La notícia, recurrent i encara per demostrar, que Josep Maria Bartomeu havia organitzat una trama de pagaments a periodistes per a netejar la seva imatge i positivar-la enfront de l’opinió pública, va coincidir el mateix dia amb una invitació de Laporta a un munt de periodistes, bàsicament la seva guàrdia pretoriana, “influencers” i destacats trobadors del laportisme, per a disputar un partit en la gespa del Camp Nou, complimentar-los, regalar-los samarretes, donar-los de berenar, tractar-los com uns prínceps i atendre totes les seves necessitats, algunes inconfessables.
Dins d’aquesta estranya conjunció d’universos paral·lels crida l’atenció que fos de nou la “policia patriòtica” del sobiranisme, aquest sector de Mossos d’Equadra disposat a donar-ho tot per mantenir la presidència de Laporta i al president a resguard de la llei, qui irrompés de nou en l’actualitat amb una actuació sectària, fosca i perversa, com sempre que el president ha necessitat cobertura aèria per als seus excessos i desgovern.
Es tractava, en aquest cas, d’obrir de nou un altre focus contra l’expresident Bartomeu per a alterar i manipular la realitat d’un final de temporada sense títols, zero, contra la Champions i la Lliga del Real Madrid, el fracàs sobre les grans expectatives de Xavi, les pèrdues espantoses de més de 150 milions, la necessitat de vendre sota pressió les últimes joies de la corona i la vergonya d’una economia que no dona ni per a inscriure a Sergi Roberto com a resultat d’haver exagerar els números vermells de l’any passat.
A la cortina del xou de les palanques i els fitxatges impossibles de Lewandowski, Bernardo Silva i Koundé muntat per l’aparell del club calia afegir-hi una altra dosi del vertader secret de la confiança dels socis en Laporta, 100% basada en la demonització i criminalització de Bartomeu.
I per a això està Mossos d’Esquadra, almenys la part d’aquesta divisió especialitzada en l’obediència cega i defensa dels interessos de Laporta. Aquesta vegada amb la filtració d’un informe en el qual diuen acreditar que el club “va falsificar documentació sobre els comptes en xarxes i que el president va pagar a periodistes per a difamar a candidats després d’haver analitzat diversos dispositius durant la instrucció judicial del cas”.
Aquesta anàlisi certifica que el Barcelona sí que va encarregar la creació d’aquests comptes i la intervenció en les xarxes i que, a més, quan es va iniciar la instrucció de Barçagate “es van manipular documents, entre els quals està l’encàrrec real a la societat Nicestream. El treball de PwC va estar condicionat per la documentació fabricada pels investigats, que van manipular la informació que van entregar a l’empresa auditora”, afirma aquest informe de Mossos, confirmant que van trobar en el dispositiu de Jaume Masferrer -la mà dreta de Bartomeu- un document amb l’encàrrec real a l’empresa i un altre amb les modificacions pertinents abans d’entregar-lo a PwC, editat en 2020 i que després el club va fer públic.
En el document original del 2017 s’exposa el pla de treball a 12 mesos, en el qual s’inclou la “creació de canals no oficials” i la “intervenció, operació i SEO”. De fet, explica, fins i tot es va modificar el subjecte del suposat treball reputacional: en el document editat, a qui s’havia de defensar eren al FC Barcelona i al seu president; en l’encàrrec real, únicament a Bartomeu.
Fins aquí, res nou sobre un relat que sempre ha apuntat a la responsabilitat de Jaume Masferrer (FC Barcelona) i Carlos Ibáñez (Nicestream) d’afegir al treball de monitoratge i defensa reputacional del club quatre comptes de twitter estratègiques per a ‘estimular’ i ‘localitzar’ les tendències de la moguda contra la junta del Barça en les xarxes socials. En cap cas, com sempre s’ha pretès insinuar i acusar, cap prova que pugui atribuir-li a Bartomeu cap relació ni vinculació amb el fons del cas Barçagate.
A aquesta repetició de la mateixa notícia i investigació que, convé recordar, Mossos va iniciar pel seu compte i risc, sense ordre judicial, inclosos registres, detencions i tancament del mateix Bartomeu al calabós durant una nit, s’afegeix ara un informe d’aquesta “policia patriòtica catalana”, segons el qual “els informadors havien de defensar-lo a ell i difamar a opositors”, emparant-se en escoltes i anàlisis pròpies. No obstant aquest titular, tan cridaner, l’informe no aporta proves i evidències, noms i mitjans d’aquests periodistes que presumptament cobraven del club per a escriure i opinar a favor del president.
Més enllà que al minut següent l’advocat de Josep Maria Bartomeu va entrar en el jutjat de la magistrada Alejandra Gil un escrit d’al·legació, negant haver pagat a periodistes i demanant que la magistrada que requereixi als Mossos “de manera immediata i urgent” les proves que han de certificar les acusacions formulades, perquè són “absolutament i radicalment falses”, un simple repàs als mitjans de comunicació d’aquella època permetria ratificar que, efectivament, no hi havia bones cròniques, reportatges i opinions que afavoriren la imatge de Josep Maria Bartomeu i sí, per contra, rius de tinta, programes, sobretot de TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, La Vanguardia, SER i El Periódico, permanentment crítics amb la seva gestió.
Sembla tot plegat una broma de mal gust, pura ciència-ficció, perquè si es té en compte que Bartomeu va arribar al sostre històric de facturar 990 milions i va ser durament criticat per la mateixa premsa que ara mira cap a un altre costat quan Laporta ha batut el rècord mundial de pèrdues, del Barça i de qualsevol altre club del planeta, seria més raonable col·legir que és la junta de Laporta la que recompensa als periodistes i mitjans per a defensar la gestió i la figura de Laporta, malgrat la seva esperpèntica i imprudent actuació.
Fins i tot podria qüestionar-se els motius i orígens d’aquesta obsessió de Mossos contra Bartomeu, primer perquè l’instigador d’obrir actuacions pel Barçagate sense empara judicial va ser un alt càrrec del cos, Ferran López (foto), qui al cap de pocs mesos va plegar del cos per a entrar generosament recompensat en la nòmina del FC Barcelona com a responsable de seguretat.
D’altra banda, Mossos no va moure un dit, al contrari, per esclarir les causes i culpabilitats de la vergonyosa invasió d’aficionats de l’Eintracht Frankfurt al Camp Nou amb greu risc de pertorbació de l’ordre públic dins i fora del camp, incompliment absolut de les normes de seguretat i de prohibició de venda d’entrades a seguidors de l’equip visitant i falta de seguretat pròpia.
Si no es va obrir cap expedient va ser perquè els mateixos Mossos són els qui dirigeixen, organitzen i coordinen els operatius de seguretat de tots els partits del Camp Nou. També tenien el deure d’investigar la manera en què milers d’entrades van sortir físicament de les oficines del club, autoritzades i controlades, amb destinació a Frankfurt i escatir on va anar a parar el benefici d’una revenda que va deixar poc més de tres milions a la caixa del club i més de sis milions als qui van traficar amb aquests tiquets.
Tampoc era difícil localitzar aquests intermediaris perquè majoritàriament es van ocupar del tràfic de les entrades les agències oficials del club, íntegrament atorgades a dit a favor d’amics del president i de la junta. Amb el mateix programari, simplement canviant la imatge gràfica del portal, van poder eludir la prohibició formal de venda a aficionats alemanys.
Filant prim, quan un directiu indocumentat i prescindible com Mike Camps va acusar els socis de revendre’s els abonaments a la porta del Camp Nou, com tota explicació de l’ocorregut, podria interpretar-se aquesta desafortunada intervenció com una manera de delinquir contra els interessos del club i de complicitat, perquè la seva obligació era la d’impedir-ho amb mecanismes propis o bé denunciant els fets a la policia. Un extrem també difícil de justificar quan la mateixa directiva va estar fent una crida pública als socis perquè alliberessin gratis el seu abonament a favor de la que va acabar sent una revenda salvatge i fraudulenta.
Aquest sector d’elit de Mossos, pel que fa a la seva relació amb segons quins personatges de l’actualitat del club, no és de fiar, molt menys si es tracta de salvaguardar i defensar la integritat física i legal dels seus socis i aficionats, com en la nit històrica de les vexacions, humiliacions i agressions de la qual van ser objecte per part dels seguidors alemanys.
Finalment, sobre aquesta trobada de periodistes que Laporta va convocar a l’estadi del Barça per a celebrar un pas més cap a la pobresa -poder gastar el que no tens a préstec només és empobrir-se, gràcies a la primera de les palanques-, i celebrar també la pèrdua del nom del Camp Nou pel de Spotify la va definir millor que ningú l’exdirectiu i excandidat Toni Freixa: “Avui al Camp Nou hi ha un partit que explica moltes coses. Continuarem informant”.
En canvi, aquesta premsa calladeta i dòcil no ha estat convocada encara per a conèixer i comunicar l’inici les obres majors de l’Espai Barça, que havien de començar al juny. Finançada o no, la premsa acrítica i anestesiada ofereix símptomes evidents i reveladors del seu col·laboracionisme amb Laporta i de la seva agressivitat, implacable i continuada contra Bartomeu. Potser aquest informe de Mossos o no és de fiar o pretén continuar amagant i manipulant la realitat.
