La confusió avança a un ritme accelerat, amenaçant d’apoderar-se d’una administració i del seu entorn mediàtic, social, econòmic i polític com la de Joan Laporta, cada dia amb símptomes evidents de fissures i d’indicis de desacords i polèmiques en les seves pròpies files. Amb massa freqüència, el president canvia d’estratègia, d’idees, d’actitud i sobretot d’estat d’ànim, factors que, en el seu conjunt, estan provocant situacions surrealistes com que, a una setmana de l’assemblea de compromissaris i del desnonament dels últims i més valuosos actius del club, la mateixa junta no sap a què atenir-se ni quin discurs preparar.
L’operació clau de la venda de BLM, de la qual es van oferir bastants detalls i la identitat dels seus presumptes compradors, Fanatics i Investindustrial, s’ha frenat de moment des del despatx de presidència, a l’espera que Laporta doni instruccions de reprendre-la.
Paralitzada i sense alternativa. Laporta ha deixat de confiar que aquesta sigui la millor solució, per la senzilla raó que la negociació fa més pujada cada dia que passa. Els oferents tenen la paella pel mànec, són conscients de la desesperació de la junta, de la pressa i de la necessitat que finalment ha conduït a un punt en què la signatura d’un acord abans del 30 de juny resulta impossible.
Per a què vol Laporta un acord que no és tan bo com sembla quan el que necessita ara són beneficis abans d’aquest final de mes? Amb BLM el pacte passa per una valoració del negoci cada dia més baixa, sense possibilitat de recompra en molts anys i a canvi d’ingressar la meitat del negoci del retail a partir de la pròxima temporada o de quan sigui que se signi.
Un cop de porta imprevist que els seus -el seu ‘camarot’ i els seus trobadors de la premsa- ara han de criminalitzar i justificar la seva falta d’idoneïtat, quan fa només una setmana era una operació genial, oportuna i necessària.
El mateix ha succeït amb LaLiga Impulso de CVC, que fa una setmana semblava el camí més directe per a obtenir fair play financer i començar a reforçar l’equip, motiu pel qual es va filtrar als mitjans, exactament coincidint amb la reunió de la junta a la Jonquera, hores abans de la nota pública del club anunciant la convocatòria d’una assemblea extraordinària per al dia 16 de juny pròxim.
La urgència de l’anunci només tenia com a pretensió efectiva aconseguir l’aval estatutari per a compensar amb la venda d’actius el dèficit que ara mateix presenten els comptes i començar a reduir les pèrdues absurdes i mastodòntiques de la temporada anterior.
Laporta porta entre mans, segons ell mateix afirma, una negociació millor que la proposta de CVC amb un altre fons -s’ha citat a Bank of America-, a canvi de més diners per menys anys de cessió dels drets de TV. De moment, només fum i especulació, segurament amb la idea de pressionar a Javier Tebas.
La premsa al seu servei no sols és conscient del despropòsit de la situació, davant una assemblea manipulada, buida de contingut i innecessàriament telemàtica. També busca la manera d’eludir aquest front informatiu obviant la veritable raó de l’enèsim rebuig a CVC, proposta que la resta de la junta aprova, perquè Laporta continua lligat de peus i mans per Florentino Pérez, víctima d’haver venut alguna cosa més que la seva ànima al dimoni madridista.
El destí del Barça, condemnat a cremar en l’infern laportista, es governa des del Bernabéu, a conseqüència de l’ambició de Laporta per tornar a la llotja del Camp Nou. Els mitjans que tant presumeixen de practicar el periodisme d’investigació haurien de seguir la pista d’aquests 300 milions de penalització que, com es conjectura en el seu propi entorn, li podria reclamar Florentino al Barça si Laporta es desmarca de la Superlliga, retira la demanda contra LaLiga Impulso i abraça de nou a Javier Tebas.
