Nació i religió han estat els constructes mentals al voltant dels quals s’han cohesionat els grups humans, tant els grans imperis com els estats petits. A través de les idees de nació i religió, hem arribat al segle XXI amb canvis positius i negatius. La pregunta que molts pensadors s’han fet i es fan actualment, amb cada cop més insistència, és fins a quin punt aquestes idees poden continuar generant benestar, justícia i pau a nivell mundial.
Pocs posen en dubte que el sistema de producció-consum imperant ja no és sostenible i ha generat unes desigualtats socials inadmissibles. És un sistema insostenible a curt termini, que a més està destruint els recursos naturals que són el suport de la nostra forma de vida. Els joves ja no podran accedir (com nosaltres ho hem fet) a aquesta riquesa natural que els nostres ancestres ens van transmetre. En aquestes circumstàncies, la pregunta que s’imposa és si té sentit continuar mantenint la idea de l’Estat nació i de la sobirania com a força motora del progrés, que garanteixi un futur sostenible. No és menys transcendent la pregunta de si les religions actuals (especialment les monoteistes) poden impulsar una societat de benestar sostenible que sigui al mateix temps justa i lliure.
És viable un món en el qual els estats sobirans tinguin el poder d’imposar lleis i no acceptar les d’altres països? Per mi és obvi que les nacions independents i sobiranes no ho són, com ho demostra el fet que tots els països sense excepció han d’establir tractats comercials, acords internacionals i associacions multinacionals per poder satisfer les necessitats. En realitat, avui dia ningú és sobirà, ja que ser sobirà implicaria no participar en la globalització o fins i tot no ser demòcrata: és l’anomenat trilema de Rodrick.
Avui dia, les nacions sobiranes s’han convertit en un desideràtum que l’única cosa que aconsegueixen és defensar uns interessos propis que, en el fons, eviten la justícia social, la igualtat i la solidaritat entre els éssers humans. El que les nacions sobiranes fan és protegir el benefici i els privilegis d’uns quants davant de les necessitats de la majoria. Al planeta Terra on vivim, la sostenibilitat no depèn de cap manera de la voluntat d’un país o d’un petit grup de països. O tots els països es posen d’acord a l’hora de construir una transició cap a la sostenibilitat, o no aconseguirem ser sostenibles.
La construcció social en l’àmbit planetari ja no es pot edificar sobre el concepte tradicional de la sobirania nacional. La democràcia, i especialment la socialdemocràcia, ja no poden avançar sota el pes del concepte de la Nació Sobirana, especialment quan ens hem d’enfrontar a la desfeta ecològica que s’acosta i de la qual ja estem percebent mostres inequívoques. No podem deixar durant més temps en mans de la Nació Sobirana el progrés del nostre planeta. L’única alternativa és construir una federalització progressiva de nacions, en la qual el poder i les responsabilitats es comparteixin entre el nombre més gran possible de comunitats democràtiques. La pèrdua de sobirania a nivell de nació se supera i es compensa federalitzant les nacions. La igualtat de responsabilitats i llibertats dins de la nació s’aconsegueix federalitzant les comunitats de cada nació. Una Espanya federal en una Europa federal és el camí a seguir i un exemple que probablement seria secundat per Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia.
El federalisme és la manera d’enfortir la ciutadania i dotar-la dels mitjans i les eines necessaris per governar-se més enllà dels poders intimidatoris de les avui hegemòniques Nacions Sobiranes. La protecció dels interessos de tots els ciutadans, i de manera especial el preu, la qualitat i la disponibilitat dels serveis, la protecció de l’ocupació i la sostenibilitat econòmica a llarg termini, només es poden garantir mitjançant grans acords geopolítics en què el federalisme sigui el sistema polític bàsic.
Com més federalisme, més pau, menys paradisos fiscals, més cooperació i més justícia i llibertat. Potser el projecte de La pau perpètua, d’Immanuel Kant (proposat fa més de 200 anys), es podrà aconseguir quan el federalisme sigui majoritari al món i quan els humans es plantegin la pau i la sostenibilitat com un fi i un deure ineludibles.
