Afiliat al Moviment Socialista de Catalunya als 17 anys, va liderar el PSC del 1983 al 1996. Ha estat diputat al Congrés, al Parlament de Catalunya i al Parlament Europeu. Entre els seus llibres, El mínim que es pot dir. Memòries polítiques (La Magrana). Ara, surt a les llibreries El temps esquerp (Arcàdia Editorial). Es considera un supervivent interessat en les coses que passen, i una mica desconcertat pels canvis, que no ho són tant en política. Forma part del Grup Pròleg.
Per què el temps esquerp i no, per exemple, veloç, complicat o perplex?
Estem en un temps poc amable, a diferència del que els francesos van anomenar les Trente Glorieuses, que designa el període d’una trentena d’anys després de la fi de la II Guerra Mundial el 1945, fins a la crisi del petroli del 1973. Estat del benestar, lluites socials amb resultats positius, plena ocupació, consum de masses… Després va venir tota l’allau ultraliberal, Reagan, la Thatcher, l’11 de setembre del 2001, el terrorisme, les guerres al Pròxim Orient, l’augment de les desigualtats socials, les crisis de les esquerres, la falta d’un projecte de futur més o menys fiable i, naturalment, la crisi ecològica. Tot això configura un panorama que, ara, s’ha agreujat amb la guerra a Ucraïna.
L’statu quo global a la sortida de la II Guerra Mundial ha patit fortes sacsejades, com la desaparició de la Unió Soviètica o la creació de la UE, però es pot parlar d’un nou paisatge, tenint en compte qüestions com la rocosa hegemonia dels EUA?
Està sorgint una nova situació, no diria ordre, perquè es produeix d’una forma molt desordenada. Es percep un món de potències emergents, sobretot la Xina, i en certa manera Rússia, com es veu. Al meu llibre parlo de Carl Schmit, jurista, filòsof i polític alemany, molt procliu al nazisme, que veu el món com una discriminació entre amics i enemics, sobre base territorial i del que ell anomenava el grosland. No l’espai vital de Hitler, sinó el gran espai de les grans potències. Ara hi ha un joc de grans espais. De la Xina a Àsia, de Rússia a Europa Oriental i dels EUA mantenint la seva hegemonia, de vegades de forma molt precària. Si estem entrant en un món schmitià, d’amics i enemics, fent-se la guerra econòmica o militar, mal assumpte. Caldria moderar-ho.
Una cosa que, amb l’escenari de la guerra a Ucraïna, ens porta a l’occidentalisme, una mena d’identitat nova i superior, que no permet rèplica?
Això està en la societat. Les nostres societats europees occidentals han reaccionat sentimentalment davant la invasió russa a Ucraïna, d’una forma molt més intensa que amb la guerra a l’Iraq, per no parlar de les massacres a Rwanda-Burundi. Tampoc ens ha d’acomplexar. Aquí hi ha hagut la discussió sobre si l’ampliació de l’OTAN als països que formaven part de l’àrea d’influència soviètica ha estat vista com una agressió o amenaça a Rússia. Però això no exonera ni una mica a l’estupidesa criminal de la invasió. Al llibre dedico un capítol a l’estupidesa, de la qual això de Putin és una mostra total. L’estupidesa, deia un economista italià, és una mostra d’intel·ligència contra tu mateix. La guerra no és només perjudicial per a Ucraïna, sinó per als russos i, probablement, a termini mitjà, per al mateix Putin.
La tan esmentada democràcia, no s’està interpretant de manera sacralitzada, o cosificada i instrumentalitzada en interès propi?
Soc benvolent a aquesta sacralització, mentre no sigui una excusa retòrica hipòcrita dels poders establerts. Però la democràcia és bàsica, perquè és l’únic contrapoder de la gent corrent.
Les dificultats per modificar la Constitució, en el cas d’Espanya, no són un símptoma de rigidesa del sistema democràtic?
A Espanya és molt difícil moure la Constitució, perquè la nostra història col·lectiva és tan traumàtica que a la gent se li encongeix el melic quan es parla de canviar alguna cosa. La Guerra Civil segueix aquí, com a memòria col·lectiva molt potent. Entre la gent jove, no, però de 50 cap amunt és un element de constricció molt forta.
Potser són més difícils d’entendre coses com la grosse koalition, entre conservadors i socialistes a Alemanya, en un consens que, segons Campora, acaba amb la democràcia?
