Energia ibèrica per a Europa

La crisi energètica provocada per la criminal agressió de Rússia contra Ucraïna ha accelerat el procés de diversificació i transformació de les fonts de producció elèctrica de la Unió Europea. Enganxats durant anys  a l’“opi” barat del petroli i del gas rus, molts països europeus -amb Alemanya al capdavant- han descobert, de sobte, que estaven finançant un “monstre” amb pulsions genocides i que, a més, la seva “droga” té uns efectes letals sobre el medi ambient i el canvi climàtic.

La imprescindible descarbonització de l’economia mundial és una gran oportunitat per a la península Ibèrica, que, en l’últim segle, ha patit i ha pagat amb escreix la seva absoluta dependència externa del proveïment d’hidrocarburs. En canvi, en el nou paradigma energètic que s’està imposant, fonamentat en les energies renovables, l’espai ibèric és extremadament ric en la producció d’electricitat d’origen fotovoltaic i eòlic, que encara té molt de camí per córrer.

A això cal afegir-hi les importants reserves de liti, mineral estratègic per a la fabricació de bateries, que s’han localitzat a la zona de la Ratlla, entre Espanya i Portugal. Bona prova d’aquest enorme potencial energètic que atresorem, i que està a les beceroles, és el creixent interès de grans corporacions internacionals per concentrar aquí fortes inversions  en la implantació  de camps solars i parcs eòlics.

Però, per treure el màxim profit d’aquesta “edat d’or” que s’albira és imprescindible avançar en la consciència ibèrica, trencant definitivament les fronteres mentals que encara avui separen Espanya de Portugal. Un pas important en aquesta direcció l’acaben de  donar els primers ministres d’ambdós països, Pedro Sánchez i António Costa.

El sòlid front comú que han fet a Brussel·les per aconseguir l’anomenada “excepció ibèrica” en el mercat energètic europeu ha resultat exitós. D’aquesta manera, i durant el termini d’un any, els ciutadans i les empreses d’Espanya i Portugal veuran rebaixada sensiblement la factura elèctrica, gràcies al topall que s’imposa al preu del gas.

Ara que s’ha suscitat, novament, el debat i la polèmica sobre l’ensenyament de llengües a l’escola, hi trobo a faltar una mancança preocupant. Aprendre portuguès és molt fàcil i això ens obriria automàticament les portes a la comunitat lusòfona d’Amèrica i de l’Àfrica, de més de 300 milions de persones.     

Per què no s’incorpora la llengua portuguesa als plans d’estudis de les escoles espanyoles?  Seria una decisió intel·ligent en la volguda i imprescindible integració ibèrica.

Hem de donar a les noves i futures generacions esperances i eines de creixement. El projecte ibèric –que és, en síntesi, la interconnexió de l’Atlàntic i la Mediterrània i la conversió de la península en un ‘hub’ intercontinental- no fa mal a ningú. Al contrari, obre expectatives de creixement per a tothom. 

Qui ho té molt clar, per exemple, és el president de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, que aposta decididament per la dimensió ibèrica com a gran oportunitat per treure aquesta regió del seu atzucac històric, víctima de l’efecte frontera. Precisament, Extremadura ha estat la comunitat convidada en el gran saló de la logística d’enguany –el SIL- que organitza el Consorci de la Zona Franca de Barcelona.

Malgrat els pessimistes i els caïnites, Espanya i Portugal, si van plegades, són una terra de promissió: com a gran potència europea de producció d’electricitat procedent d’energies renovables; com a “melic” planetari que comunica Europa, Àfrica, Amèrica i Àsia; com a rebost agroalimentari de la Unió Europea; i, per descomptat, com a destinació turística d’interès mundial. 

Els portuguesos, que tenen una gran habilitat per a les llengües, comprenen majoritàriament l’espanyol i tenen un coneixement molt ampli de l’actualitat informativa de l’altre cantó de la Ratlla. No podem dir el mateix dels espanyols –i dels catalans- pels quals Portugal és encara un país “exòtic” i “llunyà”. 

La prova del nou: sabeu com es diu el president de la República de Portugal?  

PS.: El veí natural de la península ibèrica, i amb el qual ens hem d’entendre i cooperar de manera cada cop més intensa, és el Marroc. Si aquesta evidència geopolítica i geoeconòmica provoca malestar a Algèria, no per això hi hem de renunciar. Allò que és absolutament anòmal és que Algèria i el Marroc mantinguin tancades, des de fa anys, les fronteres entre ambdós països. La concessió d’un estatut d’autonomia al Sàhara Occidental és la solució més racional a aquest conflicte polític, que ja fa 50 anys que s’arrossega. El Front Polisario ha esdevingut un titella en mans del règim algerià i el Marroc mai no acceptarà perdre el control de la seva frontera sud ni donar a Algèria una sortida a l’oceà Atlàntic. I més sabent que, en l’escaquer polític internacional, Algèria juga en l’equip de Vladímir Putin.  

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.