Obria Francesc Valls el seu article recent –“Negocis carolingis”- sobre les pocavergonyades i declaracions thatcherianes del senyor Gerard Piqué, recordant que moguts per la passió, mai interrompuda, sempre alimentada, de trobar fets diferencials s’acostumava a parlar del passat carolingi de Catalunya en contraposició al visigòtic o més directament àrab de la resta d’Espanya. “La festivitat de Sant Esteve és carolíngia, encara que a França no se celebri, perquè ens enllaça amb Europa. També la tradició de la mona –l’ou de pasqua– ens retrotrau al passat gloriós de la Marca Hispànica”. Alguns insignes independentistes, prosseguia el periodista d’El País, ho recorden a través de tuits tant com la premsa digital addicta al procés i generosament regada amb diners públics.
D’aquesta manera s’ha intentat i se segueix intentant cultivar la idea de la diferència ancestral: “davant l’Espanya de l’Emirat de Còrdova s’erigia la Catalunya carolíngia, que arribava –això sí– fins al riu Llobregat i deixava fora Lleida i Tarragona. Poc importa que depengués políticament i religiosament dels francs o que a banda i banda de la imprecisa frontera hi hagués gent d’unes creences o d’altres”.
Cal regar, sigui com sigui, el gen de la diferència separadora. Per al nacional-secessionisme, és essencial buscar una justificació (pseudo)històrica amb suposat vernís científic. La ciència (manipulada) al servei de la Gran Causa.
Però el cas real, assenyala oportunament Valls, “és que els descendents dels francs es diferencien poc de la resta d’Hispània al segle XXI. Sobretot a l’hora d’exhibir la destresa comissionista”. Piqué no ha dubtat a trair les seves arrels carolíngies per negociar que la Supercopa d’Espanya se celebrés a l’Aràbia Saudita.
“Els diners que mou la competició ascendeixen a 40 milions d’euros per any fins al 2029, dels quals un 10% –4 milions anuals– van a les arques de l’empresa del defensa del Barça”. És a dir, als guanys personals. Uns 30 milions, més del que guanyaria un treballador mig català treballant 50 anys a cadascuna de les seves dotze reencarnacions.
L’article de Valls segueix pels mateixos camins de crítica i claredat i finalitza assenyalant que “els diners, a més de no fer olor, ni tan sols tenen pàtria”. Però la pàtria (o categories sinònimes afins) segueix sent molt reivindicada-usada-manipulada per la cultura i els partidaris del nacional-secessionisme (també per altres, retroalimentació n’és la causa).
La (pseudo)història, pensen, per a qui la treballa i la fa servir com a element i argument d’enfrontament i distinció. És just donar per això alguns apunts sobre aquesta “pàtria”.
Aterrem al darrer llibre de l’historiador José Luis Martín Ramos: La Internacional Comunista i la qüestió nacional a Europa (1919-1939). Assenyala el professor emèrit de la UAB al capítol III del seu assaig, “L’occident europeu”, que l’aplicació de la línia nacional del Vè Congrés de la Internacional Comunista (IC, la III Internacional) va tenir a Europa occidental dos escenaris privilegiats: la qüestió d’Alsàcia-Lorena a França, i Espanya. Van ser, remarca Martín Ramos, els dos punts calents del conflicte de nacionalitats i de la política autodeterminista. A la qüestió d’Alsàcia-Lorena hi dedica les pàgines 273-292 del llibre. No hi entro. La secció III.2. està dedicada a Espanya.
Em centro a l’apartat 2: Obrerisme versus nacionalismes. Els nous nacionalismes del País Basc i Catalunya, així obre l’autor d’Història del PCE, no van buscar la participació de les classes treballadores en els seus moviments, ni tan sols a l’àmbit local. “Les procedents de la immigració, qualificades pejorativament a Biscaia com “els nostres xinesos”, “orelles curtes” i finalment “maquets” -terme que Arana va fer extensible a Espanya: maquetolàndia– o a Catalunya com a “murcians” o “charnegos” -aquests eren els fills de matrimonis mixtos- eren considerats un mal necessari que no podien, amb el pes del seu contingent, incidir en la cultura i la política del país”.
Ho deixo aquí de moment, segueixo en altres notes. També els xarnegos-nyords-espanyols-botiflers podem parlar del tema.
