TV3 torna a retallar i a manipular l’escandalós assetjament policial i judicial contra Rosell

José Manuel Villarejo va ser l’estrella d’aquest dissabte del FAQS de TV3, on va estar disseccionant amb tota mena de detalls i de conjectures les entranyes de l’’Operació Catalunya’, concebuda i orientada des del més profund de les ‘clavegueres’ de l’Estat per a desestabilitzar l’independentisme català, bàsicament contra els seus líders polítics.

Va ser una intervenció dues hores i mitja de les quals només 3’43” van estar dedicats a la figura de Sandro Rosell, en una al·lusió tangencial, mínima i superficial, un tracte per descomptat insuficient en proporció a l’escàndol que va suposar la seva persecució judicial i el rècord establert per la magistrada Carmen Lamela de presó provisional per un presumpte delicte econòmic d’aquesta dimensió.

TV3, una vegada més, va passar de puntetes sobre un cas flagrant d’atac polític contra Catalunya encarnat en la figura de l’expresident del FC Barcelona. FAQS va complir amb els mínims exigibles a un programa produït per Mediapro, dedicant-li a penes unes preguntes obligades i un absolut desinterès pel contingut i la naturalesa de les respostes de Villarejo.

“Al Barça calia desestabilitzar-lo -va dir-. A la jutgessa Carmen Lamela se li va prometre un ascens de l’Audiència Nacional al Tribunal Suprem, com així va ocórrer, a canvi d’aquestes actuacions. Va estar d’acord en la proposta i va plantejar aquestes condicions”. Interrogat sobre qui estava darrere d’aquesta pretensió de castigar Sandro Rosell, l’excomissari Villarejo es va mostrar més imprecís, al·ludint a algun càrrec del Ministeri de l’Interior i de la Policia, sense especificar.

No va haver-hi més repreguntes ni curiositat periodística per part de TV3, malgrat la cridanera confessió sobre la directa implicació d’una jutgessa, avui pertanyent al Tribunal Suprem, en un registre domiciliari, bloqueig de comptes, presó preventiva i negació de fiança d’un ciutadà que, públicament i processalment, ha pogut demostrar la seva absoluta innocència.

No pot haver-hi una acusació més greu contra un alt càrrec de la judicatura ni una reacció més moderada dels periodistes presents, perquè la primera pregunta que calia traslladar al convidat era per quina raó, si la policia i l’aparell judicial sota les seves ordres pretenia disparar amb bala contra el Barça, com a símbol rebel del sobiranisme a Catalunya, no s’ha produït en cap moment, ni abans ni després, cap acció contra Joan Laporta, que va ser president del Barça entre 2003 i 2010, en acabat sent oposició a Rosell quan aquest va dirigir el club entre 2010 i 2014, i que ha tornat a la llotja del Camp Nou escortat, protegit i impulsat per les forces polítiques i policials de l’independentisme català.

El relat de Villarejo i de la lectura que s’ha fet dels documents dels seus diaris sobre aquest espinós i fosc atac contra Sandro Rosell segueix sense establir veritablement un guió creïble i sense donar respostes coherents.

És clar, per exemple, que si un president del Barça ha exhibit la seva condició sobiranista fins i tot més enllà d’afirmar i treballar per “posar el club al servei de la independència de Catalunya”, aquest ha estat Joan Laporta, molt per sobre de la catalanitat de Rosell, més identificada amb la tradició històrica de la naturalesa identitària i territorial del barcelonisme.

Laporta, a més, va estar flirtejant amb el ventall dels partits independentistes (Esquerra, PI i altres formacions com Reagrupament) fins a finalment promoure el seu propi partit i participar en dues eleccions, al Parlament i l’Ajuntament de Barcelona, en tots dos casos obtenint representació i participant més o menys activament en un mandat a cadascuna d’aquestes institucions.

Hauria estat especialment interessant conèixer de boca de Villarejo els motius, des de la seva perspectiva i coneixements, pels quals Joan Laporta continua sent intocable, tant per als responsables de la confabulació manifesta d’aquestes ‘clavegueres’ de l’Estat com per als cossos de seguretat i l’administració de justícia, mentre Josep Lluís Núñez, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu no poden ni passar-se un semàfor en taronja sense acabar a la presó o ser sotmesos a unes campanyes i repressió mediàtiques insuportables.

Tampoc quadra del tot aquesta espècie de lògica acceptada pel justicier Villarejo i la mercaderia ‘confidencial’ abocada en alguns mitjans sobre les conseqüències d’aquesta coincidència de sobiranisme, catalanisme i presidència del FC Barcelona. Sembla clar que ni Núñez, Rosell i Bartomeu s’haurien guanyat massa enemics en la “policia patriòtica” pel seu extremisme polític en la defensa de l’autodeterminació de Catalunya. Més aviat al contrari, doncs existeixen majorment evidències que des del propi Govern de la Generalitat i del seu aparell independentista, també des de les seves petites ‘clavegueres’ i fons de maniobra no oficial, han estat víctimes i no beneficiaris.

No obstant això, sent la seva implicació en el sobiranisme nul·la, mitjana, limitada o amb matisos, en qualsevol cas, han estat a anys llum de l’exhibicionisme i voluntat política de Laporta, l’únic indemne i protegit d’aquests perills.

D’altra banda, no és menys evident que a Sandro Rosell li va caure damunt tot el pes d’una fosca trama política, policial i judicial quan ja feia uns quants anys que s’havia desvinculat completament del FC Barcelona, és a dir sense capacitat ni pretensió d’influir, liderar o col·laborar en cap mena de front sobiranista, actiu ni passiu.

Rosell era un ciutadà completament allunyat de tot aquest món quan va ser assetjat per Carmen Lamela, aferrada a una Comissió Rogatòria, via FBI, en la qual es buscaven culpables de corrupció en el món dels drets de televisió de futbol internacional. En aquest mateix al·legat hi figuraven Mediapro, la seva filial centreamericana, i Sandro Rosell.

Avui se sap que l’estratègia processal de Mediapro va ser, des del principi, pactar una sentència condemnatòria, és a dir assumint la seva culpabilitat, i el pagament d’una multa de 19 milions de dòlars, un tipus d’acord comú en la justícia americana a canvi de poc soroll mediàtic, però amb la condició afegida de revelar confidencialment pistes sobre delictes comesos per terceres persones.

L’entorn de Rosell sempre ha sospitat que podia haver-hi alguna cosa més que una mera animadversió política en la seva vergonyosa detenció i posterior condemna carcerària sense judici, proves ni cap document indiciari del delicte que suposadament se li atribuïa.

El mateix Sandro Rosell, que va disposar en la presó de temps suficient per a conèixer els secrets de tot el sistema judicial, alguns d’ells sorprenents, va saber i va tenir constància que en aquest mateix àmbit hi havia figures, persones i empreses “intocables”, és a dir d’altres personatges “emèrits”, inviolables davant la policia i la justícia, que no tenen ni tan sols la necessitat de fugir a Abu Dhabi per a autoextradir-se. Aquests altres “emèrits” tenen muntat aquí el seu propi “paradís” econòmic, financer, fiscal, mediàtic, polític, policial i judicial.