La persuasió i abast de l’aparell mediàtic i de control social del barcelonisme per part de Joan Laporta s’ha convertit, sense cap gènere de dubtes, també sense competència, en l’únic departament del club que avui funciona amb un elevat percentatge d’èxit, eficàcia i regularitat.
Enfront del drama que suposa veure com la junta directiva necessita vendre, en breu, amb urgència i en desavantatge, actius del club pràcticament irrecuperables acceptant hipoteques indecents i un descens d’ingressos a partir de la pròxima temporada, és a dir enfilant la via directa cap a una societat anònima encoberta, no es visualitza ni s’escolta cap veu independent, valenta ni capaç d’aixecar la mà per a, si més no, qüestionar el mètode Laporta de sotmetiment dels socis a la seva extrema voluntat.
Primer va aprofitar la dinàmica electoral i la popularitat del seu retorn, combinada amb aquesta dialèctica contra el passat i l’herència de Bartomeu, per a eliminar dels estatuts la menor possibilitat de control i transparència sobre la seva gestió. Després, a partir que els resultats del primer equip no han caminat per aquesta senda triomfal promesa, més aviat al contrari, va recórrer a l’assemblea telemàtica mixta, és a dir utilitzant al Senat com a figurants i com a parapet presencial, per a tirar endavant el vergonyós acord amb Spotify.
Ara ho tornarà a fer, a correcuita, per a treure’s de damunt aquest requisit assembleari que li ha de permetre, com sigui, a empentes i rodolons, malvendre els últims tresors comercials del Barça.
Aquest seria el moment perquè aquestes plataformes i col·lectius barcelonistes que històricament presumien de defensar els drets dels socis i les essències del barcelonisme, gent reactiva, compromesa i combativa contra els presumptes abusos de juntes anteriors, bàsicament les de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, s’aixequessin com un sol barcelonista, com ho havien fet sempre, avui amb més raó que mai enfront de la ‘gestapo’ laportista que ja anuncia una altra participació reduïda, controlada i filtrada dels compromissaris en l’assemblea més important i transcendent per al futur del FC Barcelona.
Serà el dia 16 de juny pròxim, telemàticament de nou, amb tots els misteris associats a una convocatòria injustificadament retransmesa quan ja no existeix cap obstacle per a convocar-la amb caràcter presencial.
Aquesta assemblea del desnonament i el desmantellament de mig club se celebrarà una altra vegada sota aquest format a distància en el qual Laporta ha trobat la forma de la seva sabata, un tipus d’assemblea en la qual res pot sortir malament podent triar a la seva comoditat qui parla i qui no, quan i sense necessitat de donar cap explicació ni provar que, sigui quin sigui el resultat d’una votació, existeixi la menor prova d’autenticitat i de fiabilitat.
El que sí que es pot assegurar, sense por d’equivocacions, és que el resultat de qualsevol votació que es produeixi serà a favor de les propostes de la directiva amb un marge prou folgat perquè no hi hagi cap mena d’interpretació diferent ni discutible sobre el suport unànime de l’assemblea.
Per contra, la que fora oposició organitzada contra Bartomeu, bàsicament integrada per Seguiment FCB, Dignitat Blaugrana, Compromissaris FCB, Transparència Blaugrana, Noies Twitter FCB, El Senyor Ramon, Un Crit Valent, Cor Blaugrana i Manifest Blaugrana, s’ha deixat entabanar i dominar per l’encant d’aquest laportisme de cartó pedra, les seves falses promeses i el miratge d’un projecte de club obert, democràtic i participatiu.
Aquests col·lectius s’han convertit avui en còmplices de la major retallada social de la història del barcelonisme i s’han posat al servei de la junta de Laporta, a la qual han donat suport i plena confiança després de dos dels escàndols més sonats dels últims mesos com han estat l’assemblea cega de l’aprovació de Spotify i l’indignant i escandalós episodi del partit al Camp Nou davant l’Eintracht. Amb la seva aprovació afegida han blanquejat el definitiu desterrament del soci a un paper del tot irrellevant.
