Laporta acusa les penyes d’antibarcelonistes per defensar-se de la seva persecució

L'actual president va presentar en el seu moment diverses demandes judicials contra el Barça per a erosionar la presidència de Núñez i també contra Rosell, encara que mai va guanyar-ne cap

L’actuació o, més ben dit, la persecució de la directiva de Joan Laporta contra les penyes, amb l’únic objectiu de desfer la seva organització, desmantellar-les i reduir-les a la mínima expressió quant a serveis i atenció, ha entrat definitivament en un atzucac que ha posat en relleu, sobretot, el cinisme, la hipocresia i la nul·la sensibilitat social de la junta actual.

A l’única sortida possible de la Confederació Mundial de Penyes, que no ha tingut una altra alternativa que presentar dues demandes civils per a defensar-se dels repetits atropellaments soferts des de l’arribada de Laporta a la presidència, l’aparell de comunicació del club ha respost, com s’esperava, amb manipulació i noves falsedats.

En primer lloc, recorrent a la dialèctica més absurda, acusant les penyes d’haver demandat al FC Barcelona com si aquesta acció fos un fet criminal i el paradigma de l’antibarcelonisme.

També s’ha fomentat des dels despatxos del club que sí que ón bones barcelonistes les penyes que se separen de la Confederació i no ho són aquelles que segueixen legítimament integrades en una associació legal, democràtica, reconeguda pel FC Barcelona en els seus estatuts i que no sols es finança amb els diners dels seus penyistes afiliats, sinó que cada any aporta al PIB blaugrana entre 6 i 10 milions.

El plantejament infantil que les penyes són “el dimoni”, perquè han fet el pas d’acudir al jutjat per a defensar els seus drets i recuperar el respecte degut, només pot tenir el seu origen en la perversa i maligna actitud d’un president que ja les va enganyar en el seu anterior mandat i que, com va prometre, ara ho ha tornat a fer.

En els seus contactes, reunions i actes de campanya, Laporta no sols va demanar perdó per la seva bel·ligerància i menyspreu a les penyes exhibit entre 2003 i 2010. També va prometre sostenir i mantenir la Confederació dins dels marges estatutaris i complir amb el conveni que regula la seva relació.

La pregunta no és si les penyes són bones o dolentes, el que ha d’inquietar al barcelonisme és la personalitat esquizofrènica del president, en el cas que ja no recordi aquelles promeses, o la maldat i la violència d’un acte tan abjecte i vil com fer fora al personal de penyes del club, tallar de soca-rel el conveni amb la Confederació i a més presentar a l’assemblea de compromissaris una proposta per a la seva liquidació, desemparament i extermini.

Algú que a més va signar un document de compromís, com ho va fer el Joan Laporta candidat, per a convèncer als penyistes que havia canviat i que veritablement sentia afecte i vinculació per les penyes, aquest gir radical en contra seva demostra fins a quin punt li agrada i gaudeix traint als barcelonistes, en aquest cas un col·lectiu que es va deixar entabanar i caure de ple en el parany de les promeses i de la xerrameca de Laporta per segona vegada.

No sols és capaç d’apunyalar per l’esquena a qui acaba d’abraçar, un clàssic de la seva personalitat, sinó també d’acusar a més les penyes d’atacar al club amb demandes judicials.

Per a les penyes, en efecte, ha estat un pas dolorós, difícil i postergat llargament després de mesos de presentar l’altra galta, demanar diàleg, bastir ponts i buscar una sortida negociada en la qual han proposat renunciar fins i tot a la petita aportació econòmica prevista en el conveni. Han plantejat renunciar a tot, excepte al seu dret de pertinença i d’associació a la Confederació Mundial de Penyes, la seva pròpia organització feliçment construïda després de molts anys de treball, esforç i constància i sobretot de fe i convicció en un barcelonisme actiu i compromès al qual voluntàriament s’han apuntat més de 150.000 culers de tot el món.

Com a reacció a un any de contínues agressions i accions de propagandisme barat en contra seva, la Confederació s’ha vist en l’obligació d’interposar dues demandes defensives que, tècnicament, han d’anar dirigides nominalment contra el club. Si hi hagués una altra fórmula legal de contraatacar als impropis i xenòfobs atacs de Joan Laporta i de la seva junta és segur que ho haurien fet.

No obstant això, les demandes de barcelonistes que formalment han estat dirigides contra el FC Barcelona han estat relativament habituals al llarg dels últims anys, a partir que el control i el poder del club es van convertir en un objecte de desig per a qui estava fora i l’ambicionava o en un aparell de manipulació i abús per a qui ostentava el govern del club.

El primer a demandar al FC Barcelona amb el propòsit d’erosionar la presidència d’un altre va ser Joan Laporta sent el capdavanter de l’Elefant Blau i en contra de Josep Lluís Núñez. En resposta a la iniciativa de Laporta, el Jutjat de Primera Instància n. 49 de Barcelona va desestimar una demanda de l’Elefant Blau que reclamava el llistat de compromissaris triats el 1998.

També el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictaminar que el termini de recollida de signatures per a avalar la moció de censura era de 14 dies. L’Elefant Blau considerava que el termini era ‘sine die’ aprofitant el buit legal. L’Elefant Blau va recollir les signatures durant gairebé tres mesos. El jutge els va condemnar fins i tot a pagar les costes.

Sobre aquest mateix procés, la Secretaria d’Esports de la Generalitat va rebutjar un recurs de Laporta en el qual pretenia demostrar que posar el càrrec a la disposició del president suposava una dimissió en bloc. La resolució de la Generalitat els ho va negar, estimant que la directiva hagués infringit els estatuts. Seria llarg d’enumerar el continu assetjament legal, això sí sense èxit, que Joan Laporta va promoure en el marc de la seva campanya d’oposició contra Núñez.

Joan Laporta, anys més tard, el 2010 va interposar contra el FC Barcelona una demanda d’impugnació dels acords de l’assemblea de compromissaris en la qual es va aprovar la liquidació de la temporada 2009-10 amb unes pèrdues de 84 milions atribuïbles a la gestió de l’anterior junta. Laporta i la resta dels directius van perdre aquesta demanda en primera instància i també a l’Audiència Provincial, elevant a fermes i inamovibles aquestes pèrdues i el saldo negatiu del seu mandat a 47,6 milions.

Altres socis del FC Barcelona han entès que no hi havia tampoc una altra manera de defensar els interessos del club i els estatuts que acudint als tribunals, com va fer dues vegades Oriol Giralt. La primera, reclamant la convocatòria d’eleccions el 2006 per entendre que Joan Laporta havia complert el seu primer mandat de quatre anys el 30 de juny del 2006. El jutge va obligar a la convocatòria immediata d’eleccions per a esmenar el que sens dubte era un incompliment estatutari i una greu infracció per part de la junta directiva.

Anys més tard, concretament el 2008, en pura venjança pel vot de censura promogut per Oriol Giralt enfront de la ineptitud i manifesta incapacitat de la junta de Laporta per a governar, la comissió de disciplina, per ordre del president, va signar una resolució d’expulsió de soci que va ser impugnada i guanyada exitosament per Giralt.

La cantarella que només els socis “dolents” demanden al club no s’aplica, en canvi, quan, per exemple, va ser Johan Cruyff el que va demandar al club quan Núñez era president. Naturalment, si considerava vulnerats els seus drets i la seva relació contractual amb el Barça estava en el seu dret. Els tribunals, no obstant això, no li van reconèixer el dret a una indemnització superior i sí l’obligació que li fos dedicat un partit d’homenatge.

(Visited 230 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari