Qui no té feina, la llengua pentina

Fa unes setmanes, el Parlament de Catalunya va aprovar, gràcies a l’acord previ assolit entre el PSC, ERC, Junts i els comuns, la llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari. Com és sabut, la norma manté el català com a llengua vehicular i estableix el castellà com a llengua curricular.

L’acord, malgrat les anades i tornades de la formació presidida per Laura Borràs, no només és un gran èxit pel contingut acordat, sinó que suposa (o hauria de suposar) un important punt d’inflexió en la política catalana. En altres paraules, el pacte representa una alenada d’aire fresc per als que creiem que la política té el deure de construir marcs que fomentin la convivència, i més encara si estem parlant d’una comunitat plural, des del punt de vista lingüístic i cultural, com és la catalana. Que ERC i Junts, com a grups polítics hegemònics dins el moviment independentista, reconeguin que el castellà no és una llengua estrangera a Catalunya és un pas important. Seria desitjable també que Ciutadans, PP i Vox deixessin d’utilitzar el català com un instrument contra la convivència i la diversitat territorial.

Malgrat les declaracions posteriors dels líders secessionistes a l’aprovació de la llei, la realitat és que el fons polític de la norma s’ajusta molt més a allò que ha defensat, històricament, el catalanisme polític que al que propugna l’independentisme. Perquè el primer, a diferència del segon, ha estat i és integrador i obert. En aquest sentit, el catalanisme defensa la preservació i difusió del català, però també el ple coneixement del castellà. I no distingeix els catalans i les catalanes en funció del seu origen o la seva llengua, sinó que advoca per obrir les portes a tothom. A més, la llei, tot i sorgir com a resposta a una sentència judicial, té especial rellevància perquè trenca els blocs polítics dels darrers deu anys i perquè busca millorar l’autogovern (també objectiu del catalanisme polític).

Si bé és cert que tot aquest debat social i polític ha fet aflorar grans valors polítics, com ara la capacitat de dialogar i d’arribar a acords entre diferents, també és igualment cert que ha mostrat el pitjor rostre de la societat catalana. En altres paraules, durant tota aquesta discussió política s’ha promogut, des d’algunes entitats i forces independentistes, l’assenyalament a restaurants que no tenen el menú en català, a cambrers que no empren aquesta llengua per comunicar-se amb la seva clientela, o a dependents de botigues que parlen en castellà amb els consumidors. Si l’objectiu és que el català tingui cada vegada més parlants, aquest tipus d’actituds van justament en el sentit contrari: estan convertint aquesta llengua en una realitat antipàtica, intransigent, i gens atractiva de cara enfora. Sembla, fins i tot, que hi ha qui prefereix estar incomunicat a poder dur a terme qüestions bàsiques com poder comprar un producte en un supermercat, demanar un plat en un restaurant o un dònut en un forn. És a dir, hi ha qui se sent més còmode en el conflicte lingüístic que en un clima de pau social o de convivència.

Realment, sobta llegir piulades i comentaris a les xarxes que situen el debat lingüístic en una qüestió gairebé de vida o mort quan, per exemple, un de cada tres infants a Catalunya es troba en risc de pobresa o quan hi ha més de 4.800 persones sense llar a la ciutat de Barcelona. Però, segurament, el pitjor de tot plegat és la xenofòbia que desprenen moltes d’aquestes piulades i comentaris. A Catalunya cada any hi arriben centenars de milers de persones fugint de guerres, conflictes, crisis humanitàries, etc., o bé simplement cercant les oportunitats que el seu país d’origen els ha refusat. Malauradament, per manca de recursos econòmics, moltes d’aquestes persones es veuen abocades a posar- se a treballar i, en moltes ocasions, ho fan cobrant uns salaris molt baixos i sense l’oportunitat de compaginar la feina que tenen amb estudis o formació.

És evident que entre el domini de l’idioma i la seva voluntat de tirar endavant la família, escullen el segon. I és lògic. Qualsevol persona en el seu cas faria el mateix. El que no es pot acceptar és que determinades minories menyspreïn les capes més febles de la societat. I que ho facin per motius lingüístics, encara menys.

Però ja se sap: qui no té feina, la llengua pentina.

Susana Alonso
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Qui no té feina, la llengua pentina”

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.