L’extermini silenciat de tot un poble

Ho han tornat a fer; en realitat, porten fent-ho des de fa ja setanta anys. Van ocupar les seves terres, van matar milers de persones, van tallar les oliveres, es van apoderar dels seus pous. I tot amb la més absoluta impunitat, amb el silenci còmplice de la comunitat internacional, d’aquella Europa que mira cap a una altra banda, que tanca fronteres segons el color de la pell de qui se li acosta. Una Europa que mai no ha tingut el valor de plantar-se davant d’un estat, el d’Israel, que comet un dels genocidis més flagrants i més sagnants de la nostra història moderna. Perquè el que està passant en aquesta part del món és d’una gravetat extrema, malgrat que les agències de notícies, les grans empreses de comunicació i els lobbies jueus ho vulguin silenciar. La mort és present cada dia de manera cínica, descarada, amb la humiliació com a avantsala d’aquell tret fatal per l’esquena o a les cames, per deixar constància per sempre en aquest cos d’aquell ciutadà palestí.

I en tot aquest despropòsit, en tot aquest assumpte ignorat deliberadament per la premsa nacional i internacional, l’exèrcit d’Israel ha matat la periodista palestina d’Al-Jazera a Cisjordània Shireen Abu Akleh. I ho han fet a sang freda, d’un tret al cap. Fa un any que va destruir les oficines de diversos mitjans d’informació internacionals, entre ells l’agència de notícies Associated Press o la cadena Al Jazeera a la Franja de Gaza. Macabra coincidència. Les condemnes no s’han fet esperar, però, com és habitual, queden en no-res, van a parar a un oblit dolorós que ens fa pensar en la crueltat d’aquesta raça anomenada humana, que és capaç d’emocionar-se amb uns morts i uns refugiats d’ulls blaus i pell blanca i rebutjar els de pell més fosca.

L’objectiu no és cap altre que silenciar el genocidi. Els periodistes són a la diana per informar de la barbàrie. No interessa que el món desperti, encara menys Europa. Mentrestant, Israel segueix el seu camí, orgullosa de la seva empremta sagnant, satisfeta de la submissió de la majoria dels països del món que no gosen plantejar ni tan sols un boicot, un acte de repulsa, una resposta mínima a aquests assassinats.

I penso tantes vegades en aquests nens que s’enfronten amb pedres a un tanc israelià i són salvatgement executats al costat de les seves mares. Potser Israel no ha envaït les seves terres? Que potser no els estan destruint casa seva? Quina diferència hi ha amb el que ha passat més al nord del planeta? Perquè cal dir mil vegades i ben alt que aquest apartheid al qual Israel sotmet el poble palestí va acompanyat d’assassinats selectius, de destrucció d’infraestructures, de l’obstaculització del pas d’ambulàncies quan els soldats israelians fereixen impunement dones i adolescents que es manifesten pacíficament perquè els roben casa seva i els confisquen les terres. Els deixen morir dessagnant-se davant de les mirades d’odi de colons que enarboren les banderes amb l’estrella de David en senyal d’aprovació. I dones, sempre dones, que també cauen mortes davant dels passos fronterers perquè aquests soldats tenen ordres d’impedir que accedeixin als hospitals, especialment si estan a punt de parir. I l’esperança de vida baixa cada dia una mica més, juntament amb altes taxes de suïcidis entre una població que subsisteix amb les ajudes internacionals que el govern israelià es dedica a desbaratar amb incursions que ho destrueixen tot. I així des de fa dècades. És tanta la maldat acumulada, que les lleis israelianes es redacten per a benefici del sionisme, en contra de la comunitat àrab que viu a Israel i que a poc a poc és literalment aniquilada, com vam poder veure a Sheikh Jarrah fa un any.

Israel ha assassinat les dues últimes setmanes més de trenta persones desarmades. A Israel li preocupa que se sàpiga que són els culpables de la pobresa i la malnutrició, del lent extermini, de la colonització més salvatge, de l’anihilament del poble palestí i de la devastació de les terres. Per això, no contents de matar impunement o d’amputar braços i cames, de fer fora els seus habitants de les seves cases, ara toca assassinar periodistes perquè no puguin revelar el que està passant. En els darrers anys, vint. El silenci ens converteix en còmplices.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

4 comentaris a “L’extermini silenciat de tot un poble”

  1. Sí Josep , hay personas de primera, segunda y tercera categoría ,después están los olvidados.
    Esta es la condición humana , muchas personas viven de la sangre de otras , no es nuevo.
    Un colectivo maltratado como los judíos europeos se convierte en maltratador de otro colectivo indefenso.
    Mientras los que enseñan democracia por el mundo no sólo no quieren verlo sino que apoyan al asesino.

    Respon
  2. Es pot estar en desacord i fins i tot denunciar la política del govern d’Israel, però qualificar-la dextermini o genocida és vulgar antisemitisme indigne d’El Triangle.

    Respon
  3. Asesinar periodistas , lo propio de un estado democrático, la ONU también es antisemita .
    El fascismo y el supremacismo llama a nuestras puertas.
    Josep la ONU está a punto de darte la razón.
    Saludos.

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides