Ni TV3 ni Mediapro (Jaume Roures), per citar només dos dels principals agents de control i manipulació mediàtic del barcelonisme, han mostrat el menor interès a promoure i destacar la difusió del documental ‘El Cas CF Reus-Buscant culpables’ estrenat divendres passat a Reus, amb un notable èxit d’acceptació entre les persones que continuen sent i sentint el CF Reus Esportiu i els personatges directament víctimes d’una història de terror i saqueig, fins a la seva liquidació, d’un club de futbol.
La peça periodística, excepcional, rigorosa, impecable i del tot recomanable, és el producte de tres estudiants per a un treball de Fi de Grau de periodisme de la Universitat Rovira Virgili que, per descomptat, honra i prestigia una professió com la periodística, vexada, anestesiada i moribunda pel que es refereixi a l’àmbit esportiu des que personatges com Joan Laporta i Joan Oliver van irrompre en l’escena barcelonista a mig mandat de la seva primera presidència al FC Barcelona, allà pel 2006.
Joan Oliver, que després es convertiria en el president propietari del Reus i titular responsable del seu extermini, va ser ocultat convenientment als Estats Units amb el pretext d’avaluar la comercialització dels drets de TV fins al moment en què Laporta va assumir plens poders després del vot de censura de l’estiu de 2008 i mitja junta va tenir almenys la vergonya de dimitir. A partir de llavors va ser elevat a director general, figurant al capdavant de la pitjor etapa financera i econòmica de la història del Barça (2008-2010), només superada ara pel retorn de Laporta a la llotja del Camp Nou, on n’ha tingut prou amb un any i dos mesos de gestió per a multiplicat per deu (x10!) les pèrdues provocades per la seva temeritat i incapacitat.
Sobretot, com a conseqüència d’aquesta servitud a interessos ocults i tenebrosos del seu entorn personal, un món sinistre en el qual tot tipus d’operacions acaben beneficiant a tercers i arruïnant al FC Barcelona o, com en el cas del CF Reus, a un club més modest que, si més no, havia aconseguit sobreviure a les penúries del futbol durant 110 anys.
El documental, sense pretendre-ho, ofereix un espòiler de les desgràcies i desmantellament del Barça actual, sotmès en un temps rècord a un procés idèntic al del CF Reus de buidatge, malbaratament i dilapidació dels seus recursos. És el mateix que en el seu primer mandat blaugrana, una repetició del tràgic funeral del Reus i, per la qual cosa s’entreveu en l’horitzó, un tercer assalt institucional, igual que un d’aquests atracaments de pel·lícula, en gran, en el qual el tresor, les riqueses i el patrimoni d’un club que semblava indestructible desapareix davant la vista de tots.
Un gran truc de màgia que no té gens de perfeccionisme sinó una enorme dosi de tenir barra i la mala fe pròpia dels malvats que, com és el cas de la banda de Reus, semblen actuar sota la immunitat de la justícia, la llei i l’ordre.
Però, també protegits per la resta dels grans poders fàctics com el polític, el sobiranisme en el cas de Laporta i del seu entorn, inclosos els seus braços policials i, fins on és possible i els hi arriba la seva influència, la mateixa administració de justícia, les autoritats esportives i les de les petites, mitjanes i altes instàncies.
El control suprem dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, disposats a silenciar escàndols com el del CF Reus i l’estafa social reiterada, permanent, consentida i liderada per un personatge com Joan Laporta, s’afegeixen en el còctel perfecte.
‘El Cas CF Reus-Buscant culpables’, per a qui tingui interès a conèixer la veritat sense additius ni altres interessos més enllà de la informació, però, sobretot per als milers de barcelonistes que vulguin visualitzar i conèixer com opera aquesta altra delinqüència refinada, emèrita i indecent resulta imprescindible.
La seqüència en què les peces del laportisme van encaixant en el mateix ordre i semblant engranatge de la seva primera etapa blaugrana es reprodueix al CF Reus i es repeteix en el Barça des de març del 2021. Qui avui és el director de l’oficina comercial del club blaugrana a Hong Kong, Bryan Bachner, va ser el director de CSSB Limited, l’empresa controlada per Oliver que va portar a la fallida al CF Reus, doncs quan es van voler rastrejar els diners desapareguts del Reus, el fil va conduir, fins on va ser possible seguir-lo, a una inextricable trama d’empreses a la Xina on el CF Reus havia adquirit estranyament un club de futbol de la tercera divisió.
