Per indicar que algú resulta imprevisible, irracional, incontrolat… s’acostuma a dir que “és més perillós que un mico amb dues pistoles”, o amb una metralleta o una escopeta, la qüestió és que el simi vagi ben armat. El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ho ha tornat a fer. En el paper de mico, ha desenfundat veloçment les pistoles i ha buidat sengles carregadors. Ho ha fet en una connexió en directa per TV3. Concretament, ha titllat de “tarat” l’expresident Carles Puigdemont per proclamar la independència, i quan l’han convidat a rectificar, ha fet que no, amb el somriure murri dels micos. En el seu dia, el mico més ben armat d’ERC va comparar Puigdemont amb Judes pel contrari, per la traïció de no proclamar la independència. Va escriure a Twitter: “155 monedes de plata” -en referència a les 30 monedes de plata per les que Judes va vendre a Jesús de Natzaret-. En què quedem? “Tarat” o Judes? El cert és que Rufián té enfilat Puigdemont des de fa temps. Sense anar més lluny, fa pocs dies li recomanava al president del grup parlamentari d’Unides Podem, Jaume Asens: “Deixa d’anar tant a Waterloo, au”, en al·lusió a la residència de Puigdemont a Bèlgica.
Armat amb els revòlvers de Twitter -que els carrega el diable- i una llengua afilada, Rufián fa temps que malda per fer-se escoltar, per assolir el seu anhelat minut de glòria. Fa temps, va descobrir que per sortir als diaris, ràdios i/o teles, no hi ha res millor que un exabrupte -els periodistes també ens ho hauríem de fer mirar…-. A més, sempre hi ha algú disposat a riure els estufits; generalment és del grup contrari a l’al·ludit, i això al republicà sembla reconfortar-lo.
Sigui com vulgui, dubto que Rufián vagi per lliure. No dona el perfil de vers lliure, que tots els partits acostumen a tenir. El rol del republicà s’assembla més al del policia dolent de les pel·lícules americanes. Mentre el president Pere Aragonès fa de bo, Rufián explora els racons més obscurs de la política i així, de passada, els republicans marquen perfil propi i distància amb els socis de Junts. Si després de tensar massa la corda, aquesta es trenca, sempre podran dir que això són coses del Rufián, que a vegades se li’n va la bola. No passa res, si cal se’l renya i després fa un emèrit, demana disculpes, i no tornarà a passar. Coses de la política…
