El futbol català no vol canvis ni sortir d’aquesta espiral en la qual porta ficat des de fa anys, dominat per la llarga ombra d’Andreu Subies, l’expresident que aspirava a continuar regnant des de la foscor a través del candidat Alex Talavera, que finalment va quedar en segona posició després d’un recompte de vots que va oferir, encara que de forma ajustada, una nova victòria de Joan Soteras, president des del 2018.
El càrrec se’l disputaven tres famílies de la mateixa genealogia i ADN, ja que tant Alex Talavera com Juanjo Isern, tots dos exdirectius de la Federació Catalana de Futbol (FCF) i de la Federació Espanyola (RFEF), provenien d’aquesta època daurada d’Andreu Subies, inclòs el mateix Joan Soteras, al qual va assenyalar com el seu delfí i continuista fa quatre anys, quan va fer el salt a Madrid per a prendre possessió de la vicepresidència primera de la RFEF.
Andreu Subies va ser el primer a caure per un escàndol de corrupció dins de la pròpia FCF, que a punt va estar d’arrossegar a Joan Soteras i deixar tocat al seu ‘cap’ Luis Rubiales, qui avui també està en el centre de l’huracà per promoure i tolerar comissions que empesten a favor de Kosmos (Gerard Piqué) per l’organització i disputa de la Supercopa a l’Aràbia Saudita.
La continuïtat d’aquest model de permanent sospita de descomposició del món del futbol federatiu estava garantit amb la participació de Soteras, Talavera i Isern en unes eleccions en les quals l’únic candidat independent i sense recursos, Pep Palacios, no tenia res a fer contra el doble aparell federatiu que des de fa anys controla les entranyes d’una administració on no hi ha joc net ni transparència i massa diners fàcils a l’abast dels molts ‘llops’ famolencs que ronden per la Federació Catalana i el seu entorn.
La depredació ha arribat a l’extrem que, quan Alex Talavera i Juanjo Isern planegen conjuntament l’assalt al poder per a fer fora Joan Soteras, ho fan amb la perspectiva d’acabar sent una única candidatura els fils de la qual s’han anat movent des d’aquesta recambra en la qual està ficat Andreu Subies i els seus homes de confiança.
El problema és que, a l’hora d’unir files per a presentar un front comú, tots dos van creure que eren capaços de guanyar pel seu compte. Els va poder el seu ego, però sobretot la seva ambició, el seu narcisisme i la necessitat de poder recuperar l’enorme despesa d’unes eleccions que, encara que no s’hagin tornat massa mediàtiques, han resultat terriblement cares de sostenir.
Qui estava disposat a invertir i arriscar tants diners? Únicament aquells que, per experiència, coneixen la millor manera de compensar aquesta inversió. Joan Soteras, per la seva part, ha pogut jugar des del poder infinitat de cartes guanyadores, perquè la dinàmica electoral resulta relativament fàcil de controlar.
Imaginar que van votar 1.041 clubs dels 1.200 electors ja suposa, en si mateix, una dada reveladora dels tripijocs que hi ha hagut, tenint en compte que no arribaven ni molt a menys a 700 els clubs donats d’alta i amb la documentació al dia en el registre d’entitats esportives de la Generalitat de Catalunya.
Va haver-hi denúncies per situacions rocambolesques en taules on representants d’alguns clubs es van topar que els seus vots ja s’havien comptabilitzat anteriorment. Els candidats van arribar a posar minibusos al servei de votants i tota la documentació notarial necessària.
Així i tot, la sang no arribarà al riu perquè qui més qui menys havia fet el mateix per esgarrapar vots. Al final, va guanyar Joan Soteras amb 396 vots; Alex Talavera en va obtenir 370; Juanjo Isern, 230 i Pep Palacios, 23 perquè tot continuï igual o pitjor per a aquests clubs que demà tornaran a continuar queixant-se de les mateixes calamitats, falta de servei i d’atenció i dels costos estructurals superlatius de la FCF per a continuar mantenint vius aquesta majoria de clubs modestos.