L’afirmació directa, rotunda i determinada del president Laporta, favorable a la continuïtat de Frenkie de Jong (“Volem que es quedi i farem tot el que sigui a la nostra mà perquè així sigui”), preludia que el migcampista holandès serà traspassat amb absoluta seguretat. Encara que la premsa titula i interpreta inversament el sentit de la frase, el que Laporta està dient realment és que no hi haurà un altre remei que traspassar-lo.
Per tres motius evidents. El primer, perquè les palanques només donen per a empatar, és a dir per a reduir a zero el patrimoni negatiu de 450 milions. Per a generar fair play positiu i poder començar a fitxar, de veritat, jugadors amb desequilibri, es precisa més capital en forma de benefici i no existeix avui al Barça de Xavi cap altre jugador que combini l’existència d’ofertes per ell, la del Manchester United és seriosa i formal, amb aquesta sensació que Frenkie és un jugador marcat per un evident retard en la seva explosió com un dels millors migcampistes – almenys, potencialment- del futbol continental. Si marxa traspassat, a diferència del que succeiria amb Pedri, Ansu Fati, Gavi o Araujo, no es generarà cap debat.
Les cartes estan marcades, en segon lloc, a causa del compromís irrenunciable i tancat entre Laporta i Pini Zahavi de culminar el traspàs de Robert Lewandowski aquest estiu. Els interessos personals i l’encant secret que té per al president blaugrana una operació condemnada a l’èxit no deixen a penes marge per a la sorpresa. De fet, tota la moguda de les palanques prové exclusivament d’aquesta imperiosa necessitat presidencial de complir cada any amb els seus negocis i interessos a Israel, a través del seu amic Pini Zahavi.
El primer any es va compensar amb l’obertura d’un Museu itinerant al país hebreu, un partit dels Legends, després d’avortar l’amistós a Jerusalem per motius escandalosos contra el poble palestí, i finalment el generós perdó d’una atractiva quantitat que el Barça havia de cobrar per haver-li guanyat en primera instància un plet a Neymar. No cal donar-li més voltes. Com que no arriba amb la venda dels drets de televisió, l’únic recurs a mà és el benefici de traspassar a Frenkie de Jong per poder fitxar a Lewandowski.
La tercera raó és purament esportiva. Xavi sap, o s’ha cregut millor dit, el conte que li ha explicat Laporta sobre l’arribada dels fitxatges que vol de veritat, el central del Sevilla Koundé i Bernardo Silva del Manchester City per a cobrir la baixa del migcampista holandès, sempre que estigui disposat a sacrificar-lo. El tècnic de Terrassa ja li va enviar diversos missatges el curs passat, confirmant la seva aposta per mantenir en la titularitat a Sergio Busquets, marginant a Frenkie a aquest rol residual, complementari i secundari.
Està decidit, doncs, que Frenkie de Jong sortirà inevitablement del Camp Nou perquè pugui arribar el davanter polonès. No és tan clar, en canvi, que la venda aporti la caixa i el marge salarial suficients per a comprar els futbolistes amb els quals Xavi ha somiat tot l’estiu. Falta també que la venda al Manchester United no es compliqui, perquè sembla que existeixen dues interlocucions diferents des del propi club blaugrana, com si, d’una banda, Mateu Alemany estigués fent el seu treball i per un altre Jordi Cruyff, amb els seus contactes i influència en el futbol holandès, també estigués treballant en el tema sense que tots dos s’hagin coordinat. La junta i els executius de Laporta, inclòs el mateix president, mai deixen de sorprendre.
L’actualitat blaugrana també passa per aquests deures per fer en una plantilla que ha tornat de vacances intacta, sense novetats respecte a la que va acabar el curs, excepte la devolució d’Adama Traoré i els retorns de Trincao i de Pjanic. L’exdirectiu Toni Freixa, que s’està convertint en l’única veu valenta que assenyala i fiscalitza una mica la gestió d’aquesta junta, va fer una referència al risc que algú pugui mal interpretar les ‘vacances’ que Xavi li ha donat de més a alguns jugadors amb els quals no compta.
“No em crec que el club hagi apartat a jugadors amb contracte en vigor. Vull dir que no m’ho vull creure”, ha comentat en el seu compte de twitter, alertant del perill que pugui suposar per a l’entitat una denúncia per incompliment de contracte. Comentari gens lesiu ni insultant que, com ja és habitual, ha respost el sempre inútil, indocumentat i desesperat Mike Camps amb el seu supremacisme d’estar per casa: “A qui van apartar els socis va ser a tu”, ha replicat amb el seu fanatisme i mal perdre habituals. Freixa no ha tingut més remei que ridiculitzar-lo una vegada més: “Sé que no us agraden els arguments, però esforça’t una mica més”, li ha contestat, conscient de la curta mirada d’un directiu que, certament, podria representar bastant millor al club si deixés d’insultar als altres i posar-se sempre a l’altura o fins i tot per sota d’Enric Masip. Aquest seria el seu nivell.
