Professor de Sociologia i Antropologia Social a la Universitat Jaume I de Castelló. Forma part de l’Observatori Internacional de la Crisi (OIC). Militant social en molts fronts. Entre els seus llibres es pot destacar La destrucción de la sociedad y la naturaleza por el capital. Ara publica De la decadencia política en el capitalismo terminal (El Viejo Topo).
Més enllà del capitalisme, la política tendeix a la decadència, o tot el contrari?
La política, entesa com la participació en el govern del que és propi i la regulació dels éssers humans entre si per donar-se una forma de vida i societat, a més d’harmonitzar les seves relacions amb la natura, el que governa la polis, es deteriora i es perd a passos gegantins, segons es va acovardint la dinàmica de reproducció del capital. Se substitueix per una cosa que deixa les masses desproveïdes del coneixement i la participació, i que adquireix la forma d’apolítica, en el seu grau extrem d’antipolítica, i també de política innòcua, que no molesta gens les dinàmiques del capital per seguir reproduint-se. Una cosa que forma part de l’ordre del sistema. Tot això és el que acaba generant el que jo denomino “in-política”.
¿Aquesta agonia del capitalisme, de la qual tant es parla, fins quan?
El capitalisme, com els éssers vius, va començar a morir-se des que va néixer. Pateix una malaltia crònica, la de sobreacumulació, de la qual no pot escapar-se, però resulta molt difícil establir quan no podrà superar-la. Ha trobat molts trucs per sobreviure. Se sobreacumula per unitat de treball invertit i això genera caiguda de la rendibilitat de la plusvàlua. Si cau la plusvàlua es deixa d’invertir, d’innovar i de produir. Amb això es deteriora l’ocupació i les condicions socials. Això és una cosa recurrent, cíclica, en la història del capitalisme. El que estem dient des de l’OIC és que en aquests moments s’ha arribat a un límit molt difícil de superar quan entrem en la quarta revolució industrial, en la qual es combinen la microelectrònica i la informàtica de la fase anterior amb la biogenètica, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia i la robòtica. Amb això ens trobem pràcticament a l’era dels androides. Cada vegada es necessiten menys els éssers humans per a la producció, cosa que només s’ha pogut superar amb l’expansió del mercat. Cosa que comporta un exhauriment de recursos insostenible i una pauperització de la força de treball, a escala planetària. A tot això, s’hi suma la fi de la natura barata.
L’al·lusió al “desvelament de la il·lusió democràtica”, que fas al llibre, comporta alguna correcció a la seva fetitxització?
El capital se significa per la seva estructura opaca, que no deixa veure els processos en què es basa el seu funcionament. L’explotació capitalista és molt més difícil de detectar que l’esclavista, o la feudal, per exemple. L’esclau i el serf sabien com i qui els explotava. En canvi, l’assalariat creu que li paguen pel seu treball. L’explotació consisteix precisament que no et paguin tot el que estàs treballant. Partint que la majoria absoluta de la societat és explotada per una ínfima minoria, requereix uns mecanismes elementals de regulació, com és la democràcia. Una cosa il·lusòria fins a cert punt, en el sentit que permet fer reformes o tocar elements de participació ciutadana, i fins i tot de redistribució de la riquesa, però el capital mai permetrà l’entrada en el seu cor dur. En l’esfera de la producció, on es genera la vida i la riquesa del sistema. En estar desposseïda de mitjans de vida, la població no pot dir res. Simplement es veu obligada a fer el que manen els que posseeixen els mitjans de producció, els que compren la força de treball. Aquí, la democràcia està velada. El qualsevol cas, es pot parlar de certes formes de democràcia, però sempre coixa.
Parlant de classe treballadora, on comença i on acaba avui en dia?
Tal com ho entenem, la classe treballadora està integrada pels que han de vendre la seva força de treball al mercat laboral per poder sobreviure i, fins i tot, aquella que, no fent-ho, depèn també d’altres que sí que ho són per poder viure. Per exemple, una mestressa de casa, que ha de dependre d’un marit que sí que ven la seva força de treball. Fa un treball no reconegut com a tal. No remunerat. Dins de la classe treballadora hi ha tota una estratificació. Però hi ha una qüestió bàsica: el proletariat és la major part absoluta de la societat. Totes les persones que hem estat desposseïdes de mitjans de vida, de mitjans de producció propis, en formen part. Incloent-hi els autònoms, que en una gran majoria són falsos autònoms.
