Laporta i Masip s’extralimiten celebrant la Champions d’handbol aquesta temporada

En contrast amb la fredor de l'any passat, coincidint amb el 'funeral' de Xavi Pascual, no han ocultat que, lamentablement, aquesta vegada sí que han gaudit del títol i destacat el paper de Carlos Ortega

Sense títols, sense fitxatges, sense vendes i a l’espera de fer caixa abans de final de mes per a evitar afegir més pèrdues a l’infern econòmic del Barça de Laporta, el president ha tingut l’oportunitat de mostrar-se tal com és, extralimitat i insolent, fora de lloc, amb motiu del títol de la Champions conquistat per l’equip d’handbol.

No hi ha res de dolent, al contrari, a celebrar com es mereix un títol continental d’aquest calibre, sobretot quan és la primera vegada a la història que un mateix club és capaç de guanyar-lo dos anys consecutius. No havia passat mai a causa de l’extraordinària competència i rivalitat entre els grans equips, alemanys i nòrdics preferentment, entre els quals s’ha colat el Barça i algun equip francès, malgrat no disputar lligues domèstiques amb el mateix nivell d’exigència i de rivalitat.

Alegria més que justificada per a donar curs a una celebració que, no obstant això, el propi aparell mediàtic del club ha volgut focalitzar en la figura del president Joan Laporta i sobretot en la d’Enric Masip (foto), el seu primer assessor i acompanyant inseparable. Es tractava, com ha estat evident, de fer callar boques i de respondre així a les crítiques que, segons els afectats, han hagut de suportar al llarg de la temporada com a conseqüència de la decisió del propi Masip de der fora l’any passat a Xavi Pascual, l’entrenador de l’equip blaugrana d’handbol després d’haver guanyat tots els títols possibles, inclosa la Champions, sense haver perdut un sol partit.

Va ser la interpretació prou “sui generis” de les paraules de Laporta, només aterrar a la llotja, quan va dir que “amb mi, perdre té conseqüències”. És veritat que tampoc va explicar el que els hi podia passar als entrenadors que, com Xavi Pascual, obtenien un excel·lent “cum laude” al final del curs, però seria lògic inclinar-se a pensar que, si més no, calia donar-li un marge de confiança d’una temporada més. També perquè la regeneració i perfil de la plantilla de l’any passat va ser conseqüència d’un llarg treball de transició de Xavi Pascual, amb la intenció de construir un equip sòlid i amb serioses opcions de lluitar per la Champions League cada temporada.

El relleu a la banqueta en benefici de Carlos Ortega va ser, per tant, sorprenent i difícil d’explicar i de justificar, per molt que Laporta i Masip s’obstinessin en el seu moment a donar explicacions i arguments, tots incoherents amb aquest eslògan de “perdre té conseqüències” i “en el Barça no hi ha temporades de transició”.

Al primer equip de futbol, per exemple, Laporta va donar bandades amb Koeman fins que, finalment, se’l va carregar al cap de pocs mesos, amb la temporada iniciada, substituït per un Xavi Hernández per a qui ha estat necessari orquestrar una coartada artificial i ajustada a l’extraordinària fita de quedar segon en la Lliga com el satisfactori compliment dels objectius.

La decepció del bàsquet el cap de setmana passat també va contribuir al fet que Laporta es desfogués amb el títol europeu d’handbol, el mateix que l’any passat va ser a penes celebrat institucionalment i emmascarat a la web del club. Ningú pot discutir que Masip li tenia jurada a ‘Pasqui’, que estava condemnat des del mateix moment en què Laporta va guanyar les eleccions, per desig i capritx del seu ‘guardaespatlles’, amb permís i suport del mateix president. També amb la seva complaença i la de Valero Rivera, l’altre gran visionari i assessor laportista.

En el seu moment, les reaccions de Xavi Pascual es van limitar a compartir aquesta mateixa sensació sobre l’exclusiva responsabilitat d’Enric Masip en una decisió que, a més, va ser anunciada i convenientment expandida pels mitjans de l’aparell laportista els dies previs a la final. No va ser la millor ni més encertada estratègia de cara a aquest important compromís.

És imaginable que la setmana passada s’hagués anunciat que Carlos Ortega seria despatxat tant si es proclamava campió d’Europa com si no? Certament, el títol de l’any passat no es va celebrar institucionalment, després que la mateixa directiva i l’entorn personal del president juguessin totes les bases possibles en contra de la pròpia estabilitat i confiança de l’equip.

Més o menys una maniobra com la de Laporta i Masip darrere de les bambolines del primer equip de futbol quan, després de guanyar la Copa del Rei, va posar rumb imparable cap a la Lliga. No convenia als interessos de la nova junta un doblet amb sabor a Bartomeu, com tampoc es van entusiasmar, al contrari, amb el ple històric de l’equip de Xavi Pascual.

Ara ha estat diferent, Laporta ho ha celebrat en gran, com una gesta sense precedents, en un gest de barcelonista defectuós que contrasta amb la fredor de l’any passat.

Tan lliure de festejar-ho, si així ho sent, com de saber que serà criticat i assenyalat per aquesta doble moral d’alegrar-se d’un títol del Barça en funció si li cau millor o pitjor l’entrenador a un personatge despòtic, pesseter i inestable com Masip, que a més no ha parat d’acceptar entrevistes dels mitjans en les quals hipòcritament repeteix que ell no té cap responsabilitat en la secció.

Cal afegir, doncs, al seu caràcter el de covard i cínic, a més de mentider.

La final de la Champions de Colònia es va veure embolicada en una certa polèmica per la presència a les graderies d’Iñaki Urdangarin, assenyalada i qüestionada pel grup ‘La Resistència del Palau’ amb un tuit rellevant: “Fa uns mesos quan es va saber que Urdangarin estava pel club, Masip va explicar que venia a fer unes pràctiques. Fa una estona l’hem vist ballant el ‘Sweet Caroline’ en la F4 de Colònia en la llotja amb la comitiva del club. Deixin d’enganyar els socis amb aquest tema”.

El sempre desafortunat i poc informat Mike Camps, directiu, va sortir compulsivament acusant ‘La Resistència del Palau’ d’aprofitar una vegada més l’oportunitat per a “tirar merda sobre una decisió de la junta actual”.

La desproporció d’aquesta reacció és comparable a la de Laporta i Masip després del títol de Carlos Ortega, com si haguessin hagut de fer front a un estat d’opinió crític i insuportable durant tota la temporada per haver-li donat la puntada a Xavi Pascual. La veritat és que, més enllà de quatre articles apareguts la mateixa setmana dels fets, fa un any, ningú en tot el barcelonisme ha aixecat un dit contra Carlos Ortega ni la decisió de fer fora al súper-campió Xavi Pascual.

Encara no entenen que, efectivament, així és com haguessin actuat ells d’haver estat en l’oposició contra Rosell o Bartomeu: els haurien destrossat a les xarxes i els mitjans. Ja veuen fantasmes per tot arreu.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.