La Unió Europea va respirar després de la victòria d’Emmanuel Macron davant Marine Le Pen el 24 d’abril, que va obtenir un 58,5% pel 41,5% de la candidata ultra. Però tot i la derrota de la líder de Reagrupament Nacional (RN), Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va vèncer Le Pen amb un 66% de vots davant del 33%, ara aquesta n’ha obtingut un 41,5%, i ja ha anunciat que el RN lluitarà per ser determinant a l’Assemblea Nacional, on també entrarà amb força la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, que va ser la tercera força a la primera ronda de les presidencials i ara diu aspirar a ser primer ministre. Si a la segona volta de les presidencials una part important dels votants de Mélenchon van votar Macron per barrar el pas a Le Pen, ara sense la por que Le Pen sigui la màxima mandatària de França, no regalaran vots a Macron a les eleccions legislatives, que se celebraran els dies 12 i 19 de juny.
Mélenchon confia que seran els socialistes que s’han quedat orfes de partit, els comunistes, ecologistes i molts ciutadans desencantats els que acabaran votant el seu projecte anticapitalista. Si Le Pen i Mélenchon obtenen bons resultats, poden posar les coses molt difícils a Macron en l’actual context de crisi econòmica i social, amb l’increment dels preus dels carburants per la guerra d’Ucraïna i els reptes difícils que hauran d’afrontar la UE i les institucions comunitàries davant el desafiament de Putin. És una realitat que ni Mélenchon ni Le Pen recolzarien determinats sacrificis que demani Brussel·les, per culpa de l’encariment dels carburants, ni donaran el seu vistiplau a les directrius comunitàries.
En la legislatura que acaba, La República en Marxa de Macron té 351 dels 577 escons de l’Assemblea Nacional. La majoria absoluta està en 289 diputats. 135 són ara de la dreta tradicional dels Republicans, 44 dels socialistes i 11 comunistes, mentre que Mélenchon en té 17, i Le Pen, 8. Però amb la desaparició a la primera volta de les presidencials de socialistes i republicans, el nou escenari serà totalment diferent i no té per què ser favorable de nou a Macron. Si es dona una cohabitació, no serà com les de Mitterrand, Chirac i Jospin, en què els líders dels dos principals partits d’estat es podien entendre. I és que els projectes de Le Pen, Mélenchon i Macron són totalment antagònics entre si, més enllà que Mélenchon i Le Pen coincideixen en les crítiques a Brussel·les i el no a la política neoliberal de Macron.
La mecànica de les eleccions legislatives és diferent que la de les presidencials, i poden passar a la segona volta no només dos candidats, sinó tres o quatre, més enllà que sovint dies abans algun d’aquests es retira i demana el vot per una altra força amb qui ha acordat el canvi de cromos. Jo em retiro aquí i demano el vot per tu, a canvi que allà ho facis tu a favor del meu partit. Però per la incompatibilitat de projectes, ni els candidats de Macron es retiraran demanant el vot per Mélenchon, ni els de Mélenchon ho faran demanant el vot per Macron o Le Pen. El resultat final de la segona volta pot donar una Assemblea en què ni Macron tingui una majoria suficient per imposar un primer ministre del seu partit, ni tampoc una Assemblea dominada per un altre partit, com passava amb les cohabitacions de republicans i socialistes, de manera que al final sempre es podia arribar a un acord.
Amb el Partit Socialista i els Republicans desapareguts, hi pot haver un Parlament inestable o un Macron havent d’entendre’s amb Mélenchon, que seria com un PP o Ciutadans governant amb l’ala esquerra de Podemos. Si ja hauria estat letal per a la UE i els seus valors que Le Pen hagués obtingut la presidència, amb la marxa enrere a la lliure circulació, la supressió d’aranzels i l’expulsió d’immigrants, també ho pot ser un Consell de Ministres i una Assemblea Nacional incapaços d’acordar polítiques amb el president Macron, mentre Putin i Le Pen es freguen les mans. Tot és susceptible d’empitjorar. Res feia pensar que en sortir de la pandèmia Europa viuria una guerra com la d’Ucraïna amb la crisi de refugiats i una nova crisi econòmica i energètica. Sent França i Alemanya els pilars o motors de la Unió Europea que vol debilitar Putin, si França resulta ingovernable tots en patirem les conseqüències.