Luciano Campora és molt taxatiu. Té molt de Juli Cèsar. Políticament, crec que no ha superat l’enfonsament de la Unió Soviètica. El consens a Espanya és avui un malalt, no sé si terminal, però greu. Hi ha molta polarització. En qualsevol cas, no sembla que a Espanya pugui produir-se una cosa similar a això d’Alemanya, tot i que ara Feijóo ha fet un gir aparentment més moderat. Però qui sap. Crec que a Espanya és inviable una coalició PSOE-PP. Una altra cosa és que es desbloquegin els grans col·lapses, com el Poder Judicial o els mitjans de comunicació. Crec que els pròxims anys tindrem majories d’esquerra plural, amb totes les seves grans contradiccions. Sánchez té la baraka. Hem de confiar en això.
Com una altra dada del temps esquerp, parles al teu llibre de la confrontació d’identitats col·lectives…
Crec que són reaccions a la globalització i a les desigualtats. Quan hi ha crisi, i una globalització tan potent, no només en el camp econòmic, sinó en el cultural, apareix la tendència a protegir-se amb la identitat. És una qüestió complexa. Per exemple, a Catalunya s’ha de tenir en compte que va estar bastant assetjada pel franquisme. La dictadura s’exercia a tot arreu, però a Catalunya va tenir un biaix cultural, lingüístic. Això va produir una reacció de resiliència cultural i lingüística transversal. Un altre factor que hi va intervenir va ser Pujol, les eleccions del 80… S’ha parlat, de vegades com d’un fantasma, de la sociovergència. De la confluència entre el socialisme i el pujolisme. Però crec que hi va haver més PSUC-vergència, perquè als comunistes els va costar digerir que el PSC els avancés. Ho van considerar una injustícia històrica. Cosa que en part era veritat, perquè el PSUC va ser el gran partit resistent. Encara ara hi ha una certa reminiscència d’això.
Com es vivia el procés des d’una sensibilitat tan propera, implicada, familiar…, com la que segurament tu comparties?
Malament, perquè va tenir efectes sobre els afectes personals. Va haver-hi moltes baralles d’amics. Per sort, ha remès bastant, però ha estat pertorbador. Crec que hi ha una gran saviesa popular a Catalunya. S’aguanta tot. Hi ha esquerdes, però no ruptures. Jo no hi veig una gran divisió etnolingüística. És un poble madur, que ha vist de tot. Lògicament, hi ha hagut intents de manipulació identitària, però no han prosperat. Ciutadans, que va néixer a Catalunya, va ser un d’aquests intents. Hi va haver grans manifestacions, com les convocades per Societat Civil, però, bé, sembla com si la societat ho hagués encaixat amb maduresa. Potser tot això és un desig instintiu, però crec que no hi ha grans ruptures en la societat catalana.
Quins paisatges se’ns ofereixen a la vista, amb el final de la pandèmia?
Hi ha una mena no de neofeixisme, però sí de neoautoritarisme ultraliberal. Una combinació de l’agenda ultraliberal amb fórmules culturals i repressives autoritàries. El que va ser Trump als EUA, que esperem que no torni. També pot sortir un Trump 2, més llest i organitzat, i això seria nefast. A França, Macron ha guanyat, però és un trist consol. La desaparició del Partit Socialista Francès es pot teoritzar, però té una explicació: hi havia a dins una gran quantitat de tarambanes. S’ho han buscat i s’ho han merescut.
Es parla molt aquests dies de la divisió del món no entre capitalisme i anticapitalisme, o categories històriques similars, sinó entre autoritarisme i liberalitat. On s’han de traçar les línies divisòries en un camp com aquest?
Són imatges, simplificacions. Però, sí, un discriminant democràcia-autoritarisme hi juga un paper. S’estan configurant noves correlacions de forces. La Xina va molt forta, Rússia també, no en el terreny econòmic i diplomàtic, però sí en el de la radicalització defensiva militar. I els Estats Units administren la situació com poden. Estem jugant a coses molt greus. Biden s’ha separat de qualsevol escenari diplomàtic de negociació, perquè, és clar, ha anomenat carnisser a Putin. Això dona grans oportunitats a tercers, entre ells a la Unió Europea. No veig una UE subalterna davant dels EUA, en aquest moment. A Europa sorgeixen dues perspectives, una d’un cert relat unificador renovat, i una altra de soft power, de model alternatiu enfront dels altres. El panorama és dolent, però no desolador. Obre possibilitats polítiques, i només la política ens podrà salvar. Són temps, en fi, interessants i, com ja deia Aloysius, “que els déus ens protegeixin”.
