, no pregunta (Pujol) ni d’on surt el Lamborghini del seu plançó ni pels èxits empresarials de la floristeria de la seva senyora, per citar només el més vulgar i cridaner”. Dit pel mateix autor d’altra manera: “No té cap afecció al diner, en té prou amb la que li té el seu entorn”. Llavors, acceptant com a base que Pujol no és ximple -té, en tot cas, altres defectes, però no aquest-, convindríem que estava al corrent de les aficions del seu entorn familiar més immediat -i no cal dir, polític-, fet que el converteix, si més no, en còmplice de corrupció, i esdevé un frau -ens alliçonava a transitar pel bon camí… Desconec si, com afirmava Fidel Castro, la història -ell mateix reconeixia a Albert Om, “encara puc espatllar la meva biografia”…- acabarà o no absolent Pujol pel que ha malfet ell o el seu entorn. Quan va escriure a quatre mans la seva biografia -amb Manuel Cuyàs– va ignorar fragments foscos de la seva història. Deia Jean Pau Sartre, “fins i tot el passat es pot modificar; els historiadors no paren de demostrar-ho”. Altra cosa és posar la mà o les mans al foc i no cremar-se…