Una altra anècdota depriment, per no elevar-la a tragicomèdia, l’ha protagonitzada el vicepresident econòmic Eduard Romeu, personatge supeditat a Laporta i obligat a una servitud deshonrosa un cop perduda la força de l’aval de José Elías. La setmana passada, per ordre del president, va ser enviat a RAC1 i Catalunya Ràdio, després de fixar-se la data de l’assemblea, amb la missió d’enviar un triple missatge als socis i al barcelonisme: Javier Tebas ha ordit una conspiració contra el Barça, l’herència de Bartomeu continua sent l’origen de tots els horrors i a la força s’ha de rebaixar la massa salarial renegociant una reducció de les fitxes dels capitans.
El trist de la seva actuació va ser afirmar que la massa salarial del Barça estava per sobre dels 560 milions, quan en el pressupost confegit per ell, presentat a l’assemblea i aprovat pels socis per a aquesta temporada, és de 470 milions. No sols va donar per bona aquesta quantitat per a reforçar la necessitat d’acusar i posar en el centre de la diana popular als capitans, sinó que va oposar com a exemple al Real Madrid amb 400 milions en fitxes, quan en realitat és una xifra superior als 500 milions.
Un paper trist, no se sap si atribuïble a la seva ignorància real dels números del club o a un altre episodi de manipulació de l’opinió pública. Totes dues possibilitats són igual de vergonyoses, també la reacció de la premsa, incapaç de rectificar-lo i de preguntar-li pel seu paper de “florero” en la junta actual. Algun periodista, fins i tot va buscar la manera de justificar-lo sobre la base dels pagaments diferits que toca fer efectius la pròxima temporada. Inadmissible i fora de lloc.
Pel que es veu, Eduard Romeu està disposat a tot amb la condició de ser nomenat nou president de la Comissió Econòmica que ara presideix Jaume Guardiola en el cas que es produeixi una vacant si surt escollit president del Cercle d’Economia. Romeu s’ha cregut que Laporta el triarà com a substitut en un altre exercici d’ambició i ingenuïtat per part seva. “La intervenció de Romeu m’ha semblat de molt de nivell”, va afirmar Marc Ciria, l’analista més radicalment laportista dels que pul·lulen per l’entorn controlat de la junta.
Mentrestant, en les tertúlies periodístiques d’aquests dies, els propis personatges laportistes, que han basat el seu argumentari i posició en aquest corol·lari sòlidament ancorat en la criminalització de Bartomeu, comencen a enfrontar les seves pròpies conviccions i criteris, culpa de seguir cegament les consignes de l’aparell oficial de la junta, les filtracions amb les quals són permanentment intoxicats i manipulats i les contradictòries actuacions d’un president cada dia més nerviós i desesperat.
L’ha retratat amb realisme i precisió el cronista Salvador Sostres, probablement qui millor pot comparar al Laporta del passat amb l’actual. El dilluns així el va presentar en el seu article d’ABC: “Joan Laporta està superat. El seu entorn diu que està irascible, insuportable, que en comptes de bastir ponts els dinamita i que dorm poc i té crisis d’ansietat (…) El que Laporta creia que podria resoldre amb carisma i empatia està estancat, bloquejat i el futbol mundial ha canviat molt des del 2003, quan per primera vegada va arribar a la presidència. És cert que el Barça està pagant les conseqüències de la nefasta gestió de l’anterior president, Josep Maria Bartomeu, però no és menys veritat que Laporta no és capaç d’entendre el negoci al qual s’enfronta. No sap llegir-lo bé (…) Proposa solucions màgiques a problemes reals, intenta operacions que tothom menys ell veu des del principi que fracassaran; i a més ha perdut la grapa i la gosadia de la seva primera etapa i no té ni el valor ni l’orgull de defensar les seves apostes i es plega al que li diuen els altres (…) I s’ha enrocat amb els seus amics, que poc o res entenen de la complexitat del negoci del futbol. Laporta està de mal humor i sense saber què fer ni què passarà, la qual cosa el porta no sols a no solucionar els problemes que té sinó a crear-se uns altres que no existeixen amb les seves reaccions absurdes i desmesurades”.
En conseqüència, el següent acte és el d’una assemblea improvisada de nou, amb propostes opaques i diluïdes en una mar agitada de necessitats i d’urgències al cap d’un any que la junta de Laporta s’ha passat prenent el sol, menjant i viatjant a l’espera que, entre els uns i els altres, com va passar amb l’aval, li salvin el coll.