Així doncs, el marxisme, en el seu esdevenir i amb els seus avatars, s’ha anat rellegint, reinventant… fins a arribar a on?
Els neomarxismes compleixen algunes de les condicions necessàries per formar part de la “in-política” perquè, al final, fan elaboracions alienes a la idea central d’El Capital. Busquen un Marx sense arestes, sense organització, sense projecte de transformació social. Són alienes al poder central del capital. Es desentenen de la intervenció en l’Estat, de la revolució política. I amb això d’estratègies i d’hegemonia, de correlació de forces, de fer anàlisis del mateix capital. De la política i la ciència de l’organització. Es desentenen del que és bàsic per poder fer transformacions socials.
Una mica, diguem-ne, el que els passa a Podem i a algunes de les seves famílies?
Probablement, en alguns casos, formen part del postmodernisme, contagiat de postmarxisme. A diferència dels neomarxismes, aquests sí que s’han ocupat de l’hegemonia, però de forma també “in-politica”, en la versió de la política com a política innòcua. Sense voluntat de voler generar projectes de transformació del sistema, sinó integrant-se en ell, de forma predominant. Els postmarxismes, en concret, solen fer una presentació grotesca i summament reduccionista de Marx i del marxisme. Es consideren els superadors dels seus defectes, d’una suposada ortodòxia, i el que en realitat fan és posar de manifest la seva incapacitat per a l’anàlisi, des d’una fragmentació en la qual prevalen més el discurs i el llenguatge que els elements objectius.
I els moviments socials, amb l’ecologisme i el feminisme al capdavant, quin lloc ocupen en aquest espai?
Incorporen també gran part d’aquesta “in-política”. Alguns com a apolítica i uns altres com a política innòcua, en la mesura en què les seves elaboracions i praxis es queden convertides en elements integrats o fàcilment integrables. Forma part d’una esquerra integrada de l’esquerra integral, la que busca una incidència en el tot del capital, mitjançant projectes transformadors antisistèmics. L’esquerra integrada és el que podríem denominar esquerra del sistema. Vehicula elements reivindicatius parcials. En un moment en què estem decidint que fer reformes en el sistema és cada vegada més improbable, precisament pel seu estat de degeneració, probablement terminal. Estem veient cada vegada amb més claredat que la crisi sistèmica del capital ha arribat a la seva fase bèl·lica. Hem culminat la guerra freda per entrar en la guerra calenta.
Són, en fi, la lluita ideològica, cultural…, les qüestions teòriques, el coneixement, algunes de les febleses per on li estreny més la sabata a l’esquerra?
Tot el que era conegut com a praxi sofreix un dèficit. Com s’ha posat de manifest no només aquí, sinó en tota una esquerra que va guanyar eleccions a Europa, com Syriza, estan mancades de capacitat de transformació, perquè no provenen d’una acumulació prèvia de forces, i d’una organització social. No pots concórrer en l’esfera il·lusòria de la democràcia del capital si no disposes amb anterioritat d’una força capaç d’imposar la transformació de les coses. De dalt a baix no es pot fer aquesta transformació, perquè no es disposa dels poders per fer-ho. Això ho poden fer els que sí que disposen d’aquests poders. El capital. Així, quan s’arriba a dalt generes tot un cicle de desencantament social, que acaba amb les paraules de sempre: traïció, aburgesament, apoltronament… A més a més, si es pot fer alguna cosa necessites que al capital li vagi bé. Ja no pots ni tan sols abaixar les tarifes del transport públic o millorar els menús als col·legis si no hi ha diners per distribuir. Si al capital no li va bé.
Què es pot fer, doncs, per superar aquesta enrome orfandat que patim?
Com va passar en la primera revolució industrial, on també s’estava orfe, cal construir uns elements d’organització propis. Venim de derrotes històriques, on es va perdre la il·lusió i la referència per a un altre món diferent.
