A les cinc de la matinada, a sota de casa, a tocar de la Vila Olímpica del Poblenou, hi va haver bronca i baralles anit. Un cop més. Passa sovint. Especialment les nits de dijous i dels caps de setmana. Solen ser joves que van de festa i que, per aquella estranya relació entre la diversió i el mal rotllo, acaben escridassant-se, amenaçant-se i, quasi mai, colpejant-se. Normalment, els cops se’ls enduen els contenidors d’escombraries o els cotxes i motos aparcats al carrer. De tant en quan assistim a incidents més individualitzats. Parelles que s’insulten o, també, alguna escena de violència de gènere. Només la presència policial posa fi a aquestes baralles i els veïns podem tornar a dormir.
També ahir, passejant pel portal de l’Àngel, vaig veure i escoltar com dues persones s’escridassaven. Un noi considerava que un ciclista l’havia colpejat amb el manillar i es van dir de tot. Especialment quan eren prou lluny l’un de l’altre com per saber que la discussió no podia fer el salt a la violència física.
Al metro, feia uns dies, un home va baixar del comboi cridant-li “imbècil” i “idiota” a algú altre. No vaig aconseguir saber el perquè d’aquells insults. Hi ha, també, l’altra cara de la moneda. Al metro, em passa sovint que si vaig dret hi ha gent jove que, a part de dir-me “senyor”, m’ofereixen de seure al lloc que ells ocupen. Mai no ho he acceptat i més d’un cop no ha estat per falta de ganes.
Joan Manuel Serrat es demana ‘perquè la gent s’avorreix tant?’. I jo em demano ‘perquè es baralla tant?’. Té una cosa a veure amb l’altra? Hi ha gent que s’avorreix a la vida i per posar-li emoció necessita l’adrenalina que acompanya les discussions i les baralles? És consubstancial a l’ésser humà la inclinació a la baralla, al conflicte, a l’odi, a la guerra?
La nit d’aquest dimecres, Arrels Fundació sortirà amb un miler de bones persones voluntàries a fer un recompte de les que dormen al carrer i a parlar amb les que vulguin fer-ho. De gent dormint al carrer n’hi ha hagut sempre. Sempre n’hi haurà?
Hi ha elements del nostre sistema de convivència social que fa que per la nit hi hagi gent que dorm al carrer i gent que s’insulta i destrossa cotxes, motos i mobiliari urbà.
Pacificar els nostres barris, la convivència al carrer, és un pas imprescindible per pacificar la nostra societat, les nostres societats. Es pot dialogar en comptes de barallar-se. Les bones paraules i intencions haurien de vèncer els insults, les bufetades, els trets, les bombes, les guerres. Sense que calgui anar amb un lliri a la mà.