Contra la bel·ligerància i protestes pujades de to amb les quals, en idèntiques circumstàncies, haurien reaccionat contra qualsevol altra junta que no fos la de Laporta, les plataformes van fer públic un comunicat timorat i vergonyós, això sí incloent un tímid retret, el mínim, seguit de lloances, aplaudiments a la gestió i actuació de la junta en totes dues massacres contra la salvaguarda i respecte dels socis.
Van donar, en definitiva, una mostra voluntària de la seva predisposició al col·laboracionisme amb una directiva que, sobretot després de la nit de l’Eintracht, va ser qüestionada i insultada per milers de socis vexats i agredits en el seu propi estadi.
Un comportament i una actitud vergonyosa enfront de la tirania social que està reduint a cendres qualsevol mostra d’independència com ha intentat contra les Penyes. Precisament per haver perdut en el seu moment la votació que li hauria permès exterminar-les, Laporta ha triat celebrar les assemblees lliures de risc, assegurant-se de realitzar ell mateix el recompte de vots.
Des de la directiva, a través de la vicepresidenta Elena Fort, s’ha entabanat a aquests grups per a participar en una mena de taller de co-creació de noves propostes estatutàries que tinguin com a finalitat una major representativitat i participació social.
I s’ho han cregut, com demostren unes declaracions recents d’alguns dels seus líders, que abans van ser pilars i portaveus crítics d’una oposició aguerrida i intransigent, però que ara ja no són més que tristes figures conduïdes com a ovelletes des de la junta al seu plaer i conveniència.
El propi discurs de la junta de Laporta produeix vergonya quan afirma que de totes les reformes anteriors, “cap d’elles va ser una reforma integral ni oberta a les propostes dels socis del club, que ja estan enviant les seves idees a la comissió de treball creada per a tal propòsit. Majoritàriament, la gran preocupació dels socis és la seva participació i influència, no solament en grans decisions com l’aprovació de pressupostos, la petició d’un crèdit, la creació d’empreses participades pel club, la venda accionarial en aquestes societats o l’entrada d’un patrocinador principal. Els socis volen tenir més veu i vot, un fet que solament es produirà si els estatuts faciliten els mecanismes de participació”.
La veu del no menys condescendent i covard Marc Duch se suma a aquesta prosa barata del laportisme: “La reforma ha d’anar en la línia d’incrementar la participació social a través de dotar de mecanismes àgils, fàcils i representatius per a tots els socis que hi vulguin participar de manera continuada. Fa falta digitalitzar el marc al 100%. Tots els processos són de naturalesa analògica, fins i tot en paper carbó. Cal convertir-ho en digital perquè sigui més fàcil relacionar-se amb el club”, ha dit en declaracions recents en representació de Manifest Blaugrana. Marc Duch, però, manté aquest interès seu, personal, a aconseguir que, més tard o més d’hora, alguna de les prebendes i privilegis que va repartint Laporta li pugui tocar.
Per a Marc Cornet, portaveu de Seguiment FCB, l’objectiu ha de ser que “el soci guanyi competències respecte a la mateixa junta directiva. Les vies de participació són poques i exagerades. No tens més remei que anar a una moció de censura perquè no existeixen més opcions intermèdies de fiscalització. Cal treballar en això”, ha afirmat.
El més divertit és que tots dos han traslladat als mitjans que hauria d’existir un nou control econòmic similar al dels avals, encara que sense atrevir-se a aixecar la veu ni qüestionar que la junta de Laporta se’ls hagi carregat, perquè no era obligatori eliminar-los, ni tampoc la supressió dels articles estatutaris que limitaven la ràtio de deute al doble de l’ebitda i a dues temporades la possibilitat de presentar pèrdues davant els socis.
No és una qüestió d’ingenuïtat sinó de veritable rendició i sotmetiment a aquest nou estil de govern laportista, que després d’eliminar els drets dels socis i mentre ordeix una altra assemblea per a desmantellar els recursos del club, engalipa a aquests grups a presentar propostes estatutàries que si algun dia prosperen ja no seran de cap utilitat.
L’anul·lació d’aquests grups com a focus de protesta i crítica tanca el cercle d’aquest grau d’anestèsia i de passivitat dels mitjans de comunicació, que al seu torn exerceixen un efecte de sedació profunda en l’entorn, enfront d’una situació d’escandalosa desatenció i negligència de les funcions i obligacions democràtiques de la junta directiva de Joan Laporta.
