Inma Orquín, que col·labora amb l’associació Afghan women on the run per facilitar visats a les dones i famílies afganeses que fugen del seu país i volen venir a viure a Espanya o d’altres països europeus, em fa arribar un vídeo de prop d’un minut i mig de durada. “És molt dur però l’has de veure”, em diu. Faig el cor fort i el miro. Sóc d’aquells que quan en una pel·lícula veuen a venir una escena violenta tanquen els ulls. El vídeo mostra l’execució a trets d’una desena de persones amb les mans lligades a càrrec d’un grup de talibans. Horrible!
El mateix dia vaig veure unes altres imatges que mostren fins a quin punt pot arribar la insensibilitat i el menyspreu d’unes persones envers unes altres. Són les d’una multitud de policies israelians impedint a cops de porra, de puny i de patades que un grup de palestins transportés a les seves espatlles el taüt de la periodista Shireen Abu Aqla des de l’hospital on es va certificar la seva mort fins el cementiri on l’havien d’enterrar. Poc va faltar perquè el fèretre caigués a terra. Abu Aqla havia mort pel tret d’un soldat israelià. Finalment, la van poder enterrar malgrat aquest estúpid i lamentable episodi.
La vida ens subministra periòdicament imatges com aquestes que ens colpegen. Una de les que darrerament m’ha ferit més és la dels onze militars colombians retirats que, a finals d’abril, van reconèixer que havien participat en els assassinats de persones innocents per fer-les passar per guerrillers. Ho van fer davant dels familiars d’aquestes persones assassinades. És escruixidor veure el vídeo d’aquesta sessió de la Jurisdicció per la Pau colombiana. Un dels militars, quan una mare li va demanar explicacions del perquè havien assassinat el seu fill, va dir “els vaig arrabassar la il·lusió als seus fills, els vaig esquinçar el cor a les seves mares per una pressió d’uns falsos resultats, per tenir content a un govern. No és just, no és just”.
Joan Manuel Serrat canta allò que “de vez en cuando la vida está tan bonita que da gusto verla”. I a vegades, massa sovint, no dona gens de gust veure-la.
És el que tenim. No podem tancar els ulls i ignorar-ho. Aquest 29 de maig hi ha eleccions presidencials a Colòmbia. Tant de bo els colombians l’encertin en la tria del nou president. A l’Afganistan trigaran molt temps a tenir unes eleccions democràtiques amb les que es pugui fer fora els talibans del poder. Per això és tan necessària la feina d’entitats com Afghan women on the run. A Israel, sembla que guanyi qui guanyi les eleccions, la violència contra els palestins continuarà eternament. Uns quants valents, però, van aconseguir que el taüt de Shireen no caigués a terra.
És el que tenim.