L’apunt de Freixa és d’interès perquè suggereix que el Barça no necessita més problemes dels que ja té ni sembla que, més enllà d’aquesta setmana que se’ls ha donat a alguns futbolistes perquè es busquin equip, una recomanació en forma de vacances, aquesta fórmula per a apartar-los del vestuari, per a segregar-los, condueixi a res de bo. Si no es vol entrar en un conflicte laboral, la qual cosa mai és recomanable, els contractes, es vulgui o no, estan per a complir-los. La lectura constructiva, sustentada en l’experiència, confirma que sempre ha resultat més pràctic posar als futbolistes en l’aparador abans que arraconar-los.
Per aquesta mateixa raó, per l’hostilitat i la sang que twitter fa córrer en la rebotiga del barcelonisme, el excandidat Víctor Font continua fent passos enrere, pusil·lànime, parapetat en la mateixa cantarella de sempre, repetint que ell sí que tenia un pla, a més a més de Xavi, tractant d’evitar la crítica o simplement parlar clar davant la nova era de la barbàrie laportista. Encara que la crítica estaria justificada i seria del tot necessària, “la meva -diu- és una oposició moderna, empàtica, però alhora forta a través d’una fiscalització que pretén ajudar. Com a cruyffista radical que soc, estic convençut que els ‘ismes’ i la diversitat ens fan un club més ric. Però les trinxeres ens empobreixen”, afirma qui va viure instal·lat en una trinxera tres anys enfront del Camp Nou, disparant contra Bartomeu i a tot el que es mogués dins de la seva administració i govern, finalment donant suport a un vot de censura perquè, entre altres raons, Messi va enviar un burofax per a anar-se’n del club.
En canvi, quan Laporta el va fer fora després de guanyar les eleccions perquè ell era l’únic que el podia renovar, llavors Font calla i atorga. No s’atreveix a alçar la veu per la senzilla raó que ell formava part des d’un principi d’un gran pla, no per a construir un club millor sinó exclusivament per fer fora Bartomeu i la seva junta de la llotja del Camp Nou, a qualsevol preu. Avui continua esperant la seva recompensa, apostant per l’estratègia de la por, la vida contemplativa i el monocultiu del seu immens ego a l’espera que, quan tot s’esfondri, el barcelonisme el voti perquè ell sí que tenia un pla.
Mentrestant, Laporta s’ha topat amb una situació inèdita, el boicot del futbol europeu, un buit promogut des de l’ECA sota la presidència de Nasser Al-Khelaifi, el propietari del PSG, que s’ha pres tan de debò el seu paper de ‘policia’ que li ha bastat amb tocar el xiulet perquè el president del Barça no hagi sigut capaç de trobar un gran rival continental per al Trofeu Joan Gamper del pròxim dia 6 d’agost.
Roma i Milan, per aquest ordre, han rebutjat la invitació blaugrana després d’una acceptació inicial. Quan Al-Khelaifi s’ha assabentat, ha donat instruccions precises de no col·laborar amb el Barça a causa de l’actitud de Laporta, que la resta dels clubs considera insolidària i contrària als interessos del col·lectiu a favor de continuar apostant per les competicions sota l’ègida de la UEFA i en contra de la Superlliga patrocinada per Real Madrid, Juventus i Barça.
Laporta ha volgut dissimular aquesta situació, que ja ha afectat la gira d’estiu pels EUA. L’organització va haver de desplaçar als tres equips de la Superlliga, Madrid, Juventus i Barça, fora d’aquest circuit habitual a causa del rebuig de la resta a participar en amistosos contra el front anti-UEFA. Així, els únics rivals a mà han sigut els altres dos de l’aliança, Madrid i Juventus, i dos equips de la MLS, Inter Miami i NY Red Bulls. A Xavi li ha tocat acceptar disputar quatre partits per a compensar la pèrdua d’ingressos d’una gira que, com a molt, solia contemplar tres partits, a vegades només dos.
Per a aquest Gamper, per tant, el cartell baixarà de nivell amb la complicació afegida que el nou format exigeix un rival capaç de presentar batalla també amb el seu equip femení. Per calendari, la resta de les lligues continentals arranquen el primer cap de setmana d’agost, amb excepció del Calcio. Però els seus clubs han escollit el boicot actiu a un president com Joan Laporta. Ja es parla de buscar a tota pastilla un rival mexicà o brasiler per capejar una situació sobre la qual, només faltaria, Víctor Font no té opinió perquè tampoc es deixa preguntar. Ni per la Superlliga ni pels fets humiliants de la nit de l’Eintracht.
