LaLiga va fer públic l’informe corresponent a l’última temporada del futbol espanyol amb una dada esgarrifosa i reveladora sobre el FC Barcelona, que apareix com el primer del rànquing de pèrdues netes amb un 56% del total de 892 milions.
No és la primera que vegada l’organisme regulador i controlador dels clubs revela aquest tipus de situacions. També és recurrent la puntualització destacable de LaLiga sobre la naturalesa d’aquest dèficit, afirmant que “aproximadament el 50% es corresponen amb convencions comptables associades al sanejament extraordinari del seu balanç, sense impacte financer immediat”.
Traduït, vol dir que dels 499 milions considerats pèrdues, 250 milions són artificials, voluntàries i expressament inflades per la junta directiva de Joan Laporta com a resultat de l’obsessió per engreixar i engegantir el pes de l’economia del passat.
LaLiga mai ha entès el motiu de lligar-se als peus un llast com aquest, insuperable, a base d’amortitzacions anticipades i innecessàries i de provisions fantasmagòriques de les quals ara també és víctima a l’hora del dramàtic tancament que ve.
La resta de les pèrdues són el resultat, en la seva majoria, de l’impacte pel descens d’ingressos directament vinculat a la pandèmia. LaLiga li reconeix al Barça 324 milions d’impacte brut per causa COVID que, no obstant això, el mateix Joan Laporta s’ha negat admetre des del principi per a pervertir el discurs sobre l’economia del club i centrar-lo en la “situació heretada”.
Per aquest mateix motiu, la seva gestió de l’escenari econòmic i financer va ser passiva, de permetre la caiguda a pes del club conscientment a un pou sense fons, negant-se a activar les solucions més a mà i lògiques, les mateixes que han aplicat la resta dels clubs.
Per exemple, només amb haver imposat, com estava previst per Josep Maria Bartomeu, un 20% de reducció directa de la massa salarial, la retallada de les pèrdues reals, sense invents ni extravagàncies, hauria estat de 130 milions, deixant un saldo negatiu de 119 milions a costa de l’activació del Barça Corporate.
Aquest recurs potser no hauria estat necessari si la junta del Barça, amb un president o l’altre, s’hagués acollit als avantatges de l’acord amb CVC, que assegurava 270 milions d’ingressos directes compensatoris de les pèrdues per COVID, dels quals 40 podrien dedicar-se a fitxatges.
Li va dir diverses vegades el mateix president de LaLiga, Javier Tebas, a Joan Laporta: “Si el Barça vol fitxar a Haaland no només s’ha d’acollir als diners de CVC, ha de rectificar diverses coses més per a disposar de marge salarial suficient”.
En un món realista, dirigit el Barça per una directiva responsable i conseqüent, preocupada de veritat pel futur del club i no desentesa i frívola com la de Laporta, obrir la caixa a aquest ingrés de CVC no sols hauria anul·lat les pèrdues de la 2021. També hauria corregit aquest marge salarial imposat per LaLiga (negatiu en 144 milions) que té lligat al club de peus i mans a l’hora de fitxar i tindria la possibilitat de dividir l’assentament comptable de les pèrdues COVID en quatre exercicis, des de la 2022-23.
A Joan Laporta, superb, prepotent i desbocat, els consells de Javier Tebas i d’altres assessors i barcelonistes assenyats li van entrar per una orella i li van sortir per l’altra, sempre convençut de la seva impunitat davant la llei i de trobar a última hora alguna solució d’emergència, d’un cop de sort que rescatés l’economia del club de continuar enfonsada com el Titanic.
Certament, el fons CVC era un salvavides, un regal de Javier Tebas que a Laporta li sembla enverinat, no perquè suposaria desdir-se d’un posicionament i d’una promesa, això forma part de la seva manera de ser i d’actuar, oportunista i interessada, sinó perquè, a canvi, el president de la Lliga li exigeix retirar-se de la demanda en contra de l’acord presentada pel FC Barcelona, el Real Madrid i l’Athletic i, el més difícil encara, renegar de la seva submisa obediència cap a Florentino Pérez, també en el tèrbol i momificat assumpte de la Superlliga.
La mansuetud i sotmetiment de Joan Laporta enfront del poder i control del president del Real Madrid resulta cada vegada més incomprensible, injustificada i pot ser que ja hagi entrat en una dimensió de risc en la qual se li puguin exigir responsabilitats.
L’immobilisme i l’entestament a continuar defensant les guerres de Florentino -el tribut a la pancarta del Bernabéu i a altres favors inconfessables a benefici del president blaugrana- ja estan posant en una situació límit i insostenible al club, la seva estructura econòmica, esportiva i patrimonial, com és evident.
El Barça ha sobrepassat amb escreix els seus límits crediticis, les seves pèrdues han batut tots els rècords (el 56% de les de tot el futbol espanyol) i pateix tal asfíxia que avui dia els dos fitxatges lligats a cost zero, com Christensen i Kessié, no podran ser inscrits fins que no es produeixin traspassos i alliberament de massa salarial.
En conclusió, només existeix una cosa pitjor per al Barça que haver arribat a aquesta situació crítica provocada pel capritx, la rancúnia i el ressentiment de Laporta contra Bartomeu i contra Rosell. El que resulta del tot intolerable és que, encara que Laporta ho dissimuli, la seva junta calli per por i la premsa miri cap a un altre costat, sigui el Real Madrid, gràcies al poder de Florentino Pérez, qui decideixi el fatal destí del Barça en aquest moment tan delicat.
No està en joc reforçar l’equip més o menys sinó la pròpia existència del club i el seu model social.
Amb més motiu s’entén que Florentino li regalés a Laporta una samarreta del Real Madrid en l’última Supercopa. Laporta sembla que sigui un més.
