Cinquanta anys d’Estocolm: com estem a Catalunya?

Ara fa just cinquanta anys, la conferència d’Estocolm organitzada per les Nacions Unides va marcar el punt de sortida per situar la problemàtica ambiental dins de la governança política. Aquell mateix any es va declarar el dia 5 de juny com a Dia Mundial del Medi Ambient i l’efemèride es va celebrar per primer cop el 1974. Tal com deia el recordat professor Margalef, parlar de “medi ambient” és una redundància, ja que les dues paraules són sinònimes, però no penso discutir per qüestions lingüístiques.

És interessant veure l’evolució del tema central de l’efemèride, donat que serveix d’indicador de com ha canviat la nostra preocupació. Es va partir del concepte d’“una sola terra” i d’un planeta únic que calia cuidar, per centrar després l’atenció en un “desenvolupament sense destrucció” (el nou concepte de sostenibilitat, que va viure la seva consagració a la conferència de Rio el 1992). I, per descomptat, s’han dedicat dies a la capa d’ozó, a la desertització, a la contaminació, als oceans, a la vida silvestre, etc. Fins a l’any 1991 no es fa la primera referència al canvi climàtic. Enguany, es repeteix la consigna “una sola terra”, en commemoració d’aquests cinquanta anys de la conferència d’Estocolm, i es considera urgent afrontar la crisi climàtica i de la biodiversitat.

Mentrestant, què s’ha fet a Catalunya per protegir i recuperar el medi? Ho intentaré resumir en poques línies, encara que és un balanç de clarobscurs. Per exemple, la millora de la qualitat de les aigües ha estat molt bona, recuperant rius i rieres que eren veritables clavegueres a cel obert als anys 70 i 80, gràcies a un encertat pla de sanejament (que, com sovint passa, estem pagant a més dels impostos). S’ha creat una xarxa potent d’espais d’interès natural, mancada, però, de finançament suficient per garantir-ne una bona gestió. En el tema dels residus s’ha avançat també molt, comprometent als ciutadans en la seva gestió, encara que no assolim per complet els objectius que ens hem imposat. S’ha intentat aturar l’artificialització del medi amb plans específics per controlar la urbanització i s’han recuperat alguns ecosistemes, com el tram final del riu Besòs.

Per tant, després de cinc dècades de celebrar el Dia del Medi Ambient, Catalunya és un país més net i endreçat que fa cinquanta anys, però encara amb moltes mancances. Per exemple, la contaminació atmosfèrica i acústica supera sovint els llindars perillosos per a la salut. Tenim el litoral sotmès a una forta regressió produïda per l’alteració que hem introduït en el transport de sediments; la costa del Maresme o tot el delta de l’Ebre són dos exemples clars que estem al límit de l’equilibri. Però on acumulem el retard més espectacular és en la lluita contra el canvi climàtic, que ara per ara conforma el nucli de les polítiques ambientals a nivell mundial.

Durant els darrers deu anys, a Catalunya ens han imposat un dolce far niente pel que fa a la transició energètica. Hem incomplert els nostres propis plans d’energia (2005-2015 i 2012-2020), ja que no s’han reduït ni les emissions de CO2 ni el consum final d’energia segons el que s’havia previst, ni tampoc s’han assolit els percentatges esperats d’energia renovable. L’incompliment respon sobretot a una inseguretat jurídica: el govern de la Generalitat ha canviat diverses vegades la normativa reguladora i ha foragitat possibles inversions. També el fet que les competències en la matèria hagin ballat d’una conselleria a altra, amb noms diferents, tampoc ha ajudat a fer polítiques congruents. Sense oblidar que, per qui ha manat tot aquest temps, és clar que l’energia no era una “estructura d’estat” en el seu quimèric disseny.

La nova solució s’anomena Proencat, que a l’horitzó del 2050 (potser massa llunyà per fer prognosi en el món de l’energia) preveu, entre altres objectius, multiplicar per 20 la producció eòlica terrestre actual i disposar de 3.500 MW d’eòlica marina (quan actualment és zero). També es parla d’una “sobirania energètica”, que és impossible i ja comentarem un altre dia.

El perill rau ara que el govern de la Generalitat vulgui recuperar, a correcuita, el temps perdut, i que pensi lluitar contra el canvi climàtic sense defensar prou la biodiversitat. Alguns exemples (com el parc eòlic marí al golf de Roses) apunten malauradament en aquest sentit. El lema d’enguany del Dia del Medi Ambient els hauria de fer reflexionar.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.