Rosell assenyala “un empresari” com a culpable del seu empresonament

La revisió mediàtica del cas Rosell, víctima d’una salvatge i potinera actuació judicial tolerada per l’Audiència Nacional i recompensada pel Tribunal Suprem amb un ascens a la magistrada Carmen Lamela,  responsable de la infame decisió de tancar a Sandro Rosell i al seu amic i soci Joan Besolí dos anys en règim de presó preventiva, continua revelant l’absència de fonaments legals, d’indicis delictius i la intervenció d’un tercer actor, la identitat del qual resulta cada vegada menys borrosa.

Al marge dels informes de la Guàrdia Civil, esbiaixats i manipulats sobre la base d’una comissió rogatòria provinent dels Estats Units i de l’obsessiva determinació de la jutgessa, que va dictar presó sense fiança sobre un acte absolutament buit de proves, Sandro Rosell va perfilant cada vegada amb més claredat la participació directa d’una força tel·lúrica, un altre gran poder capaç de moure i controlar cossos de la policia i la mateixa administració de justícia en contra seva.

A Rosell li ha vingut bé que les declaracions de Villarejo hagin posat de manifest la paròdia que ha resultat ser el seu cas, una vegada demostrada que per a capturar-lo van ser utilitzats fraudulentament i amb una premeditació grotesca, inadmissible, els ressorts de l”Operació Catalunya’, una croada de les clavegueres de l’Estat contra el sobiranisme, com a excusa per a articular aquesta caça major.

Encara que Villarejo l’hagi inclòs en aquesta bossa de la guerra bruta, la cronologia, tampoc la teoria ni en la pràctica l’escandalosa detenció de Rosell quadren ni justifiquen fets molt posteriors a aquest presumpte lideratge a favor de l’independentisme català que se li atribueix quan va ser president del Barça entre 2010 i 2014. La detenció i la barbàrie processal li va sobrevenir dos anys després, no només sense una base ni proves del seu activisme polític, una via completament descartada, sinó també quan el seu pes i influència social i mediàtica havien desaparegut per complet amb la seva renúncia al càrrec a primers del 2014, acompanyada de la seva total desaparició de l’escenari públic.

El mateix Rosell, incansable en el seu propòsit personal d’identificar aquesta mà tan poderosa que va moure el bressol del seu calvari a la presó, destaca en les seves declaracions, a propòsit de les confessions i escrits de Villarejo, que l’excomissari “col·laborarà amb qualsevol persona que l’ajudi a demostrar que ell no estava sol en això”.

Villarejo, és molt clar, no treballava sol, “ho feia de dues maneres. Una, com un patriota espanyol que actuava pel camí més recte sense autorització judicial, saltant-se la normativa i tirant de fons reservats. L’altra, per compte d’un empresari. En el meu cas, o algú de l’Estat li va dir que ho fes o va ser un empresari. Vull saber quina via va ser la meva o si va ser una barreja de les dues. Crec que va ser efectivament una barreja de les dues”, ha apuntat.

Parla d’un empresari, de moment amb prudència, com l’autor intel·lectual i promotor de les maniobres en la foscor que van precedir als actes d’escoltes prèvies, seguiment, diligències i ordre de registre i empresonament. L’origen va ser “el contingut d’una comissió rogatòria dels Estats Units en la qual es van inventar un compte meu en aquest país, que no és veritat, per a tenir una manera de lligar als Estats Units amb nosaltres. La comissió només demana informació bancària sobre mi i, en canvi, només cal veure com va acabar tot. A uns altres, que també hi figuraven, no els ha passat res i jo he passat dos anys a la presó. I si hi hagués delicte, que no n’hi havia, ningú es passa ni una setmana a la presó per això i menys per un fet ocorregut feia 12 anys. La desproporció és d’un calibre brutal”, ha afirmat, encara al·lucinat i impactat pel desplegament d’almenys 50 unitats de la Guàrdia Civil entrant simultàniament en el seu domicili de Barcelona i en la seva segona residència a Girona amb un soroll mediàtic eixordador i una exhibició i desplegament de forces de l’autoritat també completament desajustat a la petició concreta d’aquesta comissió rogatòria.

Aquí radica, per a Rosell, la clau de tot: la desviació d’aquesta petició dels Estats Units d’investigar uns ingressos seus en un suposat compte d’aquell país intentant establir una relació amb el FIFAgate promogut per l’FBI. L’agència nord-americana va demanar a la justícia espanyola de realitzar aquesta gestió, només això, al mateix temps que investigar a fons les actuacions de Mediapro, la filial americana de la qual estava sota la sospita d’haver subornat a directius i executius de federacions sud-americanes per a fer-se amb els drets de televisió dels partits oficials de seleccions.

La comissió rogatòria estava fonamentada amb indicis i proves que la filial americana de Mediapro havia comés aquests delictes, motiu pel qual demandava una actuació enèrgica de la jutgessa Lamela en la seva instrucció. El registre a la seu de Mediapro, no obstant això, va ser silenciós i ràpid, indolor mediàticament, discret i sense tot just conseqüències, ja que la diligència posterior de Lamela va provocar una paralització processal de la querella fins que, finalment, Mediapro va admetre davant el Fiscal de Nova York un delicte de suborn, pel qual va pagar una multa de 21 milions.

De moment, la investigació continua oberta i els Estats Units han declarat en fuga a Gerard Romy, cofundador de Mediapro amb Jaume Roures i Tatxo Benet, cap de turc del hòlding, mentre Mediapro ha procurat esmunyir-se i fer un bon i efectiu control dels danys.

Per aquest motiu, perquè un serrell d’aquesta comissió rogatòria va enviar sense motiu ni argument Sandro Rosell a la presó durant dos anys, mentre el gruix de les acusacions contra Mediapro, demostradament delictives, van acabar en res, en el llot judicial i la inacció processal, és la raó per la qual l’expresident es mostra cada vegada més rotund: “Vull saber qui ha apretat el botó vermell i no pararé fins a saber-ho”.

Si calgués establir objectivament a qui va beneficiar l’exercici de les seves obligacions i funcions la jutgessa Carmen Lamela, amb relació a aquesta comissió rogatòria de la justícia americana, no hi ha dubte que Rosell es va emportar la pallissa i el càstig que hauria d’haver rebut l’altre empresari assenyalat formalment i indiciàriament per les investigacions de l’FBI.

La pregunta és si algun empresari espanyol posseeix els contactes, la influència i el poder suficients per a frenar i detenir el pes de la llei i les actuacions judicials no sols a favor seu sinó en contra d’un altre empresari.

D’altra banda, és pública i traçable la incomoditat que Sandro Rosell sempre ha provocat a Jaume Roures, qui ha promogut querelles en contra seva per espionatge i que s’ha enfrontat per assumptes de negocis amb l’expresident del Barça pel fet de triar i apostar per un altre operador diferent de Mediapro a l’hora de comercialitzar els drets de televisió de la Lliga del club.

De fons, s’ha anat forjant una enemistat personal i professional curosament encapsulada en aquesta investigació de l’FBI apuntant presumptes abusos i irregularitats de tots dos en l’àmbit de la gestió dels drets de televisió.

Una altra pregunta encara sense resposta radica en el motiu pel qual Rosell acaba embolicat en aquesta comissió rogatòria sobre la base d’haver obtingut ingressos i beneficis en un compte als Estats Units com a resultat d’organitzar partits amistosos de la selecció del Brasil, una sospita fonamentada en la relació professional i d’amistat de Rosell amb l’expresident de la Confederació Brasilera de Futbol, Ricardo Teixeira, detingut per irregularitats financeres segons aquesta mateixa comissió rogatòria.

El cas és que Ricardo Teixeira mai va ser acusat ni detingut i que Rosell, entre altres falsedats, mai va obrir un sol compte bancari als Estats Units, dues diligències que si Carmen Lamela hagués atès en les al·legacions presentades per la defensa de l’expresident blaugrana haurien sigut suficients per a detenir immediatament la investigació.

També és una pràctica habitual de la justícia americana oferir una rebaixa i atenuants dels càrrecs contra un investigat si és capaç d’aportar proves de delictes comesos per terceres persones. Sempre han circulat especulacions informatives en el sentit que per a defensar-se de les acusacions, els advocats de la filial americana de Mediapro van suggerir la investigació contra Sandro Rosell.

Certament, els drets de televisió del Brasil, el ‘caramel’ més dolç de tot el mercat de drets futbolístics del continent americà, mai va estar ni remotament a prop del control de Mediapro, una circumstància que hauria accentuat aquesta rivalitat empresarial.

Els papers de Villarejo sostenen que l’informe sobre Rosell es va basar en les informacions d’un compte i blog de José Luis Pérez, un personatge obsessionat amb la figura de Rosell que va permetre utilitzar el seu nom perquè Manos Limpias interposés una denúncia contra Jordi Pujol Ferrusola i que va participar en una reunió prèvia en la qual hi van ser-hi Miguel Bernad i María Victoria Álvarez dins de la trama de l’Operació Catalunya.

En cap cas seria ell qui va pitjar el botó vermell.