L’equip de bàsquet i el Femení van disputar la setmana passada dues finals europees i van perdre ambdues, en cap cas per circumstàncies alienes a la dinàmica del propi esport, especialment psicològiques i emocionals quan es disputen partits d’extrema igualtat i de presumpte equilibri de forces. Era el cas dels dos extraordinaris equips blaugrana, als quals s’ha d’aplaudir i reconèixer el mèrit indubtable d’haver aconseguit el privilegi de jugar la final continental.
Disputar finals com aquestes suposa, a més d’un èxit, haver complert àmpliament amb l’exigència màxima a la qual està sotmès un equip professional d’alta competició, com és estar en condicions de competir pel títol fins a l’últim segon. Res a objectar, per tant, a la trajectòria internacional de dues seccions que formen part de l’orgull barcelonista i d’aquesta tradició identitària poliesportiva d’un club únic al món.
Amb el factor multiplicador afegit, també en tots dos casos, d’haver obtingut la final repetint aquesta gesta per segon any consecutiu, un tipus de dificultat afegida que estadísticament castiga invariablement els competidors, quan després d’haver arribat al cim es veuen en l’obligació de mantenir-se
El Femení defensava el títol conquistat un any abans amb Triplet inclòs, en el seu cas després d’haver sumat una altra lliga, invicta, i haver arrossegat amb elles a la cita de Torí més de 15.000 aficionats, després d’establir dues plusmarques mundials d’assistència al Camp Nou a un partit de futbol femení.
Pot ser, efectivament, que el relat previ, justificadament triomfalista, hagués generat dins i fora del propi vestuari un clima d’eufòria i d’optimisme molt complicat, per no dir impossible, d’eliminar i d’aïllar. Un estat d’ànim afavorit per un rendiment inigualable per a qualsevol altre equip que no fos l’Olympique de Lió, l’equip dominador del futbol femení europeu de l’últim lustre.
En aquest terreny, sense que soni a retret, ja que al nou públic del Femení del Barça és veritat que li sobra entusiasme, però li falta la cultura esportiva que li sobra a l’aficionat del primer equip masculí, sí que és possible realitzar una anotació futura sobre l’evident excés de confiança i de seguretat amb el qual es va afrontar la final. La culpa no és de ningú, només d’aquesta atmosfera imparable, de conte de fades que, s’esperava, havia de concloure com l’any anterior en un final infinitament feliç.
Només se li en va anar la mà a l’Ajuntament de Barcelona, a l’alcaldessa Ada Colau, anunciant amb detalls i un poc aconsellable i imprudent oportunisme la celebració d’una rua per al diumenge a la tarda. A diferència del primer títol de la secció, la temporada anterior, ni Colau ni la pròpia junta de Joan Laporta van impulsar un homenatge semblant de caràcter popular i massiu, en part perquè l’equip encara tenia massa lligam amb Bartomeu i perquè, amb l’excusa de la pandèmia, ningú va posar massa interès.
Sense oblidar que el mateix Joan Laporta no feia ni tres mesos que venia de fotre’s dels noms de les jugadores del Femení, equip al qual mai havia vist jugar, ni per la tele, sent incapaç d’identificar ni tan sols a les jugadores més destacades. Per a recuperar aquest terreny i aconseguir popularitat i lideratge va fer aquest pas d’obrir el Camp Nou, fet que tampoc es va atrevir a donar un any abans, quan va poder fer-lo, encara que amb restriccions de públic.
També Laporta i el propi staff i vestuari es van deixar arrossegar per un clímax que alguns, els barcelonistes més assenyats, van predir com a arriscat i del tot inconvenient abans d’una final de Champions League.
La derrota, doncs, ha de comprendre’s i assumir-se com la conseqüència, tant amarga com admirable en el context d’una final, de jugar una finalíssima que només pot guanyar un dels dos equips. En tot cas, van sobrar les justificacions de Alexia Putellas, en el sentit que la falta de competitivitat de la Lliga Iberdrola els havia privat d’assolir un ritme de competició per a igualar la superioritat de l’equip francès. Hauria estat més apropiat un discurs d’humilitat i d’una certa autocrítica.
La reacció de la directiva, com no podia ser d’una altra manera, passa per reforçar el projecte i l’staff tècnic, amb la finalitat i la convicció de continuar competint entre les millors del futbol femení internacional.
El desenllaç de la Final Four de bàsquet a Belgrad, en canvi, ofereix una lectura diferent, com si arribar a aquesta cita com ho va fer el Barça, després de dominar de principi a fi la fase regular, no tingués suficient consideració per a donar per bo aquest balanç de repetir final. La sensació, per les filtracions periodístiques posteriors, és que la directiva hauria manifestat un cert malestar, personalitzat en la figura del seu entrenador, Sarunas Jasikevicius (foto), per la pèssima segona part de la semifinal.
Laporta, és evident, mai s’ha sentit còmode en la companyia d’un tècnic, el penúltim que li queda de Bartomeu, juntament amb Edu Castro (hoquei patins), amb un discurs íntegrament de club i no de enlluernament i adoració cap a la junta, com sí que projecta la resta, des de Xavi Hernández a Carlos Hernández, passant per Jonatan Giráldez.
Jasikevicius, a més, provoca freqüents tensions mediàtiques, amb declaracions que alerten sobre determinats defectes col·lectius de l’equip, crítiques obertes al rendiment dels seus jugadors quan és baix i, només de tant en tant, admetre algunes dosis d’autocrítica.
Tampoc és una secció que se senti estimada pel president, que no va ser-hi en la final de Copa guanyada al Real Madrid fa uns mesos, però que sí que va filtrar aquesta vegada que, segurament, hauria estat en la final del dissabte passat si s’hagués produït la circumstància d’una coincidència de finals amb la Champions del Femení.
No hi ha feeling, en definitiva. Una altra cosa diferent és l’obligació de la junta de valorar com cal mantenir-se en el cim del bàsquet continental durant les dues temporades i admetre l’excel·lent treball de Jasikevicius, amb independència del desenllaç de la Final Four. El Barça va perdre davant el Real Madrid en el partit que no podia perdre, després d’haver demostrat la seva superioritat al llarg de la lliga regular i també en la Copa del Rei, un disgust que a Laporta i el seu nucli dur els costarà digerir.
La prova és que el projecte, sense arribar a trontollar perillosament, ha estat posat en dubte en un moment clau, quan l’equip s’enfronta als play-offs de l’ACB, amb tota seguretat en un mà a mà terminal amb el Madrid dins de molt pocs dies. Una mala combinació, la de les vacil·lacions d’una directiva com la de Laporta, sanguinària i fanàtica, quan més suport i unitat es necessita des del propi club.
Per això, ara mateix, el futur de la secció depèn en la seva estructura de cara a l’any que ve de com es resolgui aquest final d’ACB, amb el factor afegit de la necessitat de retallades en la massa salarial de la plantilla, un indici de conflicte que no ajuda a l’estabilitat de l’equip.
Només l’Efes Pilsen turc ha repetit com a finalista, igual que el Barça, respecte de l’edició de l’any anterior en la qual també es va proclamar campió. Això sí, després de ser segon en la 2018-19. Laporta corre el risc de posar-se nerviós abans d’hora.
