Ultimant els preparatius del meu aniversari, se m’ha presentat una opció irresistible: el caixet de Rafael Medina per assistir a festes s’ha desplomat. Podré comptar amb el fill menor del duc de Feria entre els meus convidats, sense el desemborsament dels 16.000 euros de l’ala que costava fins fa poc tenir la seva gallardia i “savoir faire” a domicili. Per quatre duros al sac, igual ho aconsegueixo. Una ganga!
M’han dit que haig de telefonar-li a Portugal, on li ha portat la maledicencia envejosa que, secularment, en aquest país tenim contra els brókers reeixits de carn i mineria. Aprofitaré per a preguntar-li si el seu amic San Chin Choon podria aconseguir-me unes màscares de disfressa per al ball, però de les barates, que només són per a una nit! Igual em pot portar també les postres. Res, una mica de coca i Oporto!
Mataré dos ocells d’un tir, donaré brillantor a la meva festa i duré a terme una tasca social de desgreuge. Perquè, què estem fent amb les noves generacions? A les escoles de negocis se’ls ensenya a ser llops de Wall Street per a guanyar diners costi el que costi i després, a la mínima, els tirem als peus dels jutges i fiscals. Idolatrem a Elon Musk i els seus escandalosos tuits i, en canvi, denigrem als pobres empresaris patris que van ajudar esforçadament a portar material per a fer front a la pandèmia. No hi ha dret! Fer diners, molt, ràpid, i caigui qui caigui, no és un valor actual universal en alça? A Madrid, no regna la llibertat a tot drap? En què quedem?
Però no hi ha per què preocupar-se. De debò. Els comissionistes són una espècie de difícil extinció. D’aquí a una mica, veurem a Luís Medina en tots els sálvames televisius del país, cobrant milionades i dient chorradas. Tinc la sensació que vivim en una societat berlanguiana, transitant en bucle entre “L’escopeta nacional” i “Plácido“, sempre amb comissionistes asseguts en la nostra taula i no menjant precisament de les engrunes.