Joan Sentelles, ara director d’operacions i compres del FC Barcelona, va ser mentor amb Joan Oliver al capdavant del CF Reus, mentre Pere Lluís Mellado, director dels serveis jurídics del Barça, novament com en el primer mandat de Laporta, va ser secretari del consell d’administració del CF Reus.
Encara que formalment el propietari era Joan Oliver, la corporació d’empreses i societats sota el seu control apareixen directament vinculades a Joan Laporta, Rafael Yuste i Xavier Sala-i-Martín, és a dir, els mateixos de sempre.
Els testimonis, a més, confirmen la permanent presència i participació de l’avui president del FC Barcelona en el tràfec de les operacions, anades i vingudes que, finalment, van conduir a la devastació del club i a la seva expulsió de la competició en plena temporada. Ningú ho havia aconseguit fins llavors.
La premsa que ha volgut aparentar un mínim de rigor i honradesa periodística només s’ha atrevit a reproduir i destacar la part del documental en la qual, com no podia ser d’una altra manera, Joan Oliver va anar progressivament responsabilitzant a Javier Tebas d’una campanya contra el CF Reus, acusant el president de la LaLiga de no actuar amb flexibilitat ni permetre-li portar el club a la seva manera, és a dir, saltant-se les normatives i les lleis de manera sistemàtica i permanent, al més pur estil Laporta.
Res de nou en el context dels laments, queixes i acusacions de la directiva de Joan Laporta contra Javier Tebas en la seva relació amb el Barça. És la mateixa història repetida cent vegades, la vella tàctica de practicar la desobediència, forçar pèrdues irrecuperables, destrossar l’economia del club i, quan arriba el moment de la veritat, fins i tot sabent i coneixent perfectament quines són les regles del fairplay financer, demanar i plantejar una excepcionalitat en relació amb la resta.
És al que Laporta estava acostumat. Fa poc més d’un any no tenia avals i Javier Tebas li va deixar realitzar totes les trampes hagudes i per haver, va tancar els ulls i va mirar cap a un altre costat en un tema que només concernia el Barça i a LaLiga. Una altra cosa molt diferent és, com vol Laporta, que LaLiga li toleri presentar-se amb 481 milions de pèrdues per a demonitzar exageradament a Bartomeu i a l’any següent, a més de presentar més pèrdues, que li deixin continuar fitxant i gastant sense control.
I és fals, rotundament, que LaLiga cometés excepcions amb Bartomeu o apliqués criteris de mesura diferents estant un president o un altre. Bartomeu no va tancar el mandat amb pèrdues, es miri com es miri, segons els comptes aprovats pels propis socis i formulades per la directiva de Laporta, mentre que l’actual president sí que s’ha ficat en un embolic del qual no sap com sortir-ne.
Al contrari, va ser Javier Tebas qui va demanar una auditoria independent perquè no es creia els seus comptes i, en efecte, amb l’aprovació del Consejo Superior de Deportes, va establir que les pèrdues reals eren bastant menys de la meitat i que, si realment atribuïa amb un criteri real i demostrable que aquest dèficit el va provocar en un 90% la pandèmia, la situació era completament diferent.
Tampoc és cert que LaLiga tracti millor ni pitjor als que han acceptat formar part de LaLiga Impulso de la mà de CVC. El Barça és lliure d’entrar o no en aquesta ajuda, basada en una operació exclusivament financera. El que LaLiga Impulso sí que exigeix, raonablement, és que si el Barça vol acceptar i entrar a formar part d’un col·lectiu, ha de fer-ho en les mateixes condicions que la resta i, per descomptat, retirar la demanda judicial que Joan Laporta va signar en contra d’aquest acord.
Res a veure ni amb les explicacions incongruents del vicepresident econòmic, Eduard Romeu, ni amb les preguntes, la majoria equivocades, dels col·laboracionistes i aduladors de la premsa sobre aquest tema.
Les pistes les dóna el documental ‘El Cas CF Reus-Buscant culpables’, sota un títol bastant més retòric del que sembla perquè, una vegada vist, els ‘culpables’ apareixen nítidament identificats. S’han trobat i se’ls veu sovint per la llotja del Camp Nou.
