M’agradaria no haver d’escriure aquest article. De fet, recordo que sobre aquest tema ja en vaig parlar fa un temps, reflexionant sobre els motius pels quals la violencia vers les dones va en augment i és perpetrada cada cop a edats més baixes. Des d’aquell moment fins ara no ha canviat res. Cada setmana, als mitjans podem llegir feminicidis, violacions, agressions sexuals… La darrera que he llegit, la detenció de cinc menors a València per l’agressió sexual de dues nenes de 12 i 13 anys a Burjassot.
Ara podria tornar a parlar de la necessitat d’una (bona, no qualsevol) educació sexual, de la barbaritat que és que els menors tinguin el seu primer contacte amb el porno als vuit anys (vuit!) i podria tornar a repetir que cal actuar ja, que ja anem més que tard, que estem retrocedint… però algú està escoltant a l’altra banda? I quan ho pregunto no interpel·lo només al govern, vull que ho escoltin també els ciutadans i ciutadanes.
Certament, el govern ha de prendre cartes en l’assumpte de manera contundent. O no ho fa, per exemple, amb el problema de l’obesitat i l’IVA de les begudes ensucrades? Un tema que, comparat amb el que estem parlant – la vida de les dones- sembla més aviat fútil?
Però no només ha de prendre cartes, ha de ser conscient del que pot suposar allò que predica. Que precisament el Ministeri d’Igualtat defensi la prostitució com a treball sexual sense tenir en compte el context, la violència vers les dones que suposa, l’esclavatge que té inherent, etc, i presentant-la merament com un producte neutre que sembla sortit del laboratori d’Utopia, que unes poques empoderades escullen per viure i que són criticades pel puritanisme de la societat… precisament no ajuda a evitar la cosificació de les dones. Que el mateix ministeri refermi els estereotips de gènere com ho fa quan ensenya als nens i nenes que les cures són femenines, que si vols vestir-te de princesa potser has nascut en un cos equivocat, no fa més que perpetuar el rol de mascle dominant i de dona sotmesa. No és casual que la disfòria de gènere d’inici ràpid afecti principalment a noies que se senten encotillades en un estereotip de dona que no les deixa ser qui són, i prefereixen tenir els privilegis que en aquest patriarcat que vivim tenen els nois. Potser és hora que es plantegin què s’està fent malament des del govern.
Però, per altra banda, els pares no podem desentendre’ns. Que un infant de vuit anys accedeixi a pàgines porno és possible perquè l’adult s’hi ha desentès. Els pares, tiets, cosins, familiars, hem de fer un acompanyament dels nostres fills, que no tenen el grau de maduresa necessari com per saber què els convé. Hem d’orientar-los perquè escullin saludablement entre les opcions que aquesta societat els ofereix. Hem d’educar-los en la igualtat i en els valors com la integritat, l’honestedat i el respecte als altres. Hem d’allunyar-los de la cultura d’agradar a la resta que ens venen les xarxes socials i posar a lloc els seus líders musicals, futbolístics, tik-tokers… han de saber reflexionar sobre els motius pels quals els hi agraden i aprendre a separar allò en què els poden ser referent i allò en què no els seguiran. Només així podem aconseguir, no només aturar aquesta cosificació i masclisme flagrant que impregna la societat, sinó que podem aconseguir un futur amb ciutadans crítics i compromesos amb la igualtat de tots i totes.
