Té tota la raó Sandro Rosell quan afirma que els seus quatre anys com a president del FC Barcelona van deixar el millor balanç de la història quant a títols del primer equip, de les seccions, en beneficis econòmics, creació de patrimoni, creixement de la Fundació i avanços socials rellevants en atenció, servei, netedat i millora substancial de l’administració pròpia.
Curiosament, no obstant això, aquesta afirmació ha generat un debat, o una cosa pitjor, una allau de crítiques, insults, contradeclaracions, “sang” a les xarxes socials i, en general, un enorme rebuig i el negacionisme del potent aparell del laportisme, acompanyat d’un silenci, sempre còmplice i patètic, de la premsa en general davant una afirmació que fa mal, i molt, entre aquest barcelonisme que s’ha cregut i s’ha acostumat, per defecte, a dir pestes del passat, més que com un mantra com una realitat contrastada i indiscutible.
Però, també il·lusòria, perquè ningú pot discutir-li a Rosell amb objectivitat i dades, és a dir amb les memòries, els balanços i els registres esportius oficials, aquesta sòlida i inqüestionable veritat que, també és cert, ha sigut vençuda i derrotada en l’àmbit de l’opinió pública per aquesta oposició laportista, rabiosa i venjativa que va nèixer atrinxerada i en posició de combat des de molt abans que Sandro Rosell prengués possessió del càrrec l’1 de juliol de 2010.
Les forces mediàtiques de l’expresident Laporta, els fanàtics del guardiolisme i del cruyffisme, els entorns mediàtics i econòmics de més pes i penetració, liderats per Mediapro i una premsa també ressentida, perquè amb Laporta es vivia millor, han aconseguit, en efecte, que la millor dècada de la història del Barça només es recordi com el de la presumpta massacre esportiva social i econòmica protagonitzada per Rosell i Bartomeu, el seu successor, malgrat els excel·lents i insuperables resultats econòmics, esportius i socials.
Només per establir una comparativa capaç de dimensionar aquest període, el Barça passa d’una mitjana de 0.2 Lligues per any (17,8%) a 0.6 (60%), de 0.2 (23,2%) Copa del Rei a 0.5 (50%) i de 0.02 (2,6%) Champions a 0.3 (20%) durant aquesta dècada d’or.
En beneficis, entre l’exercici 2010-11 i el 2019-20 el FC Barcelona va registrar dues temporades amb pèrdues, la 2010-11 (-9 milions), a causa de la venda de Ibrahimovic per ordre de Guardiola, i la 2019-20 (-97 milions) degut directament a l’impacte de la Covid en la caiguda d’ingressos. En beneficis, l’acumulat va ser de 192,1 milions i el saldo resultant de 86,1 milions positius. En el període concret de Sandro Rosell, inclòs aquest dèficit de 9 milions de la seva primera temporada, els guanys es van elevar a 123 milions.
Entre 2003-04 i 2009-10, sota la presidència de Joan Laporta, el resultat econòmic va ser -47,6 milions de pèrdues, una xifra a la qual se li ha d’afegir ara els -481 milions de pèrdues del seu primer exercici després del seu retorn triomfal a la llotja, amb les seves imperícia i negligència habituals, deixant un rastre negatiu de 529,6 milions. Rosell i Bartomeu van aconseguir tornar a un patrimoni net positiu al llarg dels anys del seu mandat, una situació de confort que Laporta ha dinamitat en un temps rècord.
També Rosell torna a encertar-la quan sosté que tots dos, ell i Bartomeu, han sigut, no obstant això i els seus mèrits inapel·lables, atropellats i llençats a la cuneta, derrotats sense remei, pel que fa al control del relat. Aquestes batalles, totes perdudes, han proclamat com a indiscutible vencedor d’aquesta guerra les forces del laportisme i tot el que representen des que el 1996 es van alçar contra Núñez per a enderrocar-lo, com fos, mitjançant la contínua agitació de l’entorn social del club, això sí amb l’ajuda de la Plaça de Sant Jaume (Convergència sector Ferrusola i fills) en el front polític, judicial, mediàtic (TV3), econòmic, policial i més tard sobiranista.
Primer va caure Núñez, abatut per un desgast insofrible després d’anys de resistència a l’assetjament del pujolisme, Gaspart va ser bufar i fer ampolles i quan finalment van poder coronar a Joan Laporta, encara que van intentar no convocar eleccions, infringir repetidament els estatuts i canviar-los per a perpetuar-se en el càrrec, la inevitable i majoritària victòria electoral de Rosell de les eleccions del 2010 el que va provocar va ser l’activació, una altra vegada, de tota aquesta maquinària contra el poder per a recuperar-lo al més aviat possible.
Poc va importar, a partir de llavors, la gestió de Rosell primer o la de Bartomeu després, tenint sistemàticament en contra als qui posseeixen, armats fins a les dents, el control de l’entorn del club, premsa, política, policia, jutges, economia i peons entregats a la causa com Guardiola i Johan Cruyff.
Immediatament, Cruyff i TV3 van promoure aquell teatre de la seva renúncia com a president d’honor, fent creure a l’opinió pública que Rosell l’havia fet fora. I després Guardiola, a més de desafiar al nou president renegant d’Ibrahimovic, acabat de fitxar per Laporta per 87 milions, va anar-se’n, rebel·lat contra la nova junta fins a donar un cop de porta, de manera que, sense dir-ho alt i clar, perquè ell és més d’apunyalar per darrere, semblà que marxava també assetjat per Rosell.
És veritat que Guardiola, al qual Rosell va haver de consentir totes les ximpleries i criaturades possibles, no li perdonaria mai que li oferís el lloc a Tito Vilanova i que tant el vestuari com l’afició connectessin de seguida amb un tècnic veritablement de la casa, sense vedetismes, que en el seu llit de mort va convèncer a Messi per a quedar-se al Camp Nou, renunciant a guanyar molts diners en qualsevol altre club.
L’altra forca que l’oposició li va posar en el coll a Rosell va ser per complir amb l’obligació de sotmetre a l’assemblea la reclamació de les pèrdues de l’anterior mandat. Laporta no ho va fer amb Gaspart el 2003, malgrat la seva promesa electoral d’aixecar les catifes, perquè havia pactat amb l’expresident carregar-li les seves pròpies pèrdues a canvi d’indultar-lo.
Rosell, no obstant això, va aplicar la llei, perquè d’una altra manera els socis li podien haver reclamat a la seva junta, i va plantejar l’acció de responsabilitat a la qual va votar en blanc per a no capitanejar una decisió tan sensible socialment.
A partir d’aquí, el laportisme, cruyffisme i guardiolisme, també Jaume Roures, que havien perdut els seus negocis gràcies a la palanca del FC Barcelona, van esprémer aquestes tres qüestions com a fets que haurien de justificar qualsevol “matança” posterior.
Ho ha descrit així, exactament, un dels ideòlegs d’aquest entorn laportista, l’exdirector del diari Sport, Ernest Folch, en un article de reacció a l’entrevista de Rosell: “Sandro ha sigut víctima d’una terrible i injusta persecució judicial per la qual mereix tota la solidaritat, però això no l’habilita per a reinterpretar la història en benefici propi. Perquè, vulgui o no Sandro, ell va ser el president al qual li va dimitir Cruyff, al qual li va marxar Guardiola (al qual no va saber motivar ni retenir) i va ser el president que va impulsar, per a després votar en blanc, la vergonyosa acció de responsabilitat. Amb ell, el Barça va perdre els seus dos principals actius i va institucionalitzar la guerra civil blaugrana. Amb aquest full de serveis, millor seria no autoproclamar-se res”.
Fa riure, com si els mandats de Núñez, Rosell i Bartomeu haguessin estat parèntesis d’estabilitat i pau institucional i no d’una guerra descarnada en contra de la junta des de tots els fronts.
Ernest Foch és la veu del seu amo, la del laportisme dominant, intolerant, bel·ligerant i predisposat a carregar contra Rosell i contra qualsevol que els pugui arrabassar els privilegis i les gangues que possibilita el Barça.
De què li va servir a Bartomeu guanyar un Triplet, fer les paus amb Cruyff sent excepcionalment generós amb la seva Fundació i alçant un estadi amb el seu nom a més de deixar-li vendre la seva línia de roba en la web del club? De què li va servir desactivar i renunciar a l’acció de responsabilitat o deixar entrar Víctor Font en l’assemblea…?
Pitjor encara que si els hagués mantingut a ratlla i a la distància de seguretat que el club necessita per a evitar el saqueig i els perills dels qui, com Laporta, necessiten esprémer els recursos del club per als seus interessos. Les palanques són, en aquest sentit, una altra forma de depredació i assalt en perjudici del poc patrimoni que va quedant.
