La política fiscal del PP i el creixement de la desigualtat

L’oposició conservadora a l’actual govern progressista proposa una simbòlica reducció dels impostos en les franges més baixes de renda, per apartar l’atenció dels baixos ingressos tributaris de les rendes del capital i de l’impost de societats. Ho proposa obviant els increments de la despesa pública social i de sosteniment de l’activitat econòmica durant la pandèmia. El primer trimestre del 2021, per ERTO, es va mantenir la retribució a més de 3,1 milions de treballadors, ajuts a 1,5 milions d’autònoms, a PIMES i altres.

Espanya va destinar a ajuts d’Estat (al marge dels de la UE) el 7,3% del PIB, una proporció de les més elevades d’Europa, on la mitjana va ser del 3,9%. És un increment històric de la despesa pública, al qual cal afegir el derivat dels ajuts per l’augment del cost de l’electricitat, els ajuts per als transports, i les mesures de protecció sobre els imprevisibles efectes econòmics i socials de la guerra a Ucraïna. Són actuacions de protecció i recuperació de les quals el Partit Popular (PP) ha estat absent, i en el pitjor dels casos, blasmant aquestes polítiques en els fòrums internacionals.

El lloc destacat que hem tingut en els ajuts d’Estat –les “polítiques nefastes” en paraules de Rajoy– contrasta amb el fet que som un país que fins al 2018 ha anat reduint la pressió fiscal fins a només el 34,7% del PIB, lluny del 41,7% del PIB de mitjana a la zona euro. Les tensions en el deute públic i l’augment de la desigualtat és el preu que hem de pagar per tenir un nivell impositiu a la cua d’Europa. Reduir els ingressos impositius i reduir el deute públic i el dèficit públi0c al mateix temps són objectius incompatibles, i una proposta pròpia del món de la màgia o directament de l’engany.

Aquesta insuficiència fiscal i la injusta distribució de les càrregues impositives, juntament amb la devaluació salarial, la no revalorització de les pensions i el desmantellament de l’Estat del benestar, amplien la desigualtat inicial en la distribució de la renda i expliquen la concentració de la riquesa en poques mans produïda abans del 2018. Però només posaré l’atenció en les conseqüències de la política fiscal.

El sistema fiscal és una eina per a la distribució més justa de les rendes; per tant, és un element bàsic del contracte social i ocupa un lloc central en les societats democràtiques. Els impostos permeten corregir desigualtats en la distribució de la renda nacional. Entre el 2011 i el 2018 la part de la renda nacional destinada a remuneracions salarials va baixar del 49,21% al 45,4%, i la part corresponent a excedents empresarials es va mantenir constant en el 44%. Encara que no sempre és així, el sistema fiscal també pot actuar en direcció contrària, augmentant la desigualtat. Això, prrecisament, és el que va passar entre el 2011 i el 2018.

Els ingressos tributaris entre el 2007 i el 2018 van agreujar la desigualtat inicial. Els procedents de l’IRPF, sense arrendaments, ni fons d’inversions ni rendes de capital, i en termes d’euros de valor constant, es van mantenir constants, amb una petita reducció del 0,4%.

El contrari va passar amb els ingressos per l’impost de societats, que es van reduir en un 39,6%. La recaptació per l’impost sobre successions i el de patrimoni va evolucionar d’una forma semblant, amb una disminució del 29,1%. La recaptació per IVA va augmentar el 7,1%.

Destaquen dues conseqüències: en primer lloc, el creixement de l’acumulació de la riquesa. El 10% més ric de la població va passar de posseir el 48,9% de la riquesa total a posseir-ne el 55%, al mateix temps que el 90% restant de la població va veure com la seva riquesa baixava del 51% del total al 45%. La segona conseqüència de l’anèmia fiscal va ser que el 2018 la despesa sanitària pública, en euros de valor constant, era el 5% inferior a la del 2008, i la despesa pública total en educació el 12,2% inferior a la del 2007.

El programa electoral del 2016 del Partit Popular diu que després dels ajustos fiscals “Espanya s’ha vist obligada a sacrificar serveis públics essencials o les seves pensions”, de manera que admet, per tant, la correlació entre reducció d’ingressos tributaris i reducció de prestacions i serveis públics.

És a dir, la constatació que, tal com diuen Sáez i Zucman, la injustícia fiscal i les seves conseqüències són la negació de la democràcia.

Susana Alonso
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.