Per poc que el Barça aconsegueixi alliberar suficient massa salarial per a fitxar aquest estiu, la prioritat no serà la del fitxatge d’un central com Koundé, del Sevilla, sinó el de Robert Lewandowski, per la senzilla raó que qui decideix fitxar-lo no és ni Xavi ni la secretaria tècnica sinó el mateix president Joan Laporta.
Ja no es tracta, solament, que Laporta s’hagi confabulat amb el seu amic, exsoci i agent de futbolistes Pini Zahavi. El compromís verbal del president s’ha traduït en un pacte personal amb el futbolista en els següents termes: “Si et mulles pel Barça, no et deixarem tirat”.
Sona com una declaració d’amor incondicional amb un futbolista que, tenint contracte en vigor per una temporada més amb el Bayern Munic, no podria estar negociant amb el Barça a esquenes del seu equip. Propi de Laporta no respectar aquesta norma bàsica de la FIFA i d’enverinar al jugador amb cants de sirena que, com es veurà, després costen bastant de complir. Amb aquesta mateixa moneda li han pagat al Barça en l’adeu de Dembélé, al qual va tenir l’oportunitat de renovar quan estava en la fase crítica de la seva recuperació, un moment en què el jugador hagués estat sensible a un gest del club. Com que en aquells dies no era Xavi sinó Koeman qui apostava per lligar-lo, la junta no va mostrar el menor interès, al contrari, també perquè havia estat en origen un fitxatge de Bartomeu.
També ho van ser els de Pedri, Araujo i Ansu Fati, però aquests -i els seus agents- es van avenir a escenificar renovacions tractades com a fitxatges, presentació inclosa, per a oferir a l’imaginari barcelonista la sensació de que els havia portat Laporta. Un engany fàcil per a una premsa tanoca que, en el cas d’Ansu Fati, blindat en plena incertesa sobre la seva recuperació després de quatre operacions fallides de menisc, no va aixecar la veu, tot el contrari de la ferocitat i agressivitat amb la qual va criticar a Bartomeu per haver renovat a Umtiti abans del Mundial, abans de caure lesionat. Va ser la premsa la que es va encarregar de canviar el relat en un cas i de tapar-lo en un altre.
Sobre el futur de Lewandowaski, això de ‘deixar tirat’ al futbolista polonès tampoc cal prendre-s’ho molt al peu de la lletra, perquè el futbolista continua tenint un any més de contracte i està utilitzant al Barça per a forçar, amb la seva rebel·lia, que el Bayern autoritzi el seu traspàs.
Aquesta situació només té una sortida per al Bayern, la de vendre’l a canvi d’una quantitat que justifiqui davant la seva afició acomiadar un futbolista de reconegut prestigi, talent i eficàcia que als seus 33 anys ha aconseguit ser Bota d’Or amb 35 gols aquesta temporada i amb 41 gols l’anterior.
Les xifres són impecables, espectaculars en un futbol europeu on Messi ha deixat de regnar i ni Mbappé ni Haaland han fet encara aquest pas endavant per a competir per un tron que, ara com ara, sembla reservat a futbolistes més veterans que joves.
Així i tot, la filosofia del Bayern implica oferir-li la renovació any rere any mentre que el Barça, és a dir Laporta, està disposat a posar-li damunt de la taula un contracte de tres temporades com mínim, amb l’atractiu de venir a jugar a una Lliga amb bastants partits fàcils i a una hora del seu xalet a les Balears, on ja espera que li diguin on ha de viatjar per a la pretemporada.
Laporta necessita, sense palanques, alliberar el triple del que costa la inscripció del golejador polonès, almenys 15 milions, és a dir 45 milions de massa salarial o a través de beneficis per la venda directa de futbolistes. Se suposa que inclosa la comissió per a Pini Zahavi, un especialista a posar als ‘cracks’ en rebel·lia, com va fer amb Neymar per a sortir del Barça, amb la col·laboració de Joan Laporta treballant des de l’oposició. I la premsa aplaudint amb les orelles.
Finalment, a Xavi li han promès un parell de jugadors encara més cars a canvi de dir amén a Lewandowski. Amb raó Romeu, el vicepresident econòmic, va dient que el Barça necessita 500 milions. El que no diu és que ja els tenia l’any passat si no hagués depreciat la plantilla absurdament per valor de 160 milions ni aprovisionat 90 milions sense cap sentit, acceptant un tipus d’operació com la de CVC. Pitjor, impossible.
